Sentit, mirada i tècnica: cercant l’essència del bon professional social

Hi ha un breu poema de Gloria Fuertes que diu així: Lo primero, la bondad; lo segundo, el talento. Y aquí termina el cuento. És probable que si la majoria de nosaltres haguéssim d'escollir companys o companyes de camí per a molts projectes a la vida, trobaríem que aquestes paraules són un bon resum de què cercaríem: bona gent i, a més, competents en allò que tenen entre mans.

Howard Gardner, un dels estudiosos contemporanis de la intel·ligència humana més influents, diu que, en realitat, les males persones no poden ser professionals excel·lents. Potser tenen domini tècnic d'alguns aspectes de la seva pràctica, però amb això no n'hi ha prou per ser considerats bons professionals.

Com s'integren bondat i talent a les nostres professions? Què hem d'aprendre per ser professionals competents de debò? Ens agrada respondre a aquestes preguntes amb tres paraules: sentit, mirada i tècnica. Ens explicarem.

En una societat accelerada i marcada per la complexitat, ja no es tracta de preparar als professionals per aplicar unes determinades respostes nascudes de l'anàlisi lineal de les causes dels problemes. Es tracta, més aviat, d'ajudar a desenvolupar-nos com a agents de canvi, com a professionals reflexius capaços de donar sentit a la nostra actuació, de reajustar permanentment la nostra mirada sobre la realitat i d'adequar el nostre bagatge tècnic a les necessitats de contextos en què causes i problemes es retroalimenten circularment.

Sentit, mirada i tècnica són tres dimensions de l'engranatge competencial que necessitem activar, interrelacionats, en les situacions professionals. Els seus ingredients haurien d'estar presents en els continguts i en els mètodes que es posen en marxa en la formació dels professionals socials i educatius, a la universitat i a la formació permanent.

Quins són els ingredients que ajuden a desenvolupar cadascuna d'aquestes tres dimensions? Repassem els més rellevants. Això ens ajudarà, a més, a acabar d'explicar el que entenem per sentit, per mirada i per tècnica.

El sentit és la nostra brúixola professional, la capacitat per respondre a la pregunta de què ens mou, perquè fem el que fem o a on volem arribar. Entre els seus ingredients estan la perspectiva ètica, la visió estratègica o la coherència entre el que volem aconseguir i el que fem. Treballem el sentit quan desenvolupem eines per gestionar, amb intencionalitat educativa, les normes, quan afrontem en equip els dilemes ètics que inevitablement sorgeixen a la pràctica professional, quan ens acostumem a tractar amb sensibilitat exquisida la informació sobre la vida dels altres o quan ens exigim a nosaltres mateixos el que demanem a les persones amb les quals intervenim.

També treballem el sentit quan aprenem a planificar i avaluar rigorosament, fent servir els nostres errors, de manera crítica, com a palanques per millorar actuacions futures. I ho fem, també, quan aprenem a desenvolupar el sentit de l'humor i de la festa, dues de les expressions més genuïnes de la capacitat de donar sentit a la vida i a les actuacions professionals (no sempre, per desgràcia, presents als nostres currículums formatius).

La mirada ens parla del criteri per a l'anàlisi de la realitat. No es tracta només de sumar coneixements sobre la condició humana o les dinàmiques sociopolítiques, sinó d'aconseguir que aquests coneixements vagin modulant maneres de veure el món que ens permetin entendre per què passa el que passa i quin pot ser el nostre paper en tot això. En una època en què l'abundància i accessibilitat de la informació alimenta, paradoxalment, la selecció esbiaixada d'aquella informació que justifica les nostres preconcepcions, les professions socials necessiten mirades honestes i obertes al canvi de perspectiva. La concepció sistèmica de la realitat, el treball en xarxa, la centralitat de les persones en les nostres actuacions o els models d'atenció integrada són ingredients que poden afavorir, a la nostra formació, el desenvolupament d'aquesta mirada polièdrica que necessitem per intervenir en contextos marcats per la complexitat. Però també eduquem la mirada a través de l'art i la cultura, entesos com a expressions de la diversitat humana, com a espais de trobada entre allò personal i allò comunitari o com eines de creació col·lectiva i transformació sociopolítica. Art i cultura, així concebuts, es converteixen en formes de mirar la realitat i de dialogar amb ella que ens apropen a la visió apassionada del món i a l'opció no dissimulada pels més vulnerables que es precisa si volem ser, de debò, agents de canvi.

I, per últim (i no perquè sigui menys important) tenim la tècnica, l'habilitat de tocar les tecles adequades per incidir en les realitats personals i col·lectives en les quals intervenim. D'entre tots els ingredients tècnics que hem de desenvolupar a les professions socials i educatives, són especialment claus els que tenen a veure amb la comunicació i les relacions interpersonals. Si hem de ser experts i expertes en alguna cosa, probablement ha de ser en relacions humanes, en teixir vincles, en afavorir connexions que apropin a les persones i obrin portes (petites i grans). Afortunadament, el maneig del llenguatge corporal, la capacitat de gestionar crítiques o conflictes o el desenvolupament de tècniques específiques per afavorir un ús estratègic de la nostra manera de comunicar-nos van estant cada vegada més presents en els nostres processos formatius.

El secret, però, com hem dit al principi, està en la barreja dels tres elements. Una mirada afilada, capaç d'identificar el que està succeint entre els actors que interactuen en un context concret, no facilitarà un exercici professional competent si no tenim la capacitat tècnica per comunicar-nos amb aquests actors o si ens manca la perspectiva suficient per donar sentit a la nostra intervenció.

Potser és tan senzill com diu la Gloria Fuertes: bondat i talent. Però convé, si més no, assumir el risc de revisar de tant en tant els nostres processos formatius per valorar en quina mesura estem contribuint a apropar-nos, de debò, a això tan senzill de dir i tan complex d'aconseguir.