L’acció comunitària: canviar la mirada per millorar les accions

L’acció comunitària és molt present en un moment en què es posa en qüestió el model de democràcia i la necessitat que aquesta sigui més participativa. Estem vivint un moment en què s’ha perdut la confiança en moltes de les institucions i formes habituals de participació. Els referents, que fins ara ens han servit per articular la convivència, ja no ens serveixen com abans. Aquest és el marc en què les accions que poden sorgir de la comunitat prenen més sentit en la recerca de l’equilibri en la tensió global-local i en la relació entre identitat i pertinença.

Potser ara ens fa falta reprendre el sentit de pertinença, el sentiment de formar part d’alguna cosa, de sentir-nos segurs en un món ple d’incerteses. Però això s’ha de fer amb sentit.

Parlant d’incerteses i de dubtes, a mi també me'n sorgeixen sobre el sentit de l’acció comunitària, de tots aquests plans comunitaris que han aparegut en els últims temps de la mà de personal tècnic i de professionals que es mouen en un nivell d’anàlisi macro, des de la política, la sociologia... Ens hauríem d'aturar a pensar en el sentit de l’acció comunitària, de qui la fa, des d’on i com.

Des de la perspectiva en què em situo, entenc que l’acció comunitària hauria de ser una forma de desenvolupar i fer créixer la comunitat; hauria d’afavorir la consecució de més cohesió social, una major participació, i convertir-se en una manera de fer per millorar o fer front a les situacions que la comunitat es troba. Tanmateix, entenc que aquesta acció comunitària hauria d’anar orientada a potenciar les capacitats i potencialitats de la comunitat, el seu creixement i desenvolupament. És més, hauria de ser una acció que sorgís de la pròpia comunitat i el personal tècnic hauria de posar-se al seu servei, amb tot el que això implica, tant per a ell, com per a la pròpia Administració.

Participar, proposar o impulsar una acció comunitària hauria de sustentar-se, d’una banda, en marcs teòrics que puguin guiar la complexitat de l'acció, i d’una altra, haurien de dirigir la mirada no tant a les necessitats, sense oblidar-les, sinó a les possibilitats i els recursos propis. No vull dir amb això que ens perdem en disquisicions filosòfiques, ni que passem el temps fent diagnòstics o avaluacions sobre l’estat de la qüestió interminables. El que sí és necessari, és pensar per què i per a què de l' acció. És necessari donar suport a les comunitats perquè aprenguin a fer la seva pròpia anàlisi i que ocupin el lloc rellevant que els pertoca.

El personal tècnic hauria de poder situar-se en allò meso i en allò micro, haurien de dur a terme funcions de mediadors/es i facilitadors/es de la concepció, disseny i concreció de l’acció. És cert que la complexitat que caracteritza l'acció en l’àmbit social necessita de totes les mirades i de totes les perspectives possibles. Per tant, és obvi que les anàlisis des d'una mirada més macro realitzen aportacions, així com són importants les mirades fetes des de llocs intermedis –meso- però sobretot, ho són les mirades d’aquells/es que són art i part de l’acció. Aquesta combinatòria és la que pot aportar la riquesa necessària per assolir els objectius i no perdre el sentit, i evitarem que acabi convertint-se en un patch-work o en un exercici superficial.

Voldria esmentar dos temes que poden donar sentit a l’acció comunitària i facilitar-ne el desenvolupament: d’una banda, la necessitat de tenir referents teòrics per dur a terme l’acció, referents que no siguin ni un llast o que esdevinguin llunyans, sinó tot el contrari: una teoria que és part de l’evolució de la pràctica, i viceversa. D’un altra, fer una anàlisi possibilista de la comunitat, una anàlisi que no es fossilitzi en els problemes i en les mancances, sinó en les possibilitats i els recursos.

En referència amb la necessitat de marcs teòrics que, d'una banda, fonamentin i donin sentit a la pràctica, i de l’altra, la millorin, Hostessa (2009) esmenta set temes que també es plantegen persones dedicades al desenvolupament comunitari, que creuen necessari abordar-los des de marcs teòrics. L’autor es refereix a les relacions, l'estructura, el poder, els significats compartits, la motivació per la presa de decisions, la comunicació i la integració de perspectives. Cadascuna d’aquestes qüestions hauria d’estar vinculada a marcs teòrics que ajudin a entendre, en alguns casos, com es construeixen o produeixen i, en d’altres, com es poden millorar i també, com es poden contrarestar els seus efectes.

L’altra qüestió a la qual em referia és la importància de canviar la mirada des de la fixació en les problemàtiques, cap una mirada on es resultin les possibilitats de la comunitat, els seus potencials, els seus recursos, però també concentrar-nos en quines són les capacitats, habilitats, les relacions, és a dir, quins són els actius que té la comunitat. Quan parlem d’actius no ens referim només a entitats, institucions, organitzacions, sinó també a les persones, als individus que la formen. Mirar en positiu ajuda a trobar solucions, a generar riquesa i benestar i a reduir la generació de situacions no desitjables, més que no pas entestar-nos a resoldre els problemes immediats. Quedar-nos en l’anàlisi dels problemes fa que ens concentrem en donar resposta als problemes, i ens porta a l'acció-reacció; en canvi, mirar en clau d’actius ens porta ser més estratègics i ens facilita anar de la planificació a una acció que tindrà un major impacte.

Aquestes són algunes idees inicials per repensar la nostra acció en, amb i per la comunitat. Podem trobar diferents marcs de referència, però és important que els tinguem, els explicitem i els compartim.

Continuar treballant en aquesta línia, en la recerca del sentit i d’un sentit fonamentat conscient per als actors, ens pot ajudar a replantejar què i per a què de l’acció comunitària.