La ‘Llei Aragonès’, rebutjada democràticament pel Parlament

Aquesta és una batalla que ve de temps. La pretensió /decisió del Govern de Catalunya, i en particular del seu Departament d'Economia, pilotat pel vicepresident Pere Aragonès, de legislar més enllà de la vigent Ley estatal de contratos del sector público.

La gran notícia és que aquest dilluns 3 de febrer de 2020, aquesta amenaça de Llei va ser tombada sense remissió en la fase de tràmit finalista i que no passarà a Ple. Tan de bo decaiguin també, i per sempre, els propòsits manifestament mercantils i de les polítiques neoliberals de governs futurs. Però ara per ara: hem guanyat!

Deien que l'objectiu era el de “millorar” l'estatal (sept 2017) i adaptar les Directives Europees 23 i 24/14. De fet, cap de les dues coses era certa: ni millora, ni transposa, ni feia cap falta. Ben al contrari, desenvolupa els objectius i mètodes per tal d'externalitzar la gestió de “serveis a les persones”. Eufemisme fàcil d'aclarir: externalitzar —fora del sistema públic— serveis a les persones —serveis públics— per contractar a empreses privades —amb caràcter “onerós”— significa privatitzar.

De les directives de la UE, assenyalar que no obliguen en cap cas a la mercantilització i que la gestió queda en mans de cada Govern. “Debe recordarse que ninguna disposaición de la presente Directiva obliga a los Estados Miembros a subcontratar o a externalizar la prestación de servicios que deseen prestar ellos mismos o a organizarlos de otra manera....” (sic) 2014/24/UE.

A partir d'aquestes dues fal·làcies de sortida, s'han tramat diverses versions elaborades sota la direcció d'Economia, d'on li ve el títol planer de ‘Llei Aragonès’, en deshonor del seu titular. Tot un articulat exhaustiu de com fer i blindar les maniobres contractuals més neoliberals imaginables en benefici del sector privat, com a receptor de tots els serveis públics imaginables en sanitat, salut, educació, serveis socials, dependència. Tot.

Malgrat un llenguatge farcit de suposades bones intencions, el que pretenia aquest nyap legislatiu era aplanar el mètode i blindar les privatitzacions, amb rang de “llei”, ja pensant en futures contractacions com protegint i legalitzant moltes conxorxes actualment en gestió i amb nombrosos litigis legals dins la maleïda història de corrupteles i nepotismes a casa nostra.

No cal recordar el context, o sí. Que Catalunya viu i pateix una situació molt lamentable en retrocés de finançament d'aquests serveis fonamentals, i des de la dècada negra 2009-2019, un autèntic allau de retallades, corepagaments, pèrdues de serveis i assistències, deteriorament i precarització de condicions de treball en el sector, increment insuportable de llistes de “des/espera”, i pèrdua de qualitat, amen de casos escandalosos de corrupció. Un escenari terrible i d'enorme preocupació/indignació social, al que només faltava el toc de gràcia final amb l'amenaça d'aquesta Llei.

Un procés d'amagatotis mediàtic, ben “internalitzat” dins el Parlament. Sorprenent, sí, era cert, el suport general que predicaven els seus ponents. Un trànsit amb grans dèficits de participació social malgrat la seva transcendència.

L'alarma es va anar coent des de les bases. Sobretot des del sistema sanitari, educatiu, d'atenció a persones més fràgils o dependents, treballadores dels anomenats sectors assistencials. Només a títol il·lustratiu cal citar les Marees (Blanca i Pensionista), la FaPaC, o forces sindicats minoritaris, a part de la CUP, o Catalunya en Comú Podem en el seu vessant més social o sectorial.

Però el cert és que es va construir dia a dia una plataforma ampla i transversal anomenada “Aturem la Llei Aragonès” i que vam començar tot una sèrie d'accions, xerrades, concentracions reivindicatives, mocions als Ajuntaments, i fins i tot manifestacions com la del 17 de novembre com a màxim exponent de participació.

El Departament ni tan sols ens van respondre quan com a Plataforma vam demanar i reiterar parlar-ne. La voluntat de diàleg i qualitat democràtica amb la ciutadania apoderada (i titular dels sistemes públics) ha estat nul·la.

Sabem que hi tornaran. Hi ha massa diners i compromisos en joc. Però avui ens toca celebrar en tant que ciutadania. I a ells fer acte de reflexió i autocrítica si volen esmenar errors que són horrors. Si no ho fan ens tornaran a trobar enfront defensant el que és nostre i ja hem conquerit diversos cops a la història. Som més i tenim raó, salut!!