Jo tenia una banda i ara no sé què en tinc

Llegeixo aquests dies el llibre “El rey. Diario de un latin king”, escrit per Carles Feixa i César Andrade (Ned Ed.). I, endinsant-me en el relat d'en Carles i la valoració, ja d'adult, de King Manaba, em veig abocat a dedicar-me a alguna mena de record sobre les “bandes” i els grups “violents”. No ho faig tant per recordar el que he viscut i compartit (un passat que amb facilitat passa a convertir-se en relat falsejat), com per tornar a tenir present el que, en clau d'intervenció i política social, hem après aquests anys i, sovint, oblidat i aparcat.

Recupero allò que, treballant al carrer a Cornellà, escrivia a finals dels anys 70 (“alguns anys havíem comptabilitzat fins a una vintena de bandes diferents, des dels “cheroquis” fins als “guerrilleros”... Van sempre en grup, vegeten sempre en grup...”). Quaranta anys després, m'obliguen a reflexionar sobre nous i vells radicalismes i sobre els nous formats de comunió grupal en diferents dogmes, de joves sense possibilitat de trobar el seu lloc en la nostra societat. Entremig, ha passat de tot. Miraré de fer memòria útil. Resumir tot allò que sabem sobre com ocupar-nos dels joves socialment complicats, tot allò que no hauríem d'haver oblidat pel camí.

El fenomen complex de les “bandes” juvenils (sempre he posat en crisi que aquesta paraula sigui adequada), com a realitat de vides al marge, vides de socialització diferent o vides en confrontació social, sempre fa referència a quatre realitats en les quals els professionals de la intervenció socioeducativa hem de pensar, que suren entre els relats del llibre. Quatre realitats que a vegades van juntes, se sumen, però no sempre és així. En primer lloc tenim la realitat de les infàncies trencades, en les quals les vinculacions amb persones preocupades per donar seguretat i afecte no s'han construït o estan plenes d'incidents i ruptures. Infàncies que, en l'adolescència, passen comptes, especialment amb comportaments socialment difícils, cercant seguretats de grup entre grups al marge. L'exemple més freqüent el tenim en les adolescències del sistema protector, entre acolliments i adopcions.

La segona realitat, té a veure amb la pobresa. Infàncies econòmicament empobrides, amb privacions significatives d'oportunitats educatives. A l'adolescència arriben havent acumulat significatives estratègies de supervivència i, potser, amb poques dosis de felicitat acumulades. En l'actualitat, a més, intentant ser adolescents en una societat de mercat en la que consumir és ser. Són les adolescències de fort conflicte amb l'escola i de l'escola amb ells, que passen a ser els ocupants del carrer en formats canviants (ocupants d'àrees comercials diríem ara, per exemple). El més significatiu de les seves agrupacions ha estat sempre la lluita i la confrontació entre grups pel territori. El “carrer” (canviant) és per ells i elles un “lloc” en el que passa la vida i es comparteix la vida. També poden formar part de grups que fan els seus “negocis” compartits per poder viure consumint.

En tercer lloc, són adolescents d'infàncies amb realitats familiars associades a processos migratoris. Fa dècades estaven immerses en les migracions que van omplir totes les perifèries. Després, en processos de reagrupament familiar en ple desconcert adolescent. Permanentment, en nous i vells processos migratoris, amb adults o sense. Vinguts o nascuts aquí, són els adolescents que permanentment comproven que no formen part de la societat en la qual estan, que mai seran del tot com els altres. Alguns cercaran formes compartides de viure entre exclosos que acullen i, també, d'oposar-se a la societat que els recorda permanentment la seva “singularitat”.

La darrera realitat que condueix a la recerca de seguretats grupals té a veure a la complexitat cultural d'un món acceleradament canviant. Primer van ser les crisis de cultura educativa derivades del xoc entre el vell món rural que aterra a les desorganitzades perifèries urbanes. Progressivament ho va ser les permanents alteracions de la cultura del dia a dia que ha anat suposant la televisió, la parabòlica, internet, el smarphone, etc... Són els adolescents de les pautes educatives adultes en crisi, que no tenen eines per construir nous sentits de vida, que recorren a un grup que doni seguretats, certeses, regles, formes de ser estables. Els grups són la referència per no diluir-se en el dubte vital permanent. El grup definit, etiquetat, aporta els dogmes, els ritus, la litúrgia ni que sigui estètica, permet gestionar de manera més estable les turbulències adolescents.

Les quatre realitats, barrejades en tot o en part, ens recorden les necessitats que hi ha darrere, les realitats a les quals les “bandes” de cada època miren de donar resposta. Ens recorden els patiments i les solituds que cerquen grup, socialització, formes d'existència. També com, algunes les destruccions i morts que provoquen, no són altra cosa que desesperacions a la recerca de sentit.

Se suposa que hauríem d'haver aprés la lliçó. Donar resposta només a l'expressió grupal (atacar les “bandes”) no tan sols és injust, sinó que condueix sempre a crear més problemes. En algun moment d'aquestes dècades hem sabut trobar respostes integrades, fins i tot hem gestionat sensatament la intervenció policial en els delictes i les violències. Amb aquestes formes d'actuar, a més, vàrem descobrir que pagava la pena.

Però, sempre acaba apareixent el conseller d'interior que no està per “bonismes”, els parlamentaris i les autoritats que només pensen en la construcció de la seguretat (que sempre acaba sent inhumana inseguretat per alguns).

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Héctor Núñez; educador social i pedagog Barcelona
1.

Gràcies per l'article d'opinió. Força entenedor i didàctic. Salutacions.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article