Quan la violència es normalitza

“A aquest nen li hagués anat bé una bufetada a temps”. Quants de vosaltres heu escoltat alguna vegada aquesta frase? Segurament masses. I potser no som tantes les persones que ens indignem amb aquesta acceptació i defensa de pegar els nens i nenes com a forma d'educar. “És pel seu bé”, justifiquen alguns i s'escuden en la falsa creença de “qui bé t'estima et farà plorar”, com si aquesta fos l'única manera de ser “dones i homes de bé” en un futur.

El cert és que l'acceptació de la violència contra els infants evidencia el nostre propi fracàs. Si hem de pegar un nen o nena perquè mengi, perquè deixi de fer una rebequeria o perquè ens faci cas, on queda l'educació? És més, on quedem nosaltres com a educadors? On queda la intel·ligència de l'ésser humà si només és capaç de fer-se entendre a cops?

Justificar aquesta violència contra les nenes i els nens és el primer pas per augmentar la nostra tolerància envers altres formes de violència. I aquest és un dels principals problemes: la tolerància social que hi ha al voltant dels actes violents contra els infants que no són percebuts com haurien de ser, una vulneració dels seus drets.

Fem-nos una pregunta: reaccionaríem de la mateixa manera si anant pel carrer veiéssim un home pegant o escridassant una dona o un pare o una mare donant una bufetada o esbroncant el seu fill? Segurament en el segon dels casos és poc probable que diguéssim alguna cosa i potser fins i tot pensaríem: “alguna cosa haurà fet”.

Des de petits, els infants imiten els adults a través de l'observació, repetint expressions, gestos i també comportaments. Les mares, pares i tutors es converteixen en un model a seguir. Una bufetada fa que el nen validi la violència com a eina per aconseguir les coses i ho consideri una pauta normal en les relacions entre les persones. L'agressivitat és biològica, ens serveix per entrar en estat d'alerta en cas de perill però la violència s'aprèn. Per tant, és important deconstruir totes aquestes eines educatives que s'han utilitzat en el passat i conscienciar la societat que no només vulneren els drets de la infància sinó que, a més, tenen terribles conseqüències en el seu desenvolupament evolutiu. La violència només genera violència.

De fet, segons Save the Children, un nen o nena que pateix maltractament a casa seva té més possibilitats d'abandonar els estudis i patir ansietat o depressió. Quan arribi a l'adolescència, tindrà una tendència més gran a caure en comportaments de risc. També és probable que acabi sent víctima d'altres formes de violència i que repeteixi les pautes violentes de criança amb els seus fills i filles.

És molt perillós que acabem normalitzant la violència contra les nenes i els nens, sigui quina sigui, perquè aquesta tolerància, aquesta normalització ens fa abaixar la guàrdia i llavors és quan en alguns casos arribem massa tard. Arribem quan l'infant ja ha estat maltractat, abusat o humiliat, i quan un nen ha viscut qualsevol d'aquestes situacions és la societat en el seu conjunt que falla. Falla perquè no hem sabut actuar abans que això passés.

La pregunta és: cal que arribem fins a aquests extrems per adonar-nos que necessitem un canvi social? La violència contra la infància passa quotidianament al nostre entorn: a casa, a l'escola, al carrer. No es tracta de fets puntuals sinó d'un mal endèmic de la nostra societat. Però podem canviar-ho, ja que les evidencies demostren que si s'estableixen mecanismes de prevenció, detecció i atenció adequats a les víctimes de violència, els casos es redueixen significativament.

Necessitem lluitar per una societat lliure de violència a tots els nivells, per això cal que comencem des del principi: educant. L'educació està en tot, en qualsevol lloc, en totes les relacions i en totes les situacions. Dotar els pares i les mares d'eines educatives per enfrontar-se als conflictes amb els seus fills i filles de manera positiva i allunyada de tota violència és clau per generar entorns familiars segurs, de confiança i amb pautes de criança positiva, tenint en compte les emocions, les característiques, la personalitat i el moment evolutiu de cada infant.

Encara avui dia no hi ha un abordatge integral de lluita contra totes les formes de violència contra la infància, fet que resta eficàcia a les diferents mesures aïllades. Per això és tan necessari que el nou executiu espanyol aprovi la Llei Orgànica de Protecció Integral a la Infància i l'Adolescència davant la Violència en una estratègia que involucri tots els sectors de l'administració, a tots els nivells territorials. Prevenir, detectar i actuar davant la violència contra la infància és l'única manera d'erradicar-la.

Cap forma de violència contra els infants està justificada. Cap. I és urgent que alcem la veu i diguem prou. Necessitem cultivar la capacitat d'escoltar, d'acompanyar i de respectar les necessitats dels infants i això no passarà fins que socialment acceptem que els nens i les nenes no ens pertanyen. Encara que alguns hagin portat a debat recentment si els infants són “propietat” de la família, aquesta concepció de l'individu ha quedat destronada de temps ençà. En concret des de 1989 amb l'aprovació de la Convenció sobre els Drets de l'Infant que ho diu clar: els nens i nenes són subjectes de dret i no només objectes de protecció.