No és un bavós, és un assetjador


Dia rere dia seguim visibilitzant diferents formes de violències masclistes que atempten contra la vida de les dones. Situacions de violència que vivim i patim pel sol fet de ser dones. Alguns encara s’entesten a ubicar-les bàsicament en l’espai públic i en mans de desconeguts. Ho fan, clarament, per desubicar el problema principal.

Tot i que aquesta és una realitat que existeix, cal integrar-la amb les altres formes de violències masclistes, atès que les que succeeixen en mans de desconeguts suposen un 20% dels delictes que patim les dones, mentre que el 80% restant de violències les cometen persones del nostre entorn amb qui suposadament tenim relacions de confiança. En aquests espais, que podríem catalogar com espais segurs, allà on vivim, treballem i compartim el nostre dia a dia, on passem la major part de les hores de la nostra vida, és on vivim la major part de les experiències de violència. I un d’aquests espais és la feina.

Allà on ens desenvolupem professionalment és avui en dia encara un àmbit tancat, i que tradicionalment ha silenciat aquestes formes de violència, on la impunitat segueix en plena forma i dona cobertura a infinitud de formes d’assetjament sexual en l’àmbit laboral. I és que el patriarcat ha tingut la capacitat de minimitzar, banalitzar o negar aquestes accions, comentaris i actituds; i ha fet invisible un problema endèmic que podem trobar de forma transversal en una gran part de les històries laborals de les dones.

Aquesta “cultura de l’assetjament”, que ha transformat en accions gracioses comentaris o actituds que generen un gran dany en les dones, ha naturalitzat les violències d’una forma tan perversa que s’ha negat l’existència d’aquesta realitat, se les ha relativitzat i se les ha convertit en accions “insignificants”: “Tampoc cal prendre-s’ho així”, “Ets una exagerada”, “Tens la pell molt fina”, el terrible “Ja sabem com és...” o “Sempre ha actuat així”. Ho ha fet de la mà d’excuses històriques, amagant-los, disculpant-los i, fins i tot, desresponsabilitzant-los, amb allò d’“És un bavós, però no n’hi ha per tant”; i, alhora, com en totes les violències masclistes, carregant les tintes de la culpa cap a la dona que rep l’assetjament amb un “Si ja saps com és, passa’n! No li facis cas” o “No t’ho agafis així”.

Aquestes actituds reiterades han creat cultura a les organitzacions, i han normalitzat l’assetjament sexual. De fet, aquestes conductes s’han perpetuat de generació en generació, perquè en la nostra societat assetjar encara surt gratis. L’assetjament sexual, com a forma clara d’exercici de poder, perdura perquè té una gran capacitat d’adaptació, i s’integra als diversos entorns. I a cada context n’aprèn els nivells de tolerància i allà es fa camaleònic amb l’entorn.

Les dones i els nostres cossos esdevenim espais dels quals poder disposar, en una societat patriarcal que ha callat i ha encobert històricament l’assetjament sexual. I, per contra, s’ha especialitzat a disparar contra les dones les bales de la crítica, per exemple, sobre com va vestida o el seu nivell de simpatia. Així, les ha desacreditat i ha desresponsabilitzat a l’assetjador.

En la millor de les situacions, en lloc de criticar directament a la dona que ha estat assetjada, s’ha optat per callar. Però, així, han alimentat el silenci i han creat un context còmplice d’aquella violència que ha permès que allò passi. L’assetjament sexual en l’àmbit laboral encara és concebut com la germana petita de les violències masclistes, silenciada i poc reconeguda socialment, però quan comencem a prendre consciència, a mirar-la i representar-la tal com es mereix, i la dotem de la dimensió que té, ens adonarem que estem davant d’un dels greus problemes estructurals que ens acompanyen.

Les poques dades que tenim són esfereïdores. Segons l’enquesta europea FRA, una de cada dues dones europees afirmen haver patit assetjaments sexuals a l’àmbit laboral. Si ens focalitzem en aquelles dones que sustenten càrrecs directius, aquesta xifra ascendeix al 75%. Davant d’això, segons estudis de CCOO, més de la més de la meitat de les empreses que van ser coneixedores de situacions d’assetjament sexual en l’àmbit laboral, no van actuar.

Massa complicitats amb l’agressor permeten que aquest assetjament se segueixi perpetuant, mentre les dones canvien de feina, abandonen trajectòries laborals, se succeeixen baixes laborals, algunes són reubicades... Tot plegat, talls en les carreres professionals, silenciades i ignorades.

No parlem més de flirteig, bavosos, malentesos o pells fines. Estem parlant de vulneració de drets, de dany i de posar nom a les coses que passen, perquè d’això se’n diu assetjament sexual i qui el perpetua són assetjadors sexuals.

Fins que no comencem a construir espais lliures d’assetjament sexual, explicant el que passa i sense tenir por a obrir en canal les estructures laborals que durant tant temps han resguardat l’assetjament com a forma acceptable d’establir relacions, això no acabarà. Sabem que l’assetjament sexual a la feina és una pandèmia i aquelles organitzacions que comencin a identificar casos i a actuar, en lloc de generar alarma social i que la seva imatge es vegi afectada, seran les que generaran espais de confiança i donaran un missatge d’acompanyament i de voluntat explícita d’acabar amb l’assetjament, perquè estaran actuant davant una pandèmia que sabem que existeix arreu.

Cal no tenir por, posicionar-se en la defensa dels drets fonamentals i actuar ràpidament i amb efectivitat per construir espais lliures d’assetjament sexual, perquè ja anem tard, massa tard.

 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article