Polítiques d'habitatge com a resultat de construccions de l'alteritat

I plof! De sobte, aparec en un carrer qualsevol, sota el balcó d'un pis qualsevol, abraçat entre cartons. Al meu costat, un bric de vi.

Quina imatge de mi, quina por. Quantes imatges d'aquestes tenen a veure amb certes polítiques d'habitatge que es porten a terme en infinitats d'ajuntaments, i que no responen només a polítiques d'àmbit local, sinó que representen una manera d'entomar les polítiques d'habitatge a nivell d'estat, basades moltes en una imatge clàssica (per no dir antiga) de les persones en situacions de “sense sostre”.

Encenem la televisió i escoltem com els polítics es banyen en discursos que parlen dels drets dels ciutadans, un dels quals és el de tenir un habitatge. Però la realitat la representen milers de persones que no tenen habitatge, o que viuen en habitatges que no reuneixen les condicions adequades. Infinitats de desnonaments que cada dia es programen des de jutjats, impossibilitat de moltes famílies d'accedir a lloguers, els preus dels quals estan pels núvols, places plenes en serveis residencials d'estada limitada, o per a situacions d'urgències socials albergs municipals, respostes polítiques que són com el bric de vi, que representaven al principi de text; Donen la sensació de cobrir un buit, però empitjoren la situació l'endemà (o els dies que es cobreixen per part de les institucions, oblidant-se que el cercle del sensellarisme es reprodueix, és a dir, quan es perd un habitatge és difícil retornar a una “normalitat” en un termini curt de temps, produint-se una situació semblant al refrany “el peix que es mossega la cola”). Les polítiques d'habitatge no cobreixen el dret i necessitat que qualsevol persona hauria de tenir de viure en un habitatge digne.

Aquest article no pretén analitzar les polítiques d'habitatge, perquè considero s'ha parlat molt d'elles. Intento cercar un tema que considero arrelat a aquestes polítiques, i no és sinó la construcció d'alteritat, la construcció d'un altre diferent, al que dibuixem amb imatges de rebuig i que expliquen la nostra relació amb ell.

El sensellarisme entès com a la situació on les persones no tenen habitatge o viuen en habitatges en males condicions representa una situació de la qual fugim o volem situar-nos lluny, no volem passar per ella. Si relacionem aquesta visió de l'altre amb les polítiques d'habitatge basades en la imatge del senyor alcohòlic que viu sota un balcó, amb un cartó de vi a la mà, podem deduir que és una política d'exclusió, de responsabilització cap a l'altre de la situació que viu. Si poguessin relacionar a aquestes polítiques amb una frase, parlaríem de frases com: “alguna cosa hauràs fet per arribar a aquesta situació”.

Un model d'atenció a les situacions d'habitatge basat en la persona ha de fugir d'aquests prejudicis amb els quals construïm com ha de ser una persona sense sostre. Hem d'afrontar la problemàtica d'habitatge que estem passant com a país des de la proximitat, personalització i acompanyament de cada situació que es presenta. Aquest objectiu enllaçaria amb l'EIX 8 del Pla de lluita contra el sensellarisme de Barcelona 2016-2020 enfocat a generar coneixement per millorar les polítiques i per transformar la percepció social del sensellarisme.

“El housing first” (començar a treballar per a l'habitatge, possibilitant primer la tinença d'un habitatge), tal com l'ajuntament de Barcelona descriu al pla abans esmentat, sembla ser una política que es fonamenta en aquesta manera d'entomar l'habitatge des de la persona. Però hem d'anar més enllà de discursos i paraules.

Hem de plantejar-nos quins elements s'amaguen sota les paraules sense sostre, sensellarisme i analitzar-nos des de com afrontem l'alteritat, perquè la resposta a aquesta pregunta serà un pas per esbrinar què s'amaga sota les grans paraules i els grans plans, i sobretot, quina importància té aquesta construcció de l'altre darrere de les polítiques institucionals.

La nostra història com a humanitat ha estat construïda des de la nostra necessitat de posicionar-nos de forma individual i amb relació als altres. La construcció de l'altre ha esdevingut una manera de construir-nos com a ésser social en relació. En l'època dels grans descobriments, vam construir una imatge de l'alteritat que representava els indígenes o salvatges, tal com des d'occident s'anomenaven. Les dones han estat discriminades també en aquesta construcció de l'altre en una societat patriarcal en la qual vivim.

Ara, comencem a construir alteritats cap a situacions per les quals persones, col·lectius queden exclosos de determinades esferes, inclús en situacions de necessitat de coses tan bàsiques com l'habitatge. Les persones grans, els immigrants, els “sense sostre” d'alguna forma són construccions que fem d'allò que ens genera una certa inquietud.

Per tal de poder construir ciutadania hem d'emancipar-nos de tot allò que representa una construcció cultural de l'alteritat sota prejudicis. Les polítiques d'habitatge han de néixer des de l'emancipació de tot el que sigui un prejudici i (defenso) han d'entomar l'habitatge des de l'habitatge, és a dir, no es pot treballar perquè una família cerqui habitatge des d'una situació de sensellarisme, perquè es produeix l'efecte relacionat amb la dita “el peix que es mossega la cua”.