Amb quin grau de normalització compta actualment la diversitat familiar?

La normalització de la diversitat familiar no es pot abordar com a tal si no entenem el pas previ que afecta l'individu. Si hi ha dificultats per acceptar en l'àmbit social aspectes com l'homosexualitat, per exemple, o la reproducció assistida, difícilment podem parlar de normalització de la diversitat familiar. Les famílies estan formades per persones. Aquesta és una afirmació que tothom pot compartir, independentment de la seva ideologia. El problema radica en el tipus de persones i la forma de relació que s'estableix entre elles. Aquí és on no hi hauria acord i, en conseqüència, no hi pot haver normalització de la diversitat familiar si no hi ha prèviament una acceptació i normalització de tots els individus en la seva plenitud de drets.

També cal aclarir a què ens referim quan parlem de “normalització”. Normalització per part de qui? De les institucions? En l'àmbit social? Perquè no és el mateix. Si parlem a nivell social, hem d'entendre que hi continua havent sectors reaccionaris que es neguen a acceptar la diferència i per tant, independentment de les facilitats legals —que són un pas, probablement previ a l'acceptació social— hi continua havent una resistència. A partir del moment que acceptem que les institucions estan formades, també, per individus amb ideologies, creences, i maneres de pensar diferents, cal assumir que aquesta resistència es pot donar també en l'àmbit administratiu.

La proliferació de noves formes de relació, per altra banda, és diferent en funció de les societats que analitzem. Als Estats Units, des del 1924 fins al 1967, el matrimoni entre parelles amb diferent color de pell estava totalment prohibit. Més recent encara, entre 1948 i 1990, a Sudàfrica existia l'Apartheid on hi havia una absoluta separació de les comunitats blanca i negra en termes legals i també socials. El llibre de Trevor Noah, Prohibido nacer, explica molt bé aquesta situació i també el fet d'haver nascut fruit d'una relació entre dues persones de diferent color de pell, ser un mestís. Quan es va abolir l'Apartheid i legalment van poder casar-se persones de diferent color de pell, es podia parlar de noves famílies. Això ens planteja un problema. El que en un país és considerat institucionalment i legalment una família, en un altre país pot ser un delicte amb penes de presó. Si fem cas a Diderot i D'Alembert, tenim un problema, perquè les definicions, per a ser vàlides, haurien de ser universals.

El que és sempre un comú denominador és el fet que hi ha un conjunt de la societat majoritari i tradicional que veu amenaçada la seva estabilitat cultural i identitària, el seu estatus, els seus privilegis i que intenta posar traves (per suavitzar els termes) a l'acceptació dels canvis que, inevitablement, es produeixen constantment. Aquest intent de frenar el canvi té el seu origen en la por a la diferència, atàvica en els éssers humans, però també en la lluita pels recursos. L'existència de més tipus de família, implica la necessitat de repartir els mateixos recursos entre més demandants. Aquest és l'argument que utilitzen les dretes per justificar, per exemple, les barreres a la immigració. Si incloem en la definició de família noves variants, aquestes noves famílies tindran els mateixos drets a l'hora d'optar als recursos que les famílies tradicionals, i això, complica les coses per a aquelles persones que es neguen a acceptar que la vida és diversitat.

L'aspecte religiós, per altra banda, té un pes determinant en la manera com es valoren socialment determinades identitats o pràctiques com ara l'avortament, el divorci, o l'homosexualitat.

Per tant, la resposta a si la diversitat familiar està acceptada, la meva resposta és que, depèn de l'acceptació prèvia de les persones que conformen les famílies, perquè no és el mateix una família heterosexual reconstituïda (parella amb fills de relacions anteriors), que tindrà una acceptació social àmplia i també suposa un tipus nou de família, que una parella lesbiana que ha tingut una filla mitjançant reproducció assistida, per exemple, que compta amb la menor acceptació social (quan no el rebuig) per la condició sexual i identitària de les persones que la conformen. En general diria que queda molt de camí per recórrer en aquest sentit.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Victòria Barcelona
1.

Quin gran article!
Em sembla una molt bona radiografia de la societat actual on vivim i els problemes en quant a diversificació i normalització. M'ha encantat llegir l'article: amè, directe al gra, aprofundint diferents aspectes importants amb objectivitat i sobretot molt ben escrit.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article