A favor dels reporters


Sabies que Carme Forcadell, ara presa política, abans presidenta del Parlament català i de l'Assemblea Nacional Catalana, havia treballat fa anys a Televisió Espanyola? Sabies que Vicent Partal, director de VilaWeb i independentista de pedra picada, respectat per tots, havia treballat fa anys a Televisió Espanyola? Sabies que el mitificat Joaquim Maria Puyal, mestre de les transmissions radiofòniques en català i icona del bon periodisme, havia treballat fa anys a la cadena Ser i a Televisió Espanyola? Sabies que la periodista de TV3 Lídia Heredia, a qui el líder de Ciutadans gairebé volia mossegar en una entrevista fa poc, havia treballat fa anys a Tele Cinco? Sabies que l'escriptora Empar Moliner, opinadora a l'Ara o a Catalunya Ràdio i activista indepe a totes les Diades de l'11-S, havia escrit molts anys a El País? Sabies que aquesta llista és encara molt i molt més llarga?

Si ets jove independentista i no sabies res d'això, només un petit consell: si et trobes un reporter d'una televisió estatal a una manifestació independentista, no comencis a cridar: “premsa espanyola, manipuladora!”. Ni l'emprenyis, ni li passis l'estelada per la cara, ni facis res per impedir que desenvolupi amb normalitat la seva feina. Recorda que la persona a qui estàs escridassant potser serà demà una Carme Forcadell o un columnista dels teus. Però és igual, encara que no ho sigui mai! No has de ser tan babau d'insultar, molestar o bloquejar la feina d'un reporter en directe. Respecta'l! Respecta la feina de l'informador de base que està cobrint un fet noticiable a peu de carrer! Sigui del mitjà de comunicació que sigui, per descomptat. Tant si és d'un mitjà de Madrid, com si és de Barcelona; tant si és premsa constitucionalista com si és d'una cadena nostrada. Respecta'ls a tots, exactament igual.

En moments de visceralitat política és necessari recordar el valor social de la premsa. Crec que no és una qüestió de corporativisme. És la defensa de la dignitat d'un ofici. Els periodistes que fan informació no són (o no han de ser) agents d'un partit determinat o corrent ideològic concret. A cap empresa seriosa es demana carnet per treballar de peó i la gent treballa allà on pot. Els bons periodistes que fan informació, senzillament, estan explicant allò que veuen al seu voltant quan narren la notícia.

No seré tan ingenu de creure en la puresa periodística, sense excepcions; ni de pensar que existeix una objectivitat inqüestionable que tots els professionals segueixen amb rigor, bona praxi i complint sempre la deontologia que marquen els codis ètics. Ja sé que els mitjans de comunicació adopten línies diferents, tenen interessos legítims (o foscos) i que, depenent dels seus directius, de la seva propietat, de les seves hipoteques, de la seva història i d'allò que vulguin representar, acaben relatant la realitat de maneres molt diverses o fins i tot contradictòries. Ja sé que hi ha fakenews, omissions, equivocacions, gent malparida, titulars tendenciosos i enfocaments perversos. Però això no significa que qui se la juga al carrer amb l'escarxofa a la boca sigui un manipulador. Com a mínim, hem de creure que la majoria no ho són.

Observo que la manipulació és, més aviat, en algunes tertúlies de platós sensacionalistes, en l'establiment de l'agenda mediàtica, en la tria esbiaixada dels talls de veu per part d'alguns editors quan fan la portada d'un informatiu, en els editorials construïts a partir de prejudicis polítics i (sobretot) en ordres de més amunt. No en la feina noble del periodista de baix. Hem de trencar una llança a favor de la tropa, que cada dia dona la cara i que els darrers mesos ha hagut d'informar, alguns dies, amb casc perquè la policia disparava bales de goma o algú tirava pedres.

A tots els barris pinten bastos i el problema no és només contra la premsa espanyola. Ara bé, com que jo soc independentista i m'agrada somniar en un nou país plural, pacífic i exemplar a tots nivells, em sap més greu que hi hagi hiperventilats, al nostre costat ideològic. Al capdavall, els reporters de televisions espanyoles no tenen cap culpa de la tergiversació que puguin fer els mediocres columnistes o els tertulians televisius que, des de les seves tribunes confortables o des de les xarxes socials, detesten els nostres presos, se'n riuen dels nostres exiliats i es burlen de la nostra dissortada nació catalana.

Malgrat el malestar que ens provoquen tots aquests que ens menyspreen, la democràcia i el respecte consisteixen a acceptar la diferència de criteris i en no contestar amb l'escarni a peu de carrer, dirigit contra la baula més feble. Em quedo, igualment, amb la reflexió a l’Ara de l'exdirector de The Guardian, Alan Rusbridger, sobre el poc temps que disposen els reporters per fer les seves cròniques: “La paraula veritat és molt complicada, perquè a vegades, 200 anys després, els historiadors encara estan intentant esbrinar la veritat sobre algun fet concret. Els periodistes sovint tenim només 20 minuts per fer-ho”.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Enric Garcia Teià
1.

Totalment d'acord. Moltes vegades he sentit vergonya aliena en veure algunes persones escridassant a reporters de mitjans espanyols sense fer cap tipus de reflexió, només seguint el cric que algun poca-solta a començat.
El que caldria però, tant el mateixos periodistes com les persones que tenen tanta audiència pública, és denunciar públicament els periodistes, polítics i altres espècimens que menteixen contínuament i fragant.

  • 1
  • 0

Comenta aquest article