Lluitar contra el sensellarisme, lluitar pel dret a l’habitatge

La relatora especial de Nacions Unides per un Habitatge Adequat, Leilani Farha ve alertant des del 2014, any en que va iniciar el seu mandat, que la principal causa de la crisi de sensellarisme a la que s’enfronten les ciutats europees i nord-americanes és la financiarització del mercat de l’habitatge. Els informes anuals que publica FEANTSA (la federació europea d’entitats que atenen a les persones sense llar per les seves sigles en francès) revelen que les grans ciutats europees s’enfronten a forts increments en el nombre de persones sense llar i sense sostre i que el creixement de l’activitat econòmica no està reduint el sensellarisme sinó que més aviat l’està intensificant.

L’any 2017, a Berlín es van comptar 30.000 persones dormint en albergs i centres d’acollida, 10.000 més que l’any anterior. A París, en el recompte de persones sense sostre realitzat el passat febrer es van detectar 3.624 persones dormint al ras que cal sumar a les gairebé 1.500 que passaven la nit en refugis nocturns de l’operació fred. A Brusel·les, centre neuràlgic i simbòlic de la Unió Europea, el nombre de persones dormint al carrer es va duplicar entre 2014 i 2016. En la majoria de països Europeus, el creixement del nombre de persones sense llar i sense sostre que s’ha produït des del 2014 ha estat alarmant.

Barcelona no és aliena a aquest increment de l’exclusió residencial severa. Els darrers deu anys, la xifra de persones dormint al carrer s’ha incrementat de les 658 detectades al recompte ciutadà de l’any 2008 a les 954 que es van localitzar en el recompte de maig de 2018. Els registres dels equips d’intervenció social a l’espai públic de l’Ajuntament de Barcelona confirmen aquest creixement paral·lel a l’augment de les places d’allotjament i residencials: des del 2008, l’Ajuntament i les entitats socials, agrupats en la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar, han incrementat la seva capacitat d’atenció de 1.200 places d’allotjament a les més de 2.000 actuals.

Des del 2015, l’Ajuntament de Barcelona ha ampliat el Programa Municipal d’Atenció a Persones Sense Llar passant de 1.043 a 1.346 places residencials i d’allotjament i doblant els recursos per a la intervenció social a l’espai públic. La conseqüència d’aquest creixement de les polítiques d’atenció ha permès estabilitzar el nombre de persones que dormen al carrer però la xifra no s’ha reduït i difícilment disminuirà si posem el focus únicament en l’atenció social. Les persones que dormen al carrer són la cara més visible de l’exclusió social i residencial. Però l’exclusió de l’habitatge afecta cada cop a més gent i cada cop més intensament. Dormir en un centre residencial o en un alberg, refugiar-se al sofà d’un amic o familiar, viure en una habitació de relloguer o una pensió sense cap seguretat jurídica... són situacions de sensellarisme molt permeables entre elles. La imatge estereotipada del rodamón sense sostre víctima de les seves males decisions i de les addiccions no encaixa amb la realitat que es viu als carrers, als infrahabitatges i a les habitacions de pensions i albergs de les ciutats globals. Les persones que pateixen el sensellarisme no tenen perfil, son homes i dones, d’edats i nacionalitats molt diverses, amb trajectòries vitals molt diferents, que tenen en comú la pobresa i la impossibilitat d’accedir a un habitatge.

La funció dels serveis socials i de les entitats és atendre a qui ho ha perdut tot perquè pugui refer la seva vida. I per això cal oferir suport social i espais on recuperar-se, però sobretot una sortida de futur que passa per uns ingressos estables i un lloc on viure. L’encariment dels preus de pensions, habitacions de lloguer, i pisos petits, ha tancat l’accés a les solucions habitacionals a les que accedien les persones que passaven per albergs, centres residencials i pisos d’inclusió. Les estades s’allarguen i tenir una feina o uns ingressos estables procedents d’una pensió no garanteixen poder llogar una habitació. L’any 2013, un 5% de les persones allotjades en centres públics i privats de Barcelona tenia una ocupació al mercat laboral; l’any 2017 ja era un 14% la proporció de persones sense llar ocupades.

Les mesures desplegades a Barcelona pels serveis socials poden ajudar a que més gent reconstrueixi la seva vida després d’haver passat pel carrer, però no acabaran amb el flux de persones que es queden sense res a Barcelona ni fora de la ciutat. En part perquè la situació d’empobriment de les persones més colpejades per la crisi no s’acaba amb la millora dels indicadors macroeconòmics. En part perquè Barcelona dona servei a gent que ve de tot arreu en busca d’oportunitats per sortir del carrer. El 47% de les persones ateses als centres de primera acollida durant el mes d’octubre de 2018 portaven menys de tres mesos a la ciutat quan van entrar-hi. Per acabar amb el sensellarisme no n’hi ha prou amb el creixement dels serveis socials, cal consens polític per construir acords de país o, com a mínim, metropolitans. Cal enfrontar-se a la falta d’habitatge, a la precarietat laboral i a la desprotecció social des de la responsabilitat de totes les administracions i no esperar a reaccionar quan les persones ja estan vivint al carrer i es veuen obligades a buscar refugi a la gran ciutat.