Violència infanto-juvenil. Cap a una mirada integral del fenomen


Tenim una societat violenta? Són els infants i joves protagonistes del fenomen de la violència? Ara bé, abans de centrar-nos a parlar de violència infanto-juvenil, cal fer-nos una qüestió prèvia: en termes generals de què parlem quan ens referim al concepte d'infància?

Parlem d'una franja d'edat que generalment és el bé més protegit de la nostra societat. Una etapa en la qual tant infants com adults ens anem coneixent. On tenim por, on juguem, explorem i on ens transformem (tant infants com adults) des d'una vessant física però sobre tot emocional. I és una etapa que alhora transforma els nuclis familiars, les relacions entre els seus membres, on es modifica les relacions de parella, la forma de concebre l'oci, la conciliació familiar i laboral, etc.

En canvi, en l'imaginari col·lectiu, que passa quan a través del desenvolupament de la infància es converteix en l'aparent arribada d'un subjecte adolescent?

La percepció pejorativa de la figura de l'adolescent, alimentada majoritàriament per la figura adulta, va impregnant cada cop més la societat. I és que sovint es veu a l'adolescent com una persona egoista, incapaç d'atendre les indicacions de l'adult; parlem d'una etapa de la vida on el grup d'iguals passa a exercir un major protagonisme en el quotidià en detriment d'altres agents “clàssics” de socialització com són les mateixes famílies o l'escola entre altres. Però inexorablement, parlar d'adolescents és parlar d'una recerca constant d'identitat. De rebel·lia, de límits i de conflictes en els nuclis familiars. És per aquesta raó que sovint es parla d'adolescents com irresponsables, hedonistes, consumistes o individualistes.

En síntesi, parlem d'una etapa que genera certa por; que genera incertesa tant a la mateixa societat com a les famílies i per extensió als professionals del món social, educatiu o sanitari que atenen a aquestes. Així doncs, tornem a la pregunta inicial: estem en una societat més violenta que mai?

Atès l'onada mediàtica de les notícies relacionades amb la infància i adolescència, aquesta està envoltada en un alt grau de violència des de totes les seves vessants. Així, als mitjans s'acostuma a parlar de violència entre iguals, violència sexual quan la víctima és el mateix infant, o el que aparentment són nous fenòmens associats a la violència juvenil com és el cas de la violència filio-parental o el ciberbullying entre altres.

El mateix terme de la violència històricament s'ha analitzat des de múltiples disciplines com ara la sociologia, la història, el dret, l'antropologia o la psicologia entre altres. Entre les múltiples categories i tipologies exposades per les esmentades disciplines, la infància i adolescència sempre ha tingut una presència activa. Per aquesta raó, sovint la violència infanto-juvenil té dues cares de la mateixa moneda. I és que per una banda fem referència a quan la mateixa infància esdevé com a víctima d'un acte violent (sigui físic, sexual o emocional entre altres) i per una altra banda quan el victimari és el mateix infant i/o adolescent.

Tanmateix ens podem trobar algunes situacions on es podríem plantejar que el propi victimari, atès la seva edat i les circumstàncies que envolten la seva situació individual, social o familiar, el mateix infant/adolescent és protagonista d'ambdues vessants.

Perquè, que ens trobem en l'actualitat els professionals com els educadors/es, psicòlegs/gues, treballadors/es, personal sanitari o jurídic que ens trobem en l'àmbit
de la protecció de la infància?

Ens trobem sobretot amb moltes situacions d'exclusió social; on al mateix nucli familiar no s'ha atès als infants d'acord amb l'aplicació i garantia dels seus propis drets establerts en el nostre ordenament jurídic. Infants que han patit maltractament, abusos, abandonament o situacions de negligència parental. És a dir, infants que no tenen el seu desenvolupament bio, psicosocial o educatiu acord a les seves necessitats. Infants i adolescents que passen molt temps sols a casa, en situació de risc amb manca d'interiorització d'hàbits de salut, relacional, d'absentisme escolar o amb habitatges que no es troben en situació de salubritat entre altres.

Però també els mateixos professionals estem atenent infants i joves en la que són doblement protagonistes, ja que per una banda són víctimes i d'altre victimari. Parlem de fenòmens emergents com la violència entre iguals, la violència de gènere entre adolescents, l'assetjament sexual a través de les xarxes socials o un fenomen que la mateixa Fiscalia General de l'Estat porta alertant del seu augment des de fa anys: la violència intrafamiliar ascendent, és a dir quan s'agredeix als progenitors o persones que ocupen un rol parental.

És a dir, els darrers anys els mateixos professionals ens trobem amb casos on el mateix infant o jove es troba immers en situacions de violència – explicita o implícita- i que atès les múltiples arestes que té el mateix fenomen, tant potser víctima com a protagonista de les accions violentes. Penso que no ens trobem en l'època de major violència, perquè aquesta sempre ha existit i la mateixa literatura científica ja fa dècades que ha refutat aquest paradigma. Però sí que crec que existeixen determinats factors que possibiliten una major visibilitat i percepció actual entorn del fenomen de la violència infanto-juvenil.

I entre aquests factors en destacarem alguns: Per una banda estem en una època de major sensibilització entorn de la violència. Aquí ha contribuït de forma positiva les nombroses campanyes que existeixen per preveure el fenomen des de múltiples vessants: violència de gènere, violència en l'esport, violència a les aules, etc.

En consonància amb el primer element, no podem obviar alguns factors socioculturals. I és que actualment existeix també en una aparent “falsa creença” en què el dret penal ha de solucionar els conflictes que provenen de la mateixa societat. I és que determinats comportaments disruptius protagonitzats pels adolescents en nuclis fins ara impenetrables com la família o l'escola, s'estan resolent en les instàncies judicials.

Un altre element que no podem obviar sobre una possible major percepció entorn de la violència són els mitjans de comunicació. I és que com senyalava en els paràgrafs introductoris, l'adolescència generalment és protagonista als mitjans quan va lligada amb accions violentes que genera un cert ressò mediàtic i per extensió una major percepció sobre si estem en una època de major violència.

I finalment al·ludiré a una major especialització per part dels professionals que poden preveure situacions de violència entorn de la infància. Això genera una major “alerta” entre els mateixos a l'hora d'incidir o intervenir en nous casos ja sigui de forma preventiva o directament actuant sobre els mateixos casos.

En aquest sentit, cal pal·liar per tant els dèficits entorn de la protecció de la infància per tal de preveure accions pròpies de la violència. I per tant és inexorable al·ludir a la Llei de Drets i Oportunitats a la Infància i Adolescència i en concret al principi de l'interès superior de l'infant, i en concret al seu article 3 on es fa referència a tres qüestions fonamentals:

1) L'infant ha de ser el principi inspirador de tota actuació pública.
2) Tota actuació deu ser avaluada des de la perspectiva dels infants. És a dir han de
participar en el desenvolupament de les mateixes de tant en tant parlem de subjectes actius i plens de dret.
3) I finalment que s'han d'atendre totes les necessitats i drets tenint en compte les
seves opinions, anhels, aspiracions o individualitats.

Pel que fa a aquest punt en concret, penso que és necessari un canvi de paradigma entorn de la mateixa infància i de forma específica a les polítiques relacionades a la protecció de la mateixa davant del fenomen de la violència. I aquest canvi de paradigma passa per l'aplicació pràctica de l'interès superior de l'infant a través de projectes i accions específiques per atendre a la infància d'acord amb tal precepte jurídic.

En aquest sentit, i pel que fa als infants que han patit qualsevol agressió o abús sexual, celebro la implementació de noves accions com el futur Model Barnahus per avaluar als infants víctimes d'agressions sexuals. Aquest model, que fa dècades que està implementat en els països nòrdics i que al nostre país ha estat impulsat i propugnat per l'entitat Save the Children, pretén la revictimització secundària dels infants mitjançant l'atenció individualitzada per una avaluació exhaustiva en un entorn amigable, lluny dels contextos hospitalaris o judicials com es fa en l'actualitat.

Però també tenim altres segments de la infància i adolescència que cal regular o modificar amb relació al canvi de paradigma al qual al·ludia prèviament. En aquest sentit en el mateix sistema de protecció cal una reformulació profunda del sistema establert actualment per la Direcció General d'Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA). En aquest sentit s'han de suprimir ja els macrocentres i apostar per un treball en les famílies on la separació del nucli familiar sigui l'última ràtio. En el cas dels joves que han emigrat sols al nostre territori, cal impulsar accions que permetin la seva plena integració al territori, mitjançant accions transversals que contemplin efectes jurídics, laborals o d'acompanyament socioeducatiu entre altres.

I finalment expressaré la meva preocupació entorn a l'adolescència des d'una perspectiva comunitària i amb el fi de fer efectiva el mateix interès superior de l'infant, cal potenciar projectes i activitats que possibilitin espais de trobada i socialització per a joves amb expressions, identitats de gènere i sexualitat diverses. Aquests espais que en l'actualitat es concentren de forma majoritària a la ciutat de Barcelona permetrien al meu entendre, la lluita contra l'homofòbia i la no discriminació per raons de sexe o gènere tal com estipula la mateixa jurisdicció en matèria de protecció a la infància.

Per concloure, crec en la necessitat de canviar la mirada al voltant de les intervencions que realitzem entorn de la violència infanto-juvenil. Algunes de les
propostes exposades són només diverses pinzellades de com crec que és necessària una mirada integral per atendre les particularitats que genera la violència infanto-juvenil. Cal per tant una major especialització dels professionals i una cohesió entorn del treball multidisciplinari que ja existeix per tal de generar experiències eficaces per garantir l'interès superior de l'infant. És necessari per tant aglutinar els protocols existents sobre la protecció a la infància i adolescència per tal d'evitar una victimització secundària, situant a la infància i a l'adolescència com a protagonistes de l'execució de polítiques que hagin de veure amb aquesta etapa de la vida. Una etapa que hauria de ser el centre de la nostra mirada.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article