L'esforç

(Homenatge a aquells que acompanyen i es deixen acompanyar)

“No veig la misèria que hi ha, sinó la bellesa que encara hi queda” (Anna Frank)

“Estic fart que em treieu la felicitat de poder anar al cinema...” va expressar donant cops a la paret del passadís, davant de tres educadors que intentaven enraonar amb ell, i davant dels companys de convivència que estaven veient una pel·lícula o jugant amb els ordinadors.

La situació es va resoldre amb l'esforç de buscar la serenor en la situació que l'adolescent plantejava i retornant-li la pregunta de qui depèn la pròpia felicitat. Si realment els educadors i educadores tenim aquest poder de treure o afegir felicitat als infants, joves i adults als qui acompanyem. També vam parlar de l'esforç d'escoltar a l'altre, i no només a nosaltres, i allò que desitgem immediatament. Vam parlar de la capacitat d'espera i del pas del temps. Ningú negava la possibilitat d'anar al cinema (va acabar-hi anant), sinó d'escoltar a l'altre i confiar en què la resposta que ens donarà l'adult que ens acompanya, en el moment present, s'aproparà al nostre desig. Indirectament es va parlar de no cercar dreceres que, a vegades, no ens porten enlloc, o a la frustració.

“Deixa'm en pau, pesat! Deixa'm, no m'aixecaré!...” Deia tornant-se a posar el llençol a sobre i evitant aixecar-se per anar a fer pipi i no fer-se'l a sobre.

Esperar, confiar i donar una altra oportunitat, més tard,amb el retorn de la responsabilitat de cadascú, encara que fos matinada llarga, va permetre que l'adolescent s'aixequés i fes l'esforç d'anar al lavabo dues vegades en aquella mateixa nit en què havia expressat que no volia aixecar-se. L'esforç de no entrar en el combat obert que l'altre et planteja i cercar alternatives per aconseguir la fita proposada i pactada amb els companys/es de feina i amb l'adolescent, permet que al matí, el subjecte et reconegui com a professional que acompanya, i que et doni una braçada sincera o s'alegri de què, després d'una setmana, aquell dia s'ha aixecat sec. I també sentir que l'adult reconeix l'esforç d'aixecar-te, encara que no volguessis, i escoltar-lo aconsegueix petites complicitats, instantànies, però que allà queden.

“...però és injust. Jo també vull quedar-me més temps. És injust, no sou justos,..” Entre llàgrimes i mirades violentes i dures, després d'un permís de tot el dia amb la seva família. Se li pregunta si vol una abraçada, que el to i les formes no són les que permetran canviar la situació que ella ha d'acceptar.

La mirada es cristal·litza i comença a plorar. L'abraçada li serveix per realitzar l'esforç intern de poder parlar sobre com s’ha sentit a casa. Resulta que s'ha sentit molt bé i que no volia tornar al centre. Es queda una bona estona plorant en silenci. Aquest silenci, aquest no dir, només estar, és un esforç per l'altre, el fet de no posar paraules, de només escoltar i estar al seu costat, acompanyant, mirant, cuidant. Després es parla de com se sent i què es pot fer per millorar la situació actual, o què es pot fer per canviar allò que es cregui que s'ha de canviar. Com esforçar-se a expressar allò que, aquella nit, ha pogut expressar. L'esforç de no posar paraules i si preguntes. L'esforç de sentir-se escoltat, d'escoltar-se i de poder sentir-se protagonista de la mateixa vida, de les situacions que ens envolta. Sentir-se presents d'allò que vivim, sense deixar-nos emportar per ella. L'esforç de decidir amb la possibilitat de l'error i l'esforç d'acceptar-ho.

“...però no vol, diu que no vol tornar i jo no l'agafaré dels cabells perquè vagi al centre, avui no,..” diu la mare per telèfon, després d'un permís especial de tot el dia, que acaba amb un retorn de la menor l'endemà, cansada i sense haver dormit gaire.

L'esforç d'acollir-la, d'entendre que era un dia especial, de retrobament amb els seus familiars llunyans, de donar-li la possibilitat de ser escoltada, cuidada, mirada en el seu malestar. L'esforç d'entendre als companys/es i de no jutjar decisions dels altres. L'esforç de la menor de poder reconèixer aquesta cura, d'entendre què ha passat i dubtar del que passarà en un futur. L'esforç d'entendre la seva pròpia situació i de poder valorar-la. De tornar a tenir permisos i de permetre's retornar al centre, d'entendre què pot perdre i què pot guanyar. L'esforç d'estructurar amb els companys/es la possibilitat d'anar a recollir-la a casa. I l'esforç de dubtar de quan tornarà a passar i a repetir-se la situació de no retorn per part de l'adult i com es reaccionarà llavors. L'esforç del dubte del professional que cuida, mira i acompanya a l'altre i que és important per valorar i replantejar-se allò que es fa i succeeix en les institucions i amb les persones que hi conviuen.

”...Tinc por, no me'n vull anar, no vull. Tinc por, Saps que és la por? por...”, deia llançant una cadira contra el vidre d'una finestra doble. Donant-se cops contra el terra, i acabant tots tres al terra calmant i apaivagant aquesta por, aquesta emoció i, sobretot, intentant que no continués fent-se mal.

Un cop a terra, més relaxat, es parla del futur més enllà del centre. Del seu creixement personal més enllà d'aquestes parets. Ell fa l'esforç d'escoltar allò que li fa por. Tornar-se a sentir abandonat, sol. Se li parla de que sempre hi ha la possibilitat de realitzar visites, de trucar, de quedar per xerrar però que ha de ser ell qui faci aquest moviment. Que si ho fa, pot comptar que hi trobarà el suport que ha trobat des que va arribar al centre.

L'esforç d'entendre a l'altre, les seves pors i l'esforç de saber que el temps ha aconseguit un vincle, fa que tres dies després i un cop visitat el pis d'autonomia, aquest menor, davant la pregunta de com vol que sigui el canvi de centre, pugui dir que ràpid, ja que té por de no fer-ho bé i d'evitar marxar. L'esforç d'entendre què és el millor per a un mateix i de permetre's comprendre que és necessari créixer i acceptar noves responsabilitats per seguir estant i ser vida. La pròpia.

“... Per amar al teu país, no cal odiar al demés...”, resa un titular de fa 22 anys, quan el conflicte de Bòsnia, estava finalitzat i calia reconstruir un país abandonat per tothom però visualitzat per tots mitjançant les televisions, els diaris i ràdios.

La notícia sencera parlava de l'esforç de la gent per tornar a ser vida, per deixar de ser forats buits d'una guerra religiosa, ètnica i cultural. L'esforç de tornar a creure en les persones i no en les idees polítiques que altres volen imposar. L'esforç de crear per tornar a unir, per tornar a saludar al veí, en moments en què aquest fet era impossible. L'esforç de trobar suport en altres persones que no formaven part dels grups polítics ni ideològics que havien portat al país al desastre o que havien vist com es destrossava i es destrossa un país. L'esforç incondicional d'unir i no trencar persones ni famílies. L'esforç d'omplir els buits per tornar a crear il·lusions i futur. L'esforç d'un somriure, d'una cançó. L'esforç de retornar la vida a les persones que pateixen i que acompanyem, tinguin l'edat que tinguin o la cultura, ètnia que sigui. L'esforç de mirar i acompanyar, de cuidar. L'esforç de reconèixer-los com a persones i subjectes i no com objectes trencats que cal ajudar i donar suport, sense donar-los la possibilitat de ser escoltats, de sentir-se mirats com a subjectes, com a persones amb la seva pròpia història vital.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article