Injustícia binària

Tendim a etiquetar-ho tot. Tot està replet d'etiquetes i estem submergits en objectes amb nombres i preus. Cada cosa té un valor, tot està capitalitzat i ben ordenat. No obstant això, el TOC que pateix la societat també es trasplanta als individus.

Contradictòriament, en una societat aparentment racional el que etiquetem són els cossos i les aparences, no la intel·ligència o la personalitat. Ens posem etiquetes, ja que ens ajuden a entendre el món i a fugir de l'abisme existencial. Aquestes etiquetes provenen de la història, però d'una història en concret. Aquestes etiquetes s'imposen, des de l'educació, i entre països i cultures.

Ningú se n'escapa, et venen gairebé en néixer i en tens abans que et puguis justificar. Aquestes sempre tenen un contrari, i incoherentment, sempre són duals. Categoritzem segons home/dona, blanc/negre, heterosexual/homosexual, ric/pobre, assenyat/boig, migrant/nacional, racional/irracional, animal/humà i la llista continua.

El binarisme implica supremacia; un dels contraris aconsegueix l'hegemonia per sobre de l'altre, ja que la història, per raons injustificades, ha estat protagonitzada per un sol. S'estableix així la “majoria” hegemònica que culturalment té poder sobre el seu oposat que es converteix en “minoria”. I com la història està tenyida d'imperialisme, aquest binarisme ha estès la injustícia arreu del món fins a crear un sistema d'arrel binària on tots els àmbits d'una vida estan replets de desigualtats.

Etiquetem a les persones com ho fem amb els objectes, els hi assignem arbitràriament un preu i un valor; les neoliberalitzem i les condemnem. L'estructura socioeconòmica actual perpetra aquest binarisme perquè necessita explotació i desigualtat per sostenir-se. L'heterocapitalisme utilitza a les dones com a font de reproducció per crear més força de treball i per perpetrar el sistema opressor.

De la mà de la llei, amb mesures repressives com la restrictiva llei d'avortament o la dificultat del matrimoni igualitari, l'Estat interfereix en la vida privada de les persones i exerceix la seva màxima força patriarcal. A més, aquesta coacció estatal és per se antidemocràtica, ja que atempta contra la dignitat i la llibertat de les persones.

D'altra banda i contràriament als postulats del feminisme liberal, si això no es tracta, s'impossibilitarà la veritable meritocràcia i la igualtat d'oportunitats. La submissió cultural causa dependència econòmica i el problema es retroalimenta. No és casualitat que les dones cobrin menys que els homes per la mateixa feina, ni que els homosexuals tinguin més dificultat per trobar feina o que els negres tinguin taxes d'escolaritat més baixes. En una comunitat amb desigualtats estructurals és impossible assolir un veritable sistema meritocràtic.

Tendim a instrumentalitzar als cossos i a definir l'existència segons l'aparença, oblidant que el que ens caracteritza com a éssers humans és la raó i la moral, no el color de la nostra pell o l'orientació sexual. Tanmateix, les etiquetes són una gran fal·làcia, ja que el dualisme deixa de banda milers d'identitats singulars com una persona trans, una persona mestissa, gèneres no binaris, persones bisexuals i totes les altres dissidències. Per molt que se'ns digui que les etiquetes són tot el que som, mai podrem englobar a les persones amb un parell de conceptes. És contrari a la complexitat humana; l'únic que fan és limitar-nos i comercialitzar-nos.

Vivim en una estructura social que assetja, castiga i tanca totes les formes de dissidència. Presenciem una súper-aliança entre les tècniques disciplinàries d'empresonament i les noves tecnologies de vigilància digital on els dissidents o les minories són explotades i criminalitzades. Les persones que s'allunyen del binarisme surten de la “normalitat” i sovint recauen en una major opressió. Una opressió que tristament forma part de la nostra espècie i que la trobem de diverses formes en totes les etapes de la nostra vida.

És per això que no ens hem de qüestionar com fer que la dona sigui igual que l'home o com fer que els negres igualin als blancs sinó que hem d'estudiar radicalment tots els fonaments binaris de l'estructura social. La clau de l'alliberació recau en l'eliminació de la norma, atès que tots els éssers humans som diferents i aquestes diferències no han de ser una font de desigualtats sinó un aprenentatge comú.

És hora que criem a homes i dones de la mateixa manera, amb les mateixes joguines i amb les mateixes obligacions i objectius. Qüestionem-nos l'heteronormativitat obligada, oblidem l'origen i l'ètnia, estudiem les nostres relacions amoroses, individuals i personals. Replantegem-nos també el sistema socioeconòmic i si és coherent viure en una font d'opressió sistemàtica que s'aprofita de les injustícies perquè uns pocs segueixin mantenint privilegis per sobre els altres.

Per últim, és important que els mateixos moviments socials siguin més inclusius amb les dissidències i no caiguin en el perillós binarisme. El feminisme no es pot fundar sota una mateixa identitat perquè hi ha milers de dones singulars amb dificultats peculiars. No ens anteposem als altres i no ens dividim; la lluita és la mateixa. Totes volem ser iguals, lliures i felices sense importar el sexe, l'ètnia o la procedència. Lluitem en conjunt vers les injustícies de la mà d'altres moviments.

En definitiva, el binarisme instrumentalitza als cossos i desvirtua a les persones. La societat s'aprofita de la injusta supremacia binaria i només serem lliures un cop hàgim trencat amb la norma. Consegüentment, hem de canviar el sistema educatiu, polític i econòmic si volem arribar a la plena igualtat. A més, hem de replantejar-nos els binarismes i reconstruir-nos a nosaltres mateixos perquè un món binari no és just, ni coherent, ni humà.