Tres premiats i una llengua molt estimada

Pocs dies després que la Generalitat hagi concedit el III Premi LSC de Foment de la Llengua de Signes Catalana escric aquest article per subratllar el valor d’aquesta distinció, per descriure alguns moments emotius de l’acte i per obrir el focus amb altres reflexions sobre aquest tresor de la cultura del nostre país petit. Vagi per endavant la felicitació més que merescuda als guanyadors: Mercè Calafell, en la categoria de persona signant; el Centre Recreatiu Cultural de Persones Sordes de Barcelona (Cerecusor), en la categoria d’entitat i Santiago Frigola, en la categoria d’estudis o recerca.

Ja d’entrada va resultar molt bonic trobar-se amb l’Auditori del Palau de la Generalitat ple de gom a gom. La majoria eren membres de la comunitat sorda que es comunicaven amb les mans, en un ambient compartit de sentit de pertinença, autoestima i dignitat en defensa de la llengua de signes catalana. Com que els convidats assistents no cabien a la sala reservada per al públic, els organitzadors van haver d’habilitar un espai annex al costat perquè tothom pogués seguir, en directe o a través d’una pantalla, el lliurament dels premis. Vaja, un èxit!

Molt solemnes però properes i càlides van ser, en recollir el guardó, les paraules de Mercè Calafell, primera formadora en LSC i filla d’Àngel Calafell, figura cabdal en la història del moviment associatiu sord: “La meva llengua materna és la llengua de signes. La meva primera paraula va ser un gest”, va dir amb gran èmfasi. “Els meus pares, els meus avis materns, vuit oncles meus eren sords. Des de petita participava en les activitats de la comunitat sorda, ja que el meu pare estava molt vinculat al món associatiu i sempre em demanava que l’acompanyés i fes d’intèrpret. La llengua de signes era la nostra comunicació natural a casa meva; parlàvem en signes de cultura, de política, d’esports, etc. Com en qualsevol família. La meva mare recitava poesia i amb la llengua de signes fèiem les nadales igual que els altres nens i nenes”, va relatar.

L’ús de la llengua de signes en situacions quotidianes reforça els vincles més entranyables dels usuaris signants. Però el prestigi de tots els idiomes s’assoleix amb la projecció pública de la vida col·lectiva fora de l’entorn casolà. Per això, el president de Cerecusor, Josep Boronat, va recordar el paper històric d’aquesta associació quan la llengua de signes encara no era reconeguda oficialment a Catalunya. Va comparar la situació amb la clandestinitat del català durant el franquisme o amb els esforços de la minoria emigrant espanyola per conservar la seva cultura aquells anys que, acabada la Guerra Civil, molts treballadors va anar a viure a Alemanya. Tal com va subratllar Boronat, Cerecusor “ha estat i és un espai per expressar-se en LSC”, lloc on s’han format professors i intèrprets d’aquesta llengua.

Amb la mateixa passió va expressar-se el professor Santiago Frigola. El guardonat va destacar que la llengua de signes l’ha acompanyat al llarg de tota la seva vida, tant en l’àmbit professional com domèstic. Ell prové d’una família de sords extensa en què —des dels avis o pares, ja morts, fins als germans, oncles, la seva dona i els seus fills—, els seus membres s’han comunicat i es comuniquen de manera principal en llengua de signes. Una llengua que Frigola va definir com una “bombolla de protecció” per no sentir-se discapacitat i amb què ho ha fet tot des de la seva infantesa fins a l’edat adulta. Una llengua útil per explicar contes, acudits, barallar-se, riure, emocionar-se, treballar, investigar i fer carrera docent; entre molts altres registres. Per fer-ho tot, és clar.

La petita decepció de l’acte va ser que no hi assistís el president Quim Torra, però l’absència va estar justificada, ja que era a Estrasburg al Parlament Europeu fent costat a Carles Puigdemont en un moment polític complicat. En aquest context, Santi Frigola va tenir unes paraules de solidaritat amb Torra i amb els presos polítics. A més, va suggerir el projecte de traduir en LSC els contes que ha escrit Oriol Junqueras des de la presó. La consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, va agrair les referències als represaliats i, d’altra banda, va mostrar-se receptiva amb el president de Fesoca, Albert R. Casellas, que va reclamar una dotació pressupostària transversal per desplegar la llei de la LSC i que la Generalitat reverteixi les retallades dels anys de la crisi.

Feta la crònica de l’entrega del premi, només em queda desitjar que el vent no s’emporti l’esperit positiu d’aquest dia. Ni les promeses fetes. Tant de bo que el Departament de Cultura pugui influir en els departaments d’Educació i de Salut perquè no es desatenguin els nens sords. Ho recalco perquè a Vic he conegut la dura experiència d’uns pares d’una nena sorda que han patit els últims anys un autèntic periple de traves i desinformació de metges i tècnics que impedien o dificultaven que la seva filla aprengués la llengua de signes i que accedís a un centre d’educació bilingüe. Per sort, tota la família està implicada en afavorir un bon entorn comunicatiu a la petita. El pare, la mare, la nova parella del pare, l’oncle i el seu marit, la veïna, l’àvia... Tots són oïdors i estan fent cursos de LSC a Vic.

De ben segur que tant els premiats per la Generalitat com totes les persones compromeses amb la mateixa causa saben que cal treballar l’educació dels nens sords des de les edats més primerenques, després del naixement, per activar així el cervell dels infants des del moment en què comença el procés d’adquisició del llenguatge. I, la llengua de signes esdevé un vehicle potentíssim per aconseguir-ho.

Per molt obvi que sigui, cal recordar-ho una i mil vegades. La LSC és una llengua estimada amb possibilitats infinites i inesgotables per als seus usuaris. Així ho vaig observar, un cop més a Palau, quan, per exemple, es va estrenar una versió oficial en LSC d’Els Segadors, quan l’artista Frank Vidiella va presentar en signes l’obra “Adam, el primer home sord al món” o quan els assistents conversaven en LSC amb tota mena de registres, matisos o accents d’una riquesa visual meravellosa.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Maria del PIlar Fernández Viader Sant Joan Despi
1.

Interessant article que posa de manifest l´existència d´una realitat cultural freqüentment oblidada a Catalunya. Gràcies Jordi

  • 1
  • 0

Comenta aquest article