I després del CRAE?

Escric aquesta reflexió perquè és un tema que molts educadors/es i jo personalment ens preguntem. Quan ens arriba un noi o una noia al CRAE (Centre Residencial d'Acció Educativa), la nostra funció primordial és la d’establir un vincle que permeti treballar aspectes que no han pogut desenvolupar amb les seves famílies i construir un altre relat que els capaciti emocionalment, cognitivament i conductualment per a poder establir una nova relació amb si mateixos i amb els altres.

Amb els diferents nois i noies treballem de forma integral durant el temps que estan amb nosaltres i per a aconseguir-ho hem de construir una relació amb coherència, incondicionalitat, confiança, afecte i límits (entre d'altres). Depenent de la situació que tenen, les nostres habilitats i el temps disponible, aquesta relació s´estableix amb major o menor temps i seguretat del vincle.

Però un cop tenen els 18 anys ja no poden estar al CRAE i els toca anar a un altre recurs o retornar amb la seva família. Formalment aquesta relació no es manté més enllà d´aquesta edat. Sembla com si la relació tingués data de caducitat a efectes formals. Dic formal perquè de manera informal (voluntàriament) alguns educadors/es continuen mantenint relació amb aquests nois i noies. És d’una coherència notable i digna d’admirar, i els nois i noies comproven que la seva relació era de veritat, perquè no es queden “abandonats” una vegada més, com més ho necessiten.

Parlem del treball d’autonomia que s´ha de fer per preparar la sortida del CRAE cap a un pis quan els nois i noies fan 18 anys. Podem desenvolupar projectes d’autonomia però tenim adolescents amb diferents característiques i el seu aprenentatge va més enllà de poder automatitzar algunes rutines, requereix també d’una situació emocional i cognitiva adequades. Un altre hàndicap és que tenim nois i noies que han pogut estar temps amb nosaltres, però en canvi d’altres no. I sent realistes, quants adolescents que no estan a centres de 18 anys van a viure a un pis i poden tirar endavant... Sé que n’hi ha, sí, clar; amb el suport dels seus pares si van a estudiar fora, alguns que s´han emancipat també, però, quants entre el total de nois i noies ho fan?

Retorno a la qüestió inicial sobre la vinculació. Anar a viure a un pis suposa una situació de gran estrès i inseguretat, encara que pugui haver-hi un mínim de seguiment des del sistema. Si aquest noi/a ha establert un bon vincle amb un educador/a del CRAE i si donem valor realment a aquest model de treball, no hauríem d'acompanyar en aquesta transició i tenir una continuïtat on fer-nos presents i que aquests joves se sentin recolzats per aquelles persones en qui confien? Si no, sembla que trenquem el valor que té en si aquest model, i el noi o noia es podria sentir altra vegada abandonat en un exercici de mentalització dels nostres tutorats i tutorades: es tracta sens dubte d’un moment crític.

Per res del món vull semblar insensible a la difícil tasca que tenim entre mans, i que les nostres companyes cada dia fan amb gran esforç pels nois i noies amb els que compartim intenses vivències relacionals. S’intenta fer un treball adequat a l´hora de la transició d’un recurs a un altre, traspassant la relació de confiança a altres professionals de suport que agafin protagonisme en noves etapes. I per altra part, permetre als nois i noies ritualitzar els comiats de forma saludable. Sens dubte que és transcendent. I tal com diuen, les relacions poden finalitzar sense trencaments. Tenen a veure amb noves necessitats i nous contextos, i evidentment de com estan configurades les tipologies dels recursos.

Dit tot això, pot ser almenys, ens podem plantejar una manera formal de continuar amb aquest vincle?, potser fins que els joves puguin arribar a seguritzar-se... Crec que el sentit del nostre treball està en poder mantenir aquest vincle i acompanyar en aquest procés de transició tan important. Poden ser en forma de tutories o d’altres formats. Es podria plantejar un nexe entre infància i adolescència i el pla de joves? I, sobretot, podem fer entre totes un treball conjunt i coherent en benefici d’aquests nois i noies?

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

I. Fernández Lleida
2.

Tants avenços i se'ns oblida lo essencial de qualsevol relació d'ajuda i creixement: la confiança veritable en l'altre. I això té límits (com diu l'autor tot no s'hi val) però no data de caducitat, a excepció que aquests la fiqui el menor que acaba de fer els 18a, i ja se sent capaç de volar ( existeix?) Menys mal que hi han educadors i directius de CRAE i altres serveis a la infància que ho entenen.Ara falta que els que legislen també en reflexionin...

  • 0
  • 0
Joan Vic
1.
Estic totalment d'acord en el que dius. Ara estic jubilat dels CRAE, però hi he treballat 33 anys, del 1984 fins el 2017. Els primers 10 anys com educador i els 23 restants com a director administrador d'un centre públic de 13 places i mixt. El moment del desinternament sempre m'ha semblat el més decisiu i he viscut amb impotència el trencament de lligams entre el centre i el noi/noia, ja que la vinculació amb els professionals de l'ASJTET no ha funcionat prou bé i molts casos de nois i noies que van a pisos d'aquest recurs han acabat malament, amb abandonament prematur o amb expulsió després d'una profunda regressió conductual. Crec que s'hauria de fer el que dius, que es permetés que la vinculació continués amb el tutor/a del centre i el fet de deixar el recurs no seria tan traumàtic ni es viuria amb tanta angoixa per part dels que han de marxar. Durant anys vaig lluitar per donar aquesta nova mirada a la feina, però no me'n vaig sortir. A veure si els que esteu ara al capdavant d'aquestes institucions us en sortiu. Es tractaria de posar una mica de racionalitat, ja que no n'hi ha prou amb donar una paga mensual i un sostre on viure. Es necessita això i molt més, especialment el manteniment del vincle i el suport emocional i de tot tipus quan ho necessitin.
Esteu fent una bona feina. Jo en guardo un record molt positiu i em trobo sovint amb antics residents amb qui mantinc una bona relacióÀnims!!!!!

  • 2
  • 0

Comenta aquest article