Els moviments socials, més que mai, claus de futur

Una sèrie de conjuntures concatenades ens han portat a viure un moment transcendent per l'esdevenidor a curt i mitjà termini pel que fa a Drets socials, econòmics, qualitat, universalitat i la continuïtat i pervivència dels serveis públics tal com els hem anat coneixent.

Són, doncs, temps de disjuntiva, de cara o creu, de blanc o negre, i això a escala nacional, com també a estatal i europea.

Malgrat la tremenda confusió de l'actual situació es va perfilant una imperiosa necessitat d'optar, prendre posició, de decidir també, sobre quin model de societat gaudirem o patirem en els temps a venir.

En síntesi, hi ha una bipolaritat gairebé maniquea per pendre posició. O s'està per la mercantilització i pels mercats, o s'està pels drets socials serveis públics. No hi ha espai per les estratègies de menor compromís o definició. No hi ha cabuda per sortides coherents del caràcter “mixt”, ni l'un ni l'altre, o tos dos a la plegada en una peculiar simbiosi de complementarietat (com diuen).

O es milita en l'estratègia neoliberal d'allò privat, del Mercat, amb la seva lògica, valor, objectius, regles i mesures, o es lluita des de i per al sector PÚBLIC, dels serveis públics, tant els clàssics; salut, educació, serveis socials, dependència, com els que abasten l'atenció dels Drets socials i per tant determinen els serveis d'interès general (habitatge, aigua, medi, transport, energia, renda mínima garantida i pensions, comunicació, cultura, ...).

Avui s'imposa l'anomenat sistema de col·laboració públic–privada i ara cal afegir-hi també “social” sense saber a quina mena de social es refereixen. Segons la perversa teoria es tractaria de complementar ambdós sistemes de forma harmònica i simbiòtica. En realitat està arxidemostrat que es tracta de fluir/externalitzar/desviar recursos públics procedents de la fiscalitat general (i sempre escassos si no manifestament insuficients) per després d'un tractament gerencial-mercantil i pacificador fer-los aparèixer als resultats de beneficis de les grans corporacions i empreses privades. No és doncs “col·laboració”, sinó “parasitació” i les retallades han esdevingut una sangria que ha arribat al límit de posar en perill la subsistència mateixa de la víctima afectada. Les classes més precaritzades, subalternes, necessitades de serveis públics universals.

La confrontació ve de lluny però la intensitat del combat és ara frontal i violenta. El pastís en joc, els serveis socials en la seva concepció més ampla, amb la seva dotació econòmica corresponent justifica l'acarnissament del moment.

Això explica l'activitat frenètica dels lobbys, la producció de mantres a la missatgeria de xarxes, la batalla per la conformació d’allò comú en societat. Més enllà dels beneficis d'escàndol en litigi per la definitiva (o almenys sostinguda) imposició d'un model de societat. Al bàndol dels defensors del sector públic com a únic garant de l'exercici dels Drets, algun programa polític tou i prudent fins a la declaració de bones intencions amb regust electoralista, però bàsicament amb la progressiva i heterogènia mobilització per preservar aquesta conquesta històrica avui en perill. Una Marea plural en construcció
Els oligopolis i les microempreses despleguen estratègies logístiques i mediàtiques en plena efervescència d'escenaris agitats i encara millor dins una confrontació visceral de nacionalismes que obvia de forma culpable aquesta necessitat urgent.

Palesa la seva capacitat de condicionar les polítiques dels governs, d'orientar o imposar les seves regles, aplicar directrius implacables a les administracions submises i subsidiàries, sempre sota el paraigua dels grans supragoverns de l'economia global i d'estratègies com la de Lisboa- UE-, o del BCE. IBEX 35, i l'FMI o l'OMC.

En un escenari tan desproporcionat, qui pot oposar-se a la voluntat planetària del capital, i els seus servidors? La corretja d'ordres pretén sotmetre a tothom i que ningú se n'escapi. Administracions, partits polítics, agents socials, i fins i tot entitats tipificades com a “socials”.

Paradoxalment són alguns col·lectius de persones i organitzacions - encara massa poques -, malgrat representar els interessos objectius de la gran majoria, les que lluiten en les causes dels moviments socials i les marees arreu, i cada cop més unides davant l'enemic comú.

D'aquí l'enorme importància de donar tot el suport, energia, entusiasme, passió i determinació (que no pas etèria “il·lusió”) a la lluita social. Una pota imprescindible, sine qua non, en la construcció d'allò que n'hagi de resultar la civilització del futur.

Però cal recordar aquí que no es pot servir a dos senyors. Finalment, ja per acció o per omissió, ja per permissivitat, resignació o per inèrcia, si no lluites contra la dinàmica mercantilitzadora estàs abandonant els drets, propis i aliens, en mans de la voracitat dels mercats.

Així ens trobàvem de fotudes, quan ens arriba el penúltim “cop de gràcia”. Avui amb l’anomenada Llei Aragonès, en honor/deshonor del conseller d'economia de la Generalitat i vicepresident del Govern del desgovern. El nom de la Llei que volen aprovar, sí o sí, per fixar la més ampla agressió neoliberal i que anomenen de “contractes de serveis a les persones” quan de debò hauria de dir-se de “Tractes amb les empreses per mercantilitzar tot al seu servei i a costa de les persones”.

Una plataforma plural, de base i de confluència social ens hem constituït en defensors dels serveis públics i frontalment oposats a aquesta virulenta epidèmia que facilita, anima, regula la desregulació per privatitzar-ho tot.

Quan des de Marea Blanca de Catalunya, però també estatal, defensem que el que cal és blindar-lo, protegir-lo i revertir el que ja ens han pres. Que “Desprivatizar es empezar a sanar”. I no ens rendirem, perquè com a titulars, a més, tenim tota la raó. Salut!, perquè salut és lluitar.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article