Reconèixer-nos en l’altre

Fa pocs dies, Jordi Évole entrevistava el que havia estat guionista de Jesús Quintero, el poeta JavierSalvago. Analitzaven especialment la feina que havien fet al programa Cuerda de presos on havien entrevistat persones que estaven a la presó a mitjans del noranta.

El periodista li pregunta per l'experiència d'haver-se apropat a persones que havien comès delictes molt importants i allà comença una conversa que interessa a qualsevol persona propera a l'educació social.

Soy un hombre, nada humano me esajeno”, li diu Salvago, que fins i tot explica el seu passat amb addiccions al joc i la beguda.

El vídeo de l'entrevista és relativament breu, però dona per un debat extens a la classe de pràcticum a la facultat.

Reconèixer-nos a nosaltres mateixos en “l'altre” és un pas important per poder situar-nos en un marc més o menys horitzontal. Algunes estudiants discuteixen quin és el límit d'empatitzar amb persones que estan en un context de presó i algunes posen el límit en arribar a simpatitzar.

Insisteixo en la necessitat de veure'ns a nosaltres en les persones a les quals atenem i veure que allò que atribuïm a l'altre també forma part de nosaltres mateixos. Tot plegat és un exercici de reconeixement de la persona. Segurament un pas essencial per poder garantir la dignitat en tots els espais on treballem.

Moltes estudiants veuen ràpidament que, més enllà d'empatitzar, el reconeixement personal en l'altre ens pot portar a un vincle que alguns podrien determinar moralment més acceptable, malgrat hi hagin moltes altres possibilitats de vinculació.

Al llarg de la classe explico la campanya que la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Sostre amb el lema “Podries ser tu” i recordem que moltes de les persones en situació de sensellarisme no haguessin pensat mai que s'hi trobarien. El que li passa a una persona sense llar ens passa a tothom, perquè el que li passa no és més que una situació humana.

Quan treballem amb persones amb diversitat funcional és un exercici saludable poder reflexionar sobre quines són les nostres pròpies diversitats i en quins moments hem estat o som diversos a les nostres vides. Quan treballem amb persones amb addiccions segurament també és saludable poder pensar sobre quines són les nostres pròpies addiccions.

Quan JavierSalvago ens explicava que “Nada humano me esajeno”, ens relatava que aquelles situacions que havien portat a les persones a la presó no eren més que situacions possibles per un home, i que per tant nosaltres no estàvem allunyats d'allò, en contra del que molta gent pugui pensar. A més, aquesta reflexió humanitza circumstàncies que en molts casos han estat tractats com si estesin fora d'aquesta categoria, la humana.

Sovint el sistema proposa límits entre el “nosaltres” i “els altres”, moltes vegades es tradueix entre els “normals” i “els que no ho són” o “no ho són tant”. La barrera és purament fictícia i pot portar implícits molts mecanismes de protecció, però sobretot de generació d'exclusió i segregació deshumanitzada.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article