Una generació perduda?


Persones compromeses, lluitadores, respectuoses, exigents i solidàries. Segurament costaria trobar notícies d'actualitat que parlin dels i les joves des d'aquesta perspectiva. I és que la imatge que sovint ens arriba del jovent a través dels mitjans és, més aviat, en termes negatius.

En realitat, no difereix gaire de la que presentava l'estudi “La imatge de la joventut a la premsa escrita. Valors, política i violència” coordinat per Xavier Giró fa més de 15 anys, que remarcava que més de la meitat (54%) de les peces que parlen dels joves ho fan associant-los amb algun fet violent.

Podríem precisar, seguint la teoria de Johan Galtung, que ho associen amb un fet de violència directa. Perquè de la violència estructural i cultural que pateixen moltes persones, també joves, del nostre entorn difícilment en parlem. I de les seves lluites i inquietuds encara menys.

Algunes de les principals dificultats del moment actual són violentes per definició: pèrdua de poder adquisitiu (els menors de 25 anys l'han vist reduir-se un 27% des del començament de la crisi econòmica); precarietat laboral (la taxa d'atur dels menors de 25 anys ha passat del 13,4% l'any 2007 al 42,3% l'any 2015); dificultats en l'accés a l'habitatge (la taxa d'emancipació juvenil ha caigut del 33,7% el 2007 al 23,1% en l'actualitat), etc.

Però, a més d'aquestes problemàtiques força compartides, hi ha joves que sumen altres entrebancs. I que batallen cada dia per superar-los.

Com el Mamadou que, després d'arribar a Catalunya procedent de Guinea Conakry, pateix les traves legals per regularitzar la seva situació, poder treballar i viure de manera digna, l'objectiu que el va portar a fugir del seu país. Tot agreujat pel racisme i la discriminació que ha viscut i viu en molts moments fruit del seu origen i de la seva situació socioeconòmica.

O la Nora que, amb 15 anys, s'enfronta cada dia a les barreres que la societatli posa pel fet de viure en una cadira de rodes fruit de la malaltia degenerativa que fa que sigui una persona depenent. “El món no està preparat per persones com jo”, sentencia amb el somriure que la caracteritza.

O el Yoel a qui els problemes de salut mental li han comportat sentir-se maltractat per un entorn que durant molts anys no l'entenia: “per tractar-me com a estrany, no em deixaven oferir les coses positives que sentia que tenia”.

Violència estructural quan el poder no permet cobrir les necessitats bàsiques ni optar a les mateixes oportunitats que la resta de la població. I violència cultural, malauradament cada vegada més estesa i acceptada també en l'esfera pública, que justifica i legitima amb discursos i actituds la violència estructural.

Ells i ella són alguns dels joves que protagonitzen #JoHoCanvioTot, una sèrie documental que busca posar en valor la història de vida d'aquestes persones que reivindiquen un lloc a la nostra societat. I, de passada, mostren a través de les seves vivències com la violència cultural i estructural té a veure amb respostes institucionals complexes, però també amb actituds quotidianes de persones anònimes. Perquè al final, com deia Jorge Wagensberg, “la mediocritat és una decisió personal”.

Des de l'Obra Social Sant Joan de Déu, fa més de deu anys que treballem en projectes de sensibilització amb joves. Amb joves en situació de major vulnerabilitat, però també amb milers de joves i adolescents de centres educatius que participen en projectes d'Aprenentatge servei acostant-se a realitats com el sensellarisme o la malaltia mental, construint les seves decisions personals i oferint el seu granet de sorra per construir un món millor des de la seva parcel·la.

Mai en deu anys de treball amb adolescents d'instituts de Catalunya, ens hem trobat amb un comentari no respectuós amb les persones sense llar, o amb un problema de salut mental o amb les persones migrades, amb qui els joves conversen a l'aula. Més aviat les ganes innates de qüestionar-s'ho tot, de rebel·lar-se com poden davant del que consideren injust.

Potser si mirem i pensem en les persones joves des de les seves màximes capacitats, potser si deixem d'estigmatitzar-los i valorem el seu potencial transformador, els permetrem ser i expressar-se com les persones compromeses, lluitadores, respectuoses, exigents i solidàries que també són. Com deia Kofi Annan “una societat que aïlla la joventut, està condemnada a dessagnar-se”.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article