Ràbia positiva

Que motius ens en sobren per sortir al carrer el 8-M ja n’hem parlat a bastament, i les que som del sector us confessem que aquesta setmana, i la del 25 de novembre, n’acabem una mica fins al monyo, per allò d’ara toca fer-ho tot, tothom, a tota hora i a tot arreu, invisibilitzant que la feina és de formiguetes la resta de l’any, i que, carai, fa certa ràbia.

Ràbia. D’aquesta paraula en sentireu a parlar-ne generalment no massa bé. Bé, avui intentaré girar-li una mica la truita. I és que resulta que hi ha un tros de tema, que em crema ferotgement a la punta de la llengua de ja fa uns mesos ençà, i mira, ara el penso deixar anar. Aquí el vomitaré fins a la bilis, germanes. Com que, en aquest moment que vivim, duc tatuat el telèfon de les meves amigues advocades a la pell, de tant en tant me’l miro i em tranquil·litzo un punt i, per tant, ho deixo anar.

Stop amb la canterella que som la superwoman. De debò. Prou ja. No és només que no ens hagin ensenyat a aturar-nos, respirar i acceptar que som (i podem ser) vulnerables. És que no se’ns permet mostrar-ho, no fotem! “Ho podem tot”, ens diuen. “S’ha de fer”, i tant els fa si t’has de canviar les vacances —no les fas— o no has dinat. Ningú no es pregunta com ho faràs, ni si pots, ni si hauries d’assumir-ho. De fet, els és ben igual.

S’HA DE FER = HO HAS DE FER

Ah, sí? I a quin preu? Perquè jo, darrerament, m’hi deixat la son, la salut, la gana i l’alegria. I no ho sé, eh, però no li vaig trobar la gràcia ni el gustet, precisament. S’està imposant la cultura que “és prioritari i molt urgent”, “és estratègic” —i ui, també la trampa aquella d’“aquí totes anem de bòlit”—, amb una diversitat de somriures diversos i perversos que s’obren com un ventall, talment com si fossin un catàleg, però que sincerament, no ens convenç.

Tenim el somriure de bisturí, la modalitat de les genives alçades o el model de les dents serrades. L’origen del somriure, pervertit i transformat en... Què? Us sonen? Doncs es venen i es regalen, però cap no els queda bé. La típica comanda defectuosa, que s’està tornant una habilitat per dirigir dins del nostre àmbit, que triomfa com la coca-cola, i que ens empassem totes diàriament. Tots tres tipus d‘smiles styles ens foten una basarda que flipes, però ens quedem allà dempeus palplantades, pensant en quin moment precís, quan va passar, on érem totes, per què no ho vam detectar en el primer moment (Us comença a ressonar una mica més tot plegat, ara?), quan es va decidir deixar de costat la humanitat dins de la feina, dins del teu àmbit...

Què ens ha passat?!

... que, per cert, és un dels més “feminitzats”.

Buf. M'ha fet mal d’escriure aquesta darrera frase. Dol i cou, i també fa molta ràbia, once again. Primerament, perquè no sé jo si n’estic fent un bon ús d’aquest concepte, i en segon lloc, perquè, malgrat que l’hagi fet servir incorrectament, el que reflecteix és la nostra pura realitat, i negar-ho, al meu entendre, seria ser-ne còmplice, i aquí no m’hi trobareu.

Còmplice de les diverses formes amb què ens atrapa el Patriarcat. A totes.

No ens estranya ja tampoc que no ens demanin l’opinió sobre què ens està passant, ni se’n parli amb desimboltura. Tema tabú. Moltes de nosaltres hem passat de cop i volta a formar part d’aquell grup de gent incòmoda, classificats els valors que ens impregnen en una categoria (aka, llista negra), de pensament radical, treballadores queixoses i professionals inestables, emocionalment parlant.

Som un perill, noies!

Ah, sí? Per un cop, que no pringuem fot il·lusió! Penseu-hi! Que interessant si li canvies el focus...

Recuperaré aquesta idea una mica més endavant, però no espereu una gran ponència. Ni en sé, ni tinc ganes d’aprendre’n, i a més em fa certa al·lèrgia, i tal i tal.

Seguim: resulta que no som a l’altura, no ho fem mai prou bé, ja no complim amb els requisits del que se’ns demana, malgrat que cada cop siguin més i més (i més per menys), i ens maregin constantment, sense cap indicació clara.

I malgrat que ho fem cada cop millor, el fet és que sospitem que això encara els fa molta més ràbia.

D’acord, doncs, molt bé, identificat i esbombat “el tema tabú”.

En un entorn “feminitzat” (amigues teòriques i sàvies, si m’erro ja m’indicareu el nom correcte que hauria d’haver fet servir), s’han adoptat maneres de fer a les que caldria donar-li, no un parell, sinó ben bé unes 500 voltes. Què dic, voltes! No, més aviat tombarelles, regirar-ho tot com un mitjó, i amb un xic de mala llet.

Va bé. Em sembla que algunes comenceu a fer que sí amb el cap, i a somriure interessades. A les de la meva corda, ens agrada un punt la ràbia, oi que aquí SÍ que ho podem dir?

Què cony ens està passant a les persones que atenem a persones?! A les dones, molt en concret. S’està imposant l’atenció a les persones sota el supòsit dels lemes aquells d’autoajuda, impresos a les tasses de te a l’estil de Mr. Wonderful. Una visió americanitzada de la intervenció social que fa basarda i que vindria a ser: You can't get it if you really want.

I
AIXÒ
ÉS
MENTIDA.

I ho sostindré sempre, rotundament. I no hi ha síndrome de la impostora que em bloquegi, ni em faci dubtar ni un sol micrasegon amb aquesta afirmació feta en primera persona. So sorry, sistah, try it again. ÉS FALS.

“Si no te’n surts, o si t’afecta el que estàs veient o vivint, és culpa teva”, vindria a ser el missatge subliminar. O no, que de vegades t’ho etziben sense despentinar-se directament a la cara, i sense mirar-te, o se’ls oblida que els ha quedat escrit en algun mail.

Mireu, prou ximpleries. Les dones hem anat (i seguim) aprenent a expulsar-nos la culpa a base d’hòsties. Aquest discurs ja és caduc, i no funcionarà eternament.

Quina perversió hi ha en la mirada actual de l’atenció a persones i, en concret, a altres dones i col·lectius vulnerables.

Ai, si en Paulo Freire aixequés el cap... Spoiler: no saben qui és, o l’han relegat dins del calaix dels mals endreços. Ara ven més el rotllo dels coachs aquells que duen un micro del color del seu to de pell enganxat a les galtes i omplen sala de gent passiva.

Com carai pot ser, companyes, que ens entrin arcades cada vegada que sentim (en el que se suposa que és un context segur) la paraula “sororitat”, “conciliació personal i familiar”, “cures” i “autocures”, per no citar la paraula “ètica”?

ÈTICA? Kiss my ass!

On ha quedat tenir en un racó preservat de la teva ment un pensament pel que viuen i senten aquelles persones que hem atès avui, ara ocupat a la força per la pròpia l’ansietat, el neguit del sentiment d’injustícia sobre les coses que veus i sents, que et deixen la boca seca, el cap embotit, la impotència barrejada amb la frustració i la tristesa...? Ens estan anestesiant!

Ho corregeixo, un moment: de moment, tan sols ho intenten.

Això sí, quin sentiment de solitud, el nostre, quan se suposa que hauríem de ser la guia, la llum i el far.

Cap a on cony estem anant, relegant l’essència de la intervenció social a interessos econòmics, que ni es revertiran en les condicions de les persones que atenem, ni en més recursos, ni en la nostra merda de sous?

Com pot ser que no ho aturem?

Com és possible que seguim endavant, que persistim, sense caure TOTES plegades en massa d’esgotament profund de l’ànima, més que del cos?

Però no ens aturem, això sí, esprimatxant-nos cada cop més per dins i per fora. A la tauleta de nit, al got d’aigua li fa companyia un diazepam. Els dies que pintàvem de blaus, cada cop ens esquitxen de més tons de grisos...

No hi ha cap paraigua possible que ens preservi d’aquest diluvi, ni d’aquest tsunami emocional.

Estem encerclades, atrapades, ballant-li twerking (oi sí, que és molt apoderant i queda bé, com uns anys enrere parlar de l’arterapia que ho curava tot), a l’estil West Side Story. Però, ara, com si fos en plan guerrilla, batallant a la vocació, a la tossuderia que ens caracteritza, i a l’absurda creença que encara som la resistència.

Que som indispensables.

Que ho guanyarem.

Ja no som RES.

Hem perdut les molles de pa pel camí, com li va passar a la Gretel, fent giragonses dins d’un laberint de burocràcies, infinit, inintel·ligible, fet expressament i que és només és d’un sentit i fa pujada, i és fred, molt fred.

No albirem cap horitzó.

Un moment... Goita, espera. Potser ho som TOT, i potser ho saben.

I llavors, per què no ens hi rebel·lem?

I si potser ja ho fem, però no ens ho estem dient les unes a les altres? Perquè som moltes les que, malgrat tot, persistim i no abandonem el vaixell. I com els fot, eh, a més a més, el nostre somriure i que no deixem mai de remar!

Som boges, folles, o fetes d’una altra pasta les que encara ens dediquem a l’àmbit social?

La nostra integritat és segurament l’única cosa que mai no podran arrabassar-nos. Ni tampoc aquesta ràbia, que bàsicament és una bufetada que els ve a dir que no som robots, i que “Oh, quin greu que em sap (malgrat que no et diré mai que quin canguelo el teu somriure), no podràs pas programar-me. Amb mi has fet tard”.

Doncs utilitzem-la, cony, la ràbia! Tornem-la positiva, que d’això en sabem un munt, noies!

I en aquest punt que ja he recuperat allò que us deia una mica més a dalt, i em dona la sensació que ja us he donat força la tabarra, em queda poc més a afegir, més enllà que us abraço a totes. I et demano disculpes perquè probablement m’he ficat dins teu (sí, a TU que em llegeixes ,però potser NO podràs compartir públicament aquest article), perquè t’he furtat uns pensaments i les paraules que podries haver escrit tu en lloc meu, i que potser no podràs cridar ben fort mai de la vida, perquè no tens aquest petit altaveu que tinc jo, ni tens un sou ni un contracte fix, o perquè no tens la pell tan blanca...

Sí. Totes sabem què passa quan t’atreveixes a alçar la veu en els nostres entorns, i en les nostres praxis diàries. I t’entenem i no et jutgem.

I sabeu què? Insisteixo i aquí acabo. Va, que ho remato, i us dic adéu.

Crec, sincerament, que si canalitzem bé aquesta ràbia, en positiu, tant quan somriem, plorem, cridem, i/o ens plantem, cadascuna com bonament pugui o vulgui..., ho tirarem endavant. Però entre totes.

Ara toca unir-nos, més que mai, i pa’lante. I UN COP ALLÀ, ENS HI RETROBAREM!

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article