L’envelliment de les cures

No. No es tracta d'un error al títol. És cert que sovint quan es relaciona envelliment amb cures tendim a pensar en persones grans que es tornen dependents. I certament hi ha una clara relació entre l'allargament de la vida i el deteriorament físic dels éssers humans. Les dades oficials indiquen que el 73% de les persones beneficiàries de serveis d'atenció a la dependència a Espanya tenen més de 65 anys. D'aquests, el 55% tenen 80 o més anys. Són els grans dependents.

Precisament, les tendències sociodemogràfiques als països desenvolupats assenyalen que la demanda de serveis d'atenció a les persones ancianes dependents s'incrementarà notablement en les pròximes dècades. Especialment a països com Espanya i Catalunya, on es detecta un procés de sobreenvelliment de la població. És a dir, la gent gran es farà encara més gran i per tant, es preveu un increment exponencial de la població major de 80 anys a mitjà termini.

Ara bé, el que no s'acostuma a dir és que a Espanya la majoria de les persones cuidadores són també persones grans majors de 65 anys. La major part dones. De forma que, efectivament, els grans dependents són la gent gran. Però també les grans cuidadores no professionals s'han fet grans. L'any 2004 segons les dades de la ‘Encuesta de Apoyo Informal a Mayores del IMSERSO de 2004’, el perfil prevalent de persona cuidadora no professional és una dona, de mitjana edat, amb un perfil socioeconòmic mig-baix, amb un parentiu filial o cònjuge que conviu al mateix domicili de forma temporal o permanent. Actualment, l'edat d'aquestes dones ha superat els 65 anys, segons l’’Encuesta de calidad de vida de las personas cuidadoras no profesionales, Fundació Pere Tarrés, 2019’.

Com és sabut, el sistema espanyol de dispensació de cures s'ajusta al que es reconeix com a model d'estat del benestar mediterrani. Fonamentat en una forta divisió sexual del treball i per tant en la sobrecàrrega de treball en les dones. Aquesta divisió sexual i emocional del treball reproductiu es dona al llarg de tota la vida. També en la vellesa.

A la Fundació Pere Tarrés ens preocupa la qualitat de vida d'aquestes dones grans cuidadores. I entenem que un model de benestar social ha de donar suport tant a les persones en situació de dependència com a les persones que lliurement trien cuidar als seus familiars. La llibertat d'elecció per a les dones espanyoles en relació amb la dispensació de cures dels seus familiars es veu fortament limitada per la falta de suport de polítiques públiques.

No es tracta només que en la vellesa es continuï treballant en un espai invisibilitzat i no remunerat, sinó de la continuïtat de la sobrecàrrega física i emocional que afecta la qualitat de vida d'aquestes dones grans. Això és el que revela precisament l’enquesta de la Fundació Pere Tarrés que esmentàvem anteriorment.

En termes generals, les persones cuidadores, essent la majoria d'elles dones més grans de 65 anys, tenen una autopercepció sobre la seva qualitat de vida gairebé per sota del cinc. Sent zero una autovaloració molt dolenta i deu una valoració excel·lent. El gràfic indica que són els àmbits del suport formal i la possibilitat d'autodeterminació aquells aspectes més empitjorats de la seva vida com a cuidadores.

Els aspectes emocionals semblen ser més sensibles al malestar: el cansament, la incertesa, la tristor, l'ansietat i la insatisfacció amb la mateixa vida són elements reconeguts per les persones enquestades. Situació que s'agreuja entre les persones cuidadores no professionals més grans dels 74 anys (valor 4,74 en autopercepció de benestar emocional).

Considerem, per tant, que si des de la intervenció estem d'acord en el fet que els serveis d'atenció a la dependència en la gent gran han de passar per l'atenció centrada en la persona, aquesta ha de considerar també a les persones cuidadores, que són majoritàriament dones grans. En definitiva, hem de començar a entendre que ens hem de cuidar per poder cuidar.