Repensar els centres especials de treball


Pels centres especials de treball (CET) de Catalunya s’obre una etapa important de canvis, gràcies a una de les poques bones notícies en l’àmbit social que hem tingut aquest començament d’any 2020: l’augment de l’SMI a 950 euros i la voluntat d’arribar als 1.200 euros l’any 2022. Els CET de Catalunya que des de fa més de 25 anys ofereixen feina a persones que tenen grans dificultats per a la inserció laboral hauran d’incrementar progressivament el sou dels seus treballadors fins a arribar a aquesta xifra, molt més digna i inclusiva que els 950 actuals, i ja no dir els 735 euros de fa dos anys. Però els CET seran capaços d’arribar-hi des de la seva part productiva?

Sabem que les administracions faran tot el possible per cobrir com a mínim el que han anat cobrint al llarg d’aquests anys —un 75% del sou fins al 2010 i el 50% fins a l’actualitat—. Però què passa amb aquestes empreses que han crescut més des d’un model social que no pas productiu?

Aquest model social que ha funcionat durant tant de temps ha permès, per exemple, que persones amb un trastorn mental greu, amb una discapacitat intel·lectual, amb problemes de mobilitat greu, amb dificultats sensorials s’hagin inserit en la nostra societat com a ciutadans de ple dret, podent gaudir d’una vida digna i independent en alguns casos o com a mínim, en molts d’altres, contribuir a una economia familiar cada cop més desgastada per l’augment del nivell de vida. Però s’obren un seguit de problemes que caldrà abordar conjuntament —administració i CET— abans que no sigui massa tard:

  1. L’alta competitivitat mercantil que obliga als CET a crear estructures amb alts nivells de competències que no trobem en el col·lectiu d’especials dificultats.
  2. Les dificultats en el compliment de la ràtio 70/30 que porta a crear òrgans de suport externs al CET.
  3. La cronificació i pèrdua de productivitat accelerada de part de la plantilla amb especials dificultats a causa de medicacions molt invasives o vides molt complicades en l’àmbit social.
  4. La situació laboral al mercat ordinari, molt estressant, competitiva i poc atractiva per aquells treballadors del CET que podrien inserir-se.
  5. La falta d’un model clar que impliqui el teixit empresarial ordinari.
  6. El fet particular a tenir en compte de la salut mental que de vegades no encaixa en models on sí que encaixarien altres discapacitats.
  7. Nul·la compatibilitat entre ajuts econòmics i treball.

Com a psicòleg d’un CET i també com a president del seu Consell Rector, crec fermament que, si som capaços de trobar solucions a tots aquests problemes, podrem fer evolucionar aquest model, que necessita ser repensat i actualitzat; i, sobretot, serem capaços com a societat de seguir oferint oportunitats dignes a aquelles persones que més dificultats tenen d’accedir a una vida normal.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article