El Camino de Santiago com a eina educativa

Fa uns anys, mentre acompanyava a un jove de 18 anys en un tram del Camino de Santiago, a un alberg ubicat a Orio (Guipuzcoa, Camino del Norte o Donejakue Bidea) l'hospitalera em va demanar si jo era un dels educadors socials francesos que solien passar per allà.

Aquella pregunta em va obrir una línia d'investigació que a hores d'ara, encara no ha conclòs.

Ella (i anys més tard es va repetir la situació a l'alberg municipal de Logroño) em va explicar que regularment passaven per allà educadors socials francesos treballant, professionalment, acompanyant a un noi (o noia, adolescent, jove, etc.) en un procés de desintoxicació / deshabituació del consum de substàncies addictives.

Pel que he arribat a saber fins ara (i agrairia qualsevol aportació al respecte), en el sistema judicial belga (i potser també l'alemany), una de les penes que s'imposen a joves que s'han entrebancat en processos de drogodependències és fer el Camino a peu durant dos mesos fins a arribar a Santiago de Compostela, acompanyat (o tutelat) per un educador/a social, el qual és contractat per l'administració pública per dur a terme aquesta tasca.

I, arran d'aquest fet, s'obrien dues vies:
1) Una nova sortida professional per a educadores i educadors socials.
2) Una nova línia d'investigació (i experimentació) sobre les possibilitats del Camino com a eina educativa.

Referent a la primera, seria interessant conèixer detalls més concrets sobre com funciona, en aquesta línia, el sistema judicial belga i veure si és extrapolable al nostre.

I referent a la segona, en el marc teòric, Xavier Úcar a Las virtudes pedagógicas del Camino de Santiago diu:“Pudiera parecer que esta comunicación –enmarcada en un seminario sobre nuevos espacios de la educación social- pretenda proponer el Camino de Santiago como nuevo espacio de intervención para la educación social. No es así. Más bien al contrario, queremos mostrar un espacio de aprendizaje de educación social, un itinerario formativo que nos puede llevar no solo a recorrer las tierras y las idiosincrasias de nuestro país, sinó, sobre todo, a descubrir o redescubrir nuestra propia geografía interna”.

Jo, al llarg dels anys, n'he recorregut bastants trams acompanyant a persones de diferents perfils. No necessàriament socials. No és cap mena de panacea que ho arregla tot, però sí que és un gran espai perquè passin coses.

En caminar jornades de vuit hores, un dia darrere l'altre, fora del teu hàbitat, en contacte constant amb la natura, interaccionant amb persones desconegudes d'arreu del món, vivint llargs períodes de silenci amb aquella cadència repetitiva i -a priori- avorrida, de parar atenció a un pas darrere l'altre, dormint en espais compartits on pràcticament tot és comú i sovint de servei voluntari, portant tot el que es necessita (ben poc) en una petita motxilla, etc, s'entra, de forma natural, en un estat d'anticompetició (cooperació).

Per una banda (externament) la tendència a la solidaritat. Per l'altra, internament, és inevitable l'autoobservació (introspecció), que acompanyada de l'entorn i de la rutina diària, facilita la relativització dels problemes (que s'han quedat a casa) i la trobada de nous enfocaments vitals. És una medecina que s'ha de prendre a poc a poc. S'ha de coure a foc molt lent.

Inevitablement arribaran moments de connexió amb turbulències interiors i és en aquells moments on l'educador (acompanyador/a) conscient, ha d'emparar, acollir amablement i pacientment.

La major part del temps, l'educador senzillament ha d'estar allà, a prop (no cal ni estar físicament al costat), humilment en silenci però conscient que només la seva presència, la seva atenció sobre l'acompanyat, és un ingredient molt important de la recepta, de les condicions de cocció.

Cercar el punt òptim entre l'excessiva tensió de la corda (provocació) i l'abandonament als bucles mentals habituals. L'acompanyant també és acompanyat, no és unidireccional. L'acompanyant també aprèn de cada Camino, aprèn sobre la seva “geografia interna”.