Separats en néixer


Em van separar de la meva mare en néixer.

I aquesta és la meva història. Però és una història que té ecos molt propers. El passat mes de juny de 2019 es va fer públic que un jutjat de l’Hospitalet havia instat a la Fiscalia a actuar en un cas de racisme i antigitanisme institucional molt evident. La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència havia valorat la no idoneïtat d’una tutela per part d’un pare amb diversos criteris molt dubtosos, un dels quals destacava poderosament: ser gitano.

La separació de criatures gitanes dels seus familiars, i especialment dels seus progenitors, si aquests tenen situacions socioeconòmiques o d’estructura familiar complicades o simplement pel fet de ser gitanos, és un fet que es va iniciar amb les pragmàtiques dels Borbons respecte al poble gitano, i s’ha reproduït durant els règims liberals del segle XIX, el franquisme i el post franquisme.

La casualitat genètica va fer que a mi em toqués ser un d’aquests casos. Una jove gitana, menor d’edat, en situació de precarietat i acabada d’immigrar a Catalunya no es considerava que pogués ser una bona mare per a una criatura engendrada en un context de relacions furtives i manca d’educació sexual. El fet gitano afegia un plus de no adequació que curiosament ha estat un dels pocs que s’ha mantingut ben entrada la democràcia: l’estil de vida gitano no conforme a la norma paia encara es considera problemàtic socialment i ho veiem en la inserció laboral del poble gitano, en el fracàs escolar, en l’àmbit habitacional, en la relació amb la salut i en general amb la interacció dels gitanos no integrats amb la societat paia majoritària. La violència i la crueltat s’agreuja en el cas dels gitanos, amb la impunitat amb què es mentia i s’enganyava per part d’institucions i famílies a les joves que decidien no avortar clandestinament.

Amb els meus pares adoptius vaig tenir la sort d’estar exposat mínimament a un altre tipus de gitanitat, la gitanitat atenuada, que compartim amb milers i milers de paios: el record d’un ascendent gitano més o menys llunyà que es dilueix en la societat paia i adquireix un caràcter exòtic. L’autonegació i l’autoodi no són conceptes estranys en la gitanitat, i són molt més comuns del que la gitanitat conscient i la societat paia ens han ensenyat. La baixa autoestima i l’estigma gitano provoquen còctels explosius que afecten molt greument la salut mental i la gestió de les relacions en milers de persones provinents de famílies mixtes.

L’administració no ha ajudat a canviar aquest paradigma de “bons” i “mals” hàbits culturals gitanos. He decidit superar l’estigma del meu naixement per ajudar a denunciar aquesta situació, visibilitzar situacions que no són gens excepcionals ni tan sols centrades en el període franquista i que s’han d’erradicar juntament amb l’antigitanisme institucional que encara dona fuetades molt doloroses.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article