L'empoderament no és un procés unidireccional ni jeràrquic, o creus que sí?

Empoderar(-se) no és un procés unidireccional, ni hauria de ser jeràrquic. Ningú empodera a ningú. Ningú salva a ningú. ¿O sí? Jo crec fermament que el poder està en cadascú o cadascuna, que el poder està en un mateix o en una mateixa. I, com éssers socials que som, l'empoderament sorgeix en interacció. Però, què passa amb l'empoderament dins d'un sistema opressor on el poder hegemònic vulnera  reiteradament l'accés a drets fonaments? I em pregunto també, quin paper i quina responsabilitat tenim dons en la tasca d'acompanyament socioeducatiu i psicosocial respecte d'aquest procés?

Crec que és important fer un exercici de revisió constant i posar atenció en la forma que tenim de relacionar-nos i interactuar, i preguntar-nos des de quina perspectiva intervenim i acompanyem processos. De veritat algú/alguna creu que som nosaltres les persones que empoderen a altres? O més aviat acompanyem processos d'empoderament personal i col·lectiu?

Quantes vegades has/hem sentit la frase “anem a empoderar a aquestes dones”? (Serviria igual amb altres col·lectius) Com si es tractés d'una acció unidireccional i, és clar, jeràrquica. Paternalista. Quantes vegades has sigut tu, o jo, que hem concebut l'empoderament des d'aquesta lògica, possiblement de manera inconscient?

L'empoderament pot entendre's com el “procés pel qual una persona o un grup social aconsegueixen la força o els mitjans necessaris per a enfortir el seu potencial en termes econòmics, polítics, socials o laborals”. En llengua catalana inicialment es va admetre la forma apoderament com equivalent de l'anglès empowerment. El febrer del passat any 2019 es va aprovar la forma empoderament, mantenint apoderament com a sinònim complementari.

Però l'empoderament no és un concepte nou. Als anys seixanta, en les lluites d'alliberament de l'opressió, i en el treball d'educació popular de la mà de Paulo Freire, ja es feia servir. Es va estendre als moviments dels drets civils estatunidencs i va cobrar força a mitjans dels anys vuitanta entre les dones feministes del sud global. S'entenia l'empoderament com una forma de transformar la subordinació del gènere i fer front al conjunt d'estructures opressores, des de la mobilització política col·lectiva. El 1995, la Conferència Mundial sobre la Dona de Nacions Unides va adoptar una agenda per l'empoderament de la dona.

L’escriptora i advocada Rafia Zakaria alerta del procés de despolitització de l'empoderament, a un article publicat el 2017 al New York Times amb el nom “el mite de l'empoderament de la dona” (2017), fent una crítica respecte de la conceptualització d'aquest terme a la societat occidental, fins i tot des del denominat feminisme blanc.

Mentre algunes persones promouen l'empoderament en clau socioeconòmica dins de la lògica del sistema capitalista, des del privilegi de pertànyer a una classe social determinada, altres moltes continuen impulsant estratègies de lluita per reivindicar drets bàsics que li són negats sistemàticament. Les necessitats són molt diferents. La forma de concebre l'empoderament, també. Qüestió de privilegis, qüestió de prioritats. No ho podem perdre de vista. Per aquest motiu és important tenir molt present la perspectiva interseccional en la conceptualització i la forma d'entendre l'empoderament. És clar que si determinades persones i grups socials no són considerats subjectes polítics perquè l'accés a drets bàsics els hi són negats de manera reiterada, l'emporament esdevé gairebé una utopia.

És aquí quan apareixen “els salvadors i les salvadores” que diuen i creuen realment estar empoderant a altres. Fer ús del poder opressiu, de manera més o menys conscient, per empoderar: que pervers! Unidireccional. Jeràrquic. Paternalista.

Realment crec que si es garantissin els drets fonaments, el procés d'empoderament personal i col·lectiu cobraria altres significats (com també es ja es fa, obviant l'origen). Es continua parlant de l'empoderament com un procés mitjançant el qual les persones i grups socials recuperen la seva capacitat de lideratge en relació al mateix desenvolupament i futur, però, ¿que fer quan el sistema dominant des del seu poder opressiu impedeix l'accés a recursos bàsics i a la identitat política?

És relativament fàcil dir que tothom pot ser agent de la mateixa vida, que pot agafar el poder propi per generar canvis. I si, jo mateixa començo l'article afirmant això, i m'ho crec. Des del meu privilegi de ser dona blanca, amb situació administrativa regular, estudis, un habitatge on viure. I un mon de dilemes. I revisió constant respecte de la meva forma d'entendre i posicionar-me al mon, i des de la meva pràctica socioeducativa i psicosocial.

No hi ha empoderament personal en solitud, però tampoc des d'un rol passiu, a l'espera que algú “ens vingui a empoderar”, a salvar. L'empoderament es genera en procés d'interacció contínua. Però paral·lelament crec que tampoc hi ha empoderament real sense garantia de drets humans. Si l'empoderament sorgeix com oposició al mecanisme de poder opressor tradicional (poder sobre altres), l'empoderament no pot desprendre's de la connotació política. L'empoderament és polític i transformador. Si allò personal és polític (Kate Millet), l'empoderament també ho és.

Des de la meva experiència personal i professional, l'empoderament és un procés de coneixement, autoconeixement, de consciència, de replantejament, de deconstrucció i reconstrucció, contínua. Però també d'accés a drets. És un procés personal, col·lectiu, i polític.

El treball socioeducatiu i psicosocial passa llavors per entendre’l també com un espai de micropolítica, sense perdre de vista el nostre posicionament i el de les persones amb què treballem. Poder conjugar els privilegis i les prioritats.