Afrontem l'envelliment de forma positiva

“Els que en realitat estimen la vida són aquells que estan envellint”. Sòfocles

Hi ha molts aforismes sobre l'envelliment i el que suposa quan s'hi arriba, com s'afronta, etc. però el dia a dia ens ensenya que hi ha alguns joves que semblen vells i alguns vells o de la tercera edat que semblen joves. Ens imaginem tots els joves plens de salut, de dinamisme, sentint-se amos del present i pensant en el futur. I els avis/es afeblits, queixosos, amb la feina feta. Però la realitat no és així, ja que hem de comptar amb la varietat de característiques psicològiques inherents a la condició humana.

Hi ha cultures on l'ancià és la persona de seny, el que té el saber, l'experiència, l'home del consell. I en el vessant femení, en algunes societats les vídues i ancianes han exercit, o encara exerceixen com a dipositàries de la saviesa de molts anys.

Tot i que les paraules jove i vell corresponen a moments biològics hem de tenir en compte que hi ha un important component psicològic que se sobreposa a la situació de l'individu i li condiciona el seu to vital.

Per tant, quan comencem a envellir? Les societats contemporànies han fixat, laboralment, una data mítica: els 65, 66 i escaig amb les noves lleis en el nostre país. En general, ningú en complir aquesta edat es considera una persona que es pugui retirar totalment. Més aviat es troba en una plenitud de facultats. Per tant, la legislació sembla arbitrària i tenim l'exemple de persones que, en plena vellesa, és quan mostren les seves millors facultats.

És la jubilació motiu de satisfacció? Crec que en una gran majoria de situacions ho és. Encara que, inicialment, es visqui amb certa frustració, posant a la balança els pros i contres acaba pesant més la satisfacció per l'adquisició de llibertat, la possibilitat d'una vida nova, amb molts aprenentatges, poder recuperar moltes afeccions i activitats que no es podien dur a terme treballant, viatjar, tenir cura dels nets, fer voluntariat, etc.

Envellir amb dignitat suposa fer-ho amb serenitat, amb realisme, acceptant les pròpies capacitats, posant l'accent en el valor del moment present. Cal acceptar la situació i estimar-la com un valor.

La nostàlgia dels temps passats cal acceptar-la i passar pel sedàs la frase de qualsevol temps passat era millor, de Manrique. És fàcil quedar-se encallat en les ideologies i pensaments elaborats en els anys de joventut o de plenitud i rebutjar com a no vàlides altres formes. De vegades magnifiquem el passat i oblidem la complexitat de les vivències i situacions que vam viure. És bo intentar no estancar-se en res i no resignar-nos a l'envelliment d'esperit i treballar pel rejoveniment global de les persones sigui quin sigui el seu estat de salut física.

El futur fa por. És veritat i cal afrontar-ho, sense oblidar que tota la vida humana està plena de riscs. El risc també té una cara positiva, comporta la possibilitat de l'error o del fracàs, però també de rectificar, de refer el camí quan ens equivoquem.

Limitacions corporals. Són ben certes. Ningú pot escapar a una certa davallada de les facultats corporals. El cos humà funciona de manera que qualsevol símptoma de desgast és un pas més en el procés de declivi. Però amb els progressos de la medicina i l’accés a les prestacions sanitàries, la nostra generació ha vist com millorava la salut corporal de les persones i com aquestes allargaven la vida. El cos l'hem de cuidar, estimar-lo i fer que ens hi sentim bé. Per conservar la joventut d'esperit hem de tenir ben assumit el propi cos tenint en compte que va evolucionant i gastant-se. Disminueix la qualitat dels òrgans destinats a funcionar un nombre limitat d'anys. L'alimentació sana, cuidar la ment, fer vida social, esport, o el que es pugui segons les possibilitats, així com un cert control sanitari, és el que podem fer per envellir de la forma més sana possible.

Què hi podem fer? Preparar-nos?, Sí, i situar-nos en el nostre lloc. De joves no hi pensem, tenim prou feina amb el dia a dia, la professió, la família... Però potser caldria establir alguna formació que ajudés a aquesta preparació.

Cal deixar pas als altres, respectar les noves generacions i el seu dret a decidir. No caure en la temptació que els que venen no ho fan o faran tan bé com nosaltres. Cadascú té una franja en la història que li assigna prendre unes responsabilitats en uns moments determinats de la vida, però no més enllà.
Si durant els anys de joventut i maduresa hem assumit en nostre jo i la seva circumstància, que deia Ortega i Gasset, tindrem més clars els horitzons de futur i podrem encarar l'envelliment com el gran projecte final, en el que hi descobrirem estímuls i raons per viure i per fer aquesta vida agradable als que ens envolten. Transformem la possibilitat en una oportunitat creativa.

Pensem amb temps la possibilitat de passar els últims anys en una residència, preveient-ho amb temps, deixant-ho explicat a la família, triant el lloc adient i anar-nos-hi mentalitzant.

No oblidem l'altruisme i les possibilitats de practicar-lo. Fa més feliç donar que rebre. És ben veritat. La generositat, de vegades expressada en forma de voluntariat, estableix en les relacions humanes un plus més enllà de la justícia. Cal tenir uns ideals que sostinguin aquesta generositat. Practicant aquesta virtut no es cau en el desinterès, l'avorriment o aïllament de no trobar sentit al dia a dia, i caure en el tòpic, ben real, d'avi o àvia que explica batalletes, fets passats i que és com una eina inconscient que vol afirmar la personalitat social, la funció que vam tenir algun dia. Cal que els joves i no tan joves siguin comprensius, també, amb els avis i àvies quan expliquen aquella batalleta que potser ja han escoltat altres vegades.

L'amistat és fonamental perquè apropa gent d'una mateixa generació, sense excloure la relació i contacte intergeneracional com experiència molt enriquidora. Això es dona força en l'àmbit familiar amb la connivència entre avis i nets, inclús molta complicitat. Tinguem cura dels amics i amigues. Santa Teresa d'Àvila deia: “Si els amics els tracteu així, no és estrany que en tingueu tan pocs”. No podem abaixar la guàrdia.

Una vella cançó de Jacques Brel deia:
“Els vells ja no somien, els seus llibres s'endormisquen, els seus pianos estan tancats,
el gatet és mort, el moscatell del diumenge ja no els fa cantar
els vells ja no es mouen, els seus gestos tenen massa arrugues, el seu món és massa petit:
del llit a la finestra, després del llit al sofà i després del llit al llit...”.

No perdem els somnis ni deixem endormiscar els llibres.
 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article