Dones que han patit violències masclistes: víctimes o transformadores socials?

El marc general del concepte “violències masclistes” s'ha desenvolupat progressivament des de 1979 a través de diverses conferències internacionals celebrades en l'àmbit de l'ONU, passant per definicions com violència de gènere o violència contra la dona, fins a arribar a la que actualment s'utilitza: violències masclistes. Aquest concepte pretén englobar totes aquelles manifestacions de violència basades en la desigualtat de poder que històricament s'han produït cap a les dones.

Arran de la visibilització d'aquesta problemàtica global s'ha difós també el concepte de “víctima” que, derivat de la influència de la nostra societat patriarcal, sembla que comporta un matís negatiu.

“Jo no sóc com les que surten a la tele”: aquesta és una de les expressions que més escoltem les psicòlogues que treballem en el SAPD ─Servicio d'Assistència Psicològica per a Dones Víctimes i els seus fills i filles de la Direcció Insular d'Igualtat i Diversitat del Consell de Mallorca, gestionat per la Fundació IRES. La majoria de les dones que acudeixen al Servei no s'identifiquen amb la imatge que apareix d'elles en els mitjans de comunicació. De fet, un dels objectius de la teràpia de grup, en la qual participo, és el de desmuntar els mites sobre les violències masclistes i identificar els comportaments abusius que han patit dins de la relació de parella o exparella.

“Jo sempre he estat una dona forta i lluitadora, mai vaig pensar que això em passaria a mi i encara tinc dubtes que sigui veritat”: és un altre exemple del tipus d'afirmacions que escolto per les participants de la teràpia de grup en iniciar-la. Setmana rere setmana, fins a completar les deu sessions setmanals de dues hores de durada, aquestes dones que van començar el grup pensant que no eren víctimes de les violències masclistes, acaben pensant que no són només supervivents d'elles, sinó agents transformadors d'una realitat que necessita la sororitat entre dones.

Actualment, el SAPD aborda la intervenció amb dones víctimes de les violències masclistes en l'àmbit de la parella o exparella amb un enfocament grupal, ja que permet crear un ambient d'empatia, seguretat i confiança entre les dones, el que convida a poder expressar els sentiments i les experiències viscudes de manera alliberadora. Aquest fet fa que les dones se sentin més valorades, acceptades i estimades, augmentant la seguretat en elles mateixes. A més, els possibilita percebre la violència soferta no com un problema individual sinó com un problema en l'àmbit col·lectiu normalitzat i justificat per la societat patriarcal en la qual vivim.

La creació de noves xarxes de suport social basades en una relació d'igualtat, l'aprenentatge de noves conductes i estils d'afrontament a través de la imitació i l'augment de l'autoestima i l'apoderament, a través de la generació de relacions de confiança amb la resta de companyes, són beneficis també derivats d'aquest tipus d'intervenció.

A més, l'abordatge d'aquestes violències es realitza des d'un enfocament d'interseccionalitat que integra la pluralitat de dimensions de la persona (gènere, ètnia, orientació sexual, discapacitat, religió, edat, salut mental). La intervenció s'adapta a les especificitats de cada dona, sent conscients de la situació de doble discriminació en què es troben moltes d'elles. Es pretén evitar, en la intervenció terapèutica, l'homogeneïtzació de les experiències de violència.

Tot això des de la perspectiva de gènere, la qual proposa, de manera general, que les categories de ser home o ser dona són construïdes socialment i històricament, i comporten praxi socials que les sostenen i que conformen l'espectre de comportaments que socialment s'espera com adequat. A més, constitueix un punt de vista crític respecte a les estructures de poder que incideixen en les formes relacionals i socials entre homes i dones.

Cal no oblidar tampoc, dins de la intervenció, la capacitat de resiliència que desenvolupen aquestes dones, la qual cosa les ajuda no només a superar una experiència traumàtica sinó a convertir-se en motor del canvi d'una societat patriarcal a una altra igualitària.

La resiliència implica reestructurar els nostres recursos psicològics en funció de les noves circumstàncies i de les nostres necessitats. D'aquesta manera, les persones resilients no només són capaces de sobreposar-se a les adversitats que els ha tocat viure, sinó que van un pas més enllà i utilitzen aquestes situacions per créixer i desenvolupar al màxim el seu potencial.

Per a aquestes dones resilients no hi ha una vida dura, sinó moments difícils. Es tracta d'una manera diferent i més optimista de veure el món. Són conscients de les seves potencialitats i limitacions a més de ser creatives. Aquest últim factor, important en el desenvolupament de la seva resiliència, es pot aconseguir a través de la inclusió de noves eines provinents d'altres àmbits com l'art o l'escriptura, el que ofereix una intervenció terapèutica basada no únicament en la paraula.

En acabar la intervenció terapèutica grupal que realitzen les dones, sempre els pregunto com se senten, i cap d'elles em contesta com “víctimes” sinó com a persones transformadores no només d'elles mateixes, pel procés de recuperació i reestructuració vital que realitzen, sinó també d'una realitat i una mirada, que realment és la que necessita el canvi.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article