Sota les llambordes hi ha les platges? A Xile, a Beirut, a Hong Kong, a Catalunya... hem viscut una tardor amb diverses revoltes i protestes juvenils, amb reivindicacions locals, però amb significatives coincidències globals. Què volen expressar els joves quan aixequen llambordes? Quina platja hi cerquen? Quina platja hi trobaran? Els qui hi entenen diuen que les revoltes juvenils, en general, i les que han protagonitzat gent molt jove als carrers de Catalunya, al voltant de la Plaça Urquinaona, a l'Acampada d'Universitat i altres espais, com a contesta a la sentència del procés sobiranista, tenen un punt important de resposta espontània i emotivitat, són poc predicibles, superen sempre als dirigents i organitzacions del moviment que encarnen, i mostren un fort sentiment de desinstitucionalització. En el cas català, i a Urquinaona, de rebuig, a l'autoritat i a l'estatisme.
Podem continuar sense qüestionar-nos el rol del jovent en la nostra societat i la relació amb les institucions quan s'han parat els instituts de secundària durant dies i les universitats catalanes durant setmanes? (Quedi clar que faig aquestes preguntes des del total rebuig a qualsevol forma de violència i un ferm compromís amb la no-violència activa).
La revolta juvenil catalana, a més, ha coincidit amb altres revoltes liderades per joves a diversos llocs del planeta. Si ens les mirem de prop, descobrim que totes tenen elements comuns: són confluències populars liderades per classes mitjanes, encapçalades per joves universitaris amb poques perspectives emancipatòries, amb reivindicacions al voltant dels drets, la dignitat i la democràcia, en ciutats riques en el seu entorn, amb un fort component d'internet i digitalització i amb una èpica de la revolta i la dialèctica no-violència/violència (els paraigües a Hong Kong, centenars de guitarres recuperant Víctor Jara a Santiago de Chile, el Tsunami Democràtic a Catalunya...).
Alguns observadors propers als fets d'Urquinaona, han fet el següent anàlisi de les singularitats catalanes: molt transversal (joves de barris, caps del cau i castellers, fills de la immigració...), molt joves en edat, moltes noies al capdavant i amb una gran capacitat d'aprenentatge, en una sola setmana de protestes. A la revolta juvenil post sentència hi hem d'afegir moviments socials juvenils recents: les vagues generals feministes dels dos darrers anys, el divendres pel clima, el boom del “Volem Acollir”... Per favor, que ningú digui mai més que cal apoderar els joves. Ho estan i molt!
Aquest punt de partida ens ha d'obligar a fer una mirada nova i a qüestionar-nos cap a on hem d'anar, com a institucions, com a societat i quin rol hi ha de tenir el jovent. L'adulcentrisme, el poder i condescendència de la mirada adulta, la joventut entesa sols com una transició entre la infantesa i l'adultesa, és un miratge del mateix sistema que s'esquerda en mil bocins, en una crisi econòmica de la qual no acabem de sortir, i sobreeixits pel plus de vida juvenil embolicada de protesta i voluntat de transgressió.
Aterrem. Fins ara en les polítiques de joventut a Catalunya tenim dues paraules totèmiques que les han estructurat els darrers 20 anys: emancipació i participació. Després d'aquests anys, una crisi brutal que ha impactat al jovent, del boom del 15M i de l'esclat feminista dels darrers anys, de l'1 d'octubre i el procés sobiranista a Catalunya, de la caiguda de les certeses principals del fet juvenil entesa com una etapa de transició, emancipació i participació s'han transformat completament, prenent nous significats. Ens emanciparem en diversos moments i diverses formes al llarg de la nostra vida. Quin sentit té parlar de participació després del 15M, del procés sobiranista i de l'esclat feminista? Tenen vigència les paraules emancipació i participació juvenils per estructurar el relat de les nostres propostes de cara i amb els joves?
El 2020 acaba el Pla Nacional de la Joventut de Catalunya 2010-2020. És el segon que vivim. En el primer decenni del mil·lenni, fa 20 anys, vam iniciar el model dels plans nacionals de joventut en format decennal. Ara, a finals del 2019 i inici del 2020, farem l'avaluació del pla actual; al llarg del 2020 el procés d'elaboració del nou, que, si decidim tots plegats seguir el model actual, hauria d'anar al Parlament de Catalunya a buscar el consens i suport necessari, al final de l'any que ve, per iniciar-ne la implementació el 2021. Estem per tant en un moment de canvi important.
Això també ve acompanyat que aquest 2019 hem presentat l'Enquesta a la Joventut de Catalunya que es fa cada 5 anys per llei, que ens retrata la realitat juvenil, les noves formes de participació, allò que millora, salut, participació cultural i política... i allò que no, salaris i habitatge. La nova vida digital dels joves. Tot això ha transformat les expectatives i actituds del jovent davant el món. I a les administracions ens costa seguir-los.
Les primeres polítiques de joventut, a la dècada dels 80 del segle passat, van estar molt centrades en la informació juvenil i el suport a l'associacionisme clàssic. Un paradigma encara força establert. Als anys 90 van venir els primers plans integrals de joventut. Amb el nou mil·lenni i el primer pla nacional de joventut van eixir els conceptes emancipació i participació. Però ara a on som?
Les polítiques de joventut a Catalunya tenen alguns punts forts. Una arquitectura potent, un pla nacional de 10 anys, plans d'acció triennals, la Xarxa Nacional d'Emancipació Juvenil (amb 42 oficines joves participades per la Generalitat, els consells comarcals i els ajuntaments, i 238 punts d'informació juvenils), 610 plans locals de joventut, plans comarcals i més de 1000 professionals que ens donen una capil·laritat que pocs àmbits d'acció política tenen.
Una integralitat i transversalitat bastant guanyades. Ningú pensa que es pot fer una política de joventut sense concebre el jove en la seva integralitat i amb una mirada transversal i interdepartamental. Les àrees de joventut en ajuntaments i Generalitat són cridades a liderar, planificar, valorar i dinamitzar aquesta transversalitat si, a vegades, ens despistem.
L'estructura de l'actual pla també és sòlida: Els tres projectes (Projecte Govern, que són les accions de la Generalitat en Joventut; el Projecte Territori, que són les polítiques municipals; i el Projecte Jove, que és el de l'àmbit del moviment associatiu juvenil i el CNJC); els quatre principis rectors (participació, transformació, integralitat i qualitat) i els set reptes (educació, treball, habitatge, salut, democràcia, cultura i cohesió) amb què és organitzat l'actual pla, i el potentíssim procés participatiu amb què es va elaborar també han donat una gran estabilitat a les nostres polítiques. De fet, quan ho expliques pel món fem bastant enveja.
Les crítiques també hi han sigut: poc intel·ligible pel jovent i allunyat; un model de governança del pla poc obert; difícil d'aterrar en polítiques concretes; 10 anys s'han fet una mica massa llargs amb el daltabaix de la crisi pel mig; poc flexible i adaptable –penseu que tota aquesta estructura està recollida a la llei de Polítiques de Joventut i per modificar-ho caldrà canviar la llei. I si s'ha de fer es farà!–. Per altra banda, també hi ha qui diu que en èpoques de retallades, sort n'hem tingut d'aquestes fortaleses!
Anem cap als canvis. Fins ara les polítiques de joventut les podíem definir en tres àmbits: Polítiques afirmatives, polítiques transicionals, polítiques inclusives i de desigualtats. Durant uns anys, les polítiques afirmatives de joventut han estat castigades i força malvistes, basculant la centralitat cap a les altres. Avui però, la que genera més dubtes és la transicional. L'adultesa i la transició cap a la vida adulta han fet fallida a la sortida de la crisi, si no és que el mateix fet “adult” era una construcció social del capitalisme per incorporar i normalitzar al jove al sistema.
En canvi el que avui esdevé més transformador és la mateixa contingència de ser jove! De fet no podem parlar ja de transició, sinó de cicles i moments de vida. Ens formarem al llarg de tota la vida, ens emancipem diversos cops, l'oci també és per la gent gran, i les virtuts i precarietats de ser jove han colonitzat molts espais socials. L'edatisme s'ha acabat. Cal veure així com situem i actualitzem de nou les polítiques emancipatives i inclusives en les noves expectatives i formes de participar del jovent i en les noves interseccionalitats de desigualtats.
Entrem cap a nous paradigmes emergents. En destaco cinc. Primer, l'empoderament. Compartir el poder. Els joves ja tenen el poder i l'administració ha de facilitar aquest exercici. Segon, la desconstrucció de l'adulcentrisme: El poder és adult i la transició a la vida adulta ha fet fallida. Tercer, els cicles i moments de vida: La fi de l'edatisme, la intergeneracionalitat i la visió holística d'infantesa, adolescència i joventut. Quart, ser jove és transformador: La política de les emocions i de la identitat juvenils. Activats! I amb una recuperació de l'afirmació de la identitat juvenil, no la identitat consumista i sistèmica, com fa uns anys, sinó transformadora i transgressora. Cinquè, la xarxa i la digitalització: Connectats, cocreatius i cooperadors. En la clau digital, els joves estan en un punt avançadíssim on trobem quatre elements cabdals, dels quals les polítiques de joventut estan encara molt allunyades: L'internet col·laboratiu, l'internet de les emocions, l'internet de les coses i el big data i el coneixement.
Aquí, voldria situar, de nou, el debat i la dialèctica entre emancipació/participació. Què és primer, les condicions socials per a garantir una bona participació, o sense una participació forta no hi ha emancipació? La resposta jo la veig clara: sols l'empoderament, l'enfortiment cívic i identitari del jovent porta a l'emancipació. Aquesta participació, les noves maneres de participar juvenil, s'ha de fer però en clau inclusiva de la diversitat, gènere, de desigualtats i les seves interseccionalitats.
El nou pla nacional de Joventut que hem de construir ha de partir de totes aquestes reflexions i realitats i parlar d'aquestes coses i d'altres que encara desconeixem. Serà un procés obert, disposats a escoltar i crear col·lectivament. Hem de ser valents. El nou pla ni el decidirem els dirigents polítics i associatius, ni les administracions i els tècnics: nosaltres hem de ser els facilitadors. Els joves no necessiten que els apoderem, ni tan sols empoderar-se. Si no exercir el seu poder. Ser jove és poderós, contingent en sí mateix. En l'elaboració d'un pla, la forma de participar en defineix el resultat. Ho tenim clar. Cal cogenerar i compartir el poder amb el jovent. Per crear, transformar i enfortir-nos socialment, i perquè no ens fotin una llamborda pel cap, tot cercant la sorra d'una platja en què construir, cadascú, el seu projecte vital, individual i col·lectiu!
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari