Xarxes d'acció: un repte per a la política pública?

La política pública generalment opera sobre la base de conformar agregats socials, categories definides d'individus sobre les quals aplicar un tipus igualment definit i preestablert d'intervenció. La veu que puguin tenir aquests individus reclamant la seva especificitat, diferència o individualitat, és un problema conceptual i organitzatiu per a les pràctiques estandarditzades de la política pública que s'executen a partir de procediments burocràtics. Però, precisament, aquest és el repte present de les administracions públiques: com adaptar els seus plantejaments i les seves intervencions a la diversificació inherent als processos socials actuals, de manera que els requeriments burocràtics es puguin conjugar amb una certa flexibilitat organitzativa en la configuració de serveis.

Preciso que les pautes d'estandardització són una necessitat estructural de la política pública que mai no es podran abandonar. Operar sobre la base de grans categories de situacions és un prerequisit d'eficiència per a grans organitzacions. La resposta al COVID-19, per exemple, es desenvolupa sobre quatre grans categories socials, en funció de si s'és portador del virus o no, i de si l'afecció és lleu o greu, determinant-ne sobre aquesta base mètodes de tractament diferenciats. El que vull dir és que l'administració pública ja no pot continuar operant només amb el paradigma metodològic de l'estandardització de grans agregats de persones, perquè també és una realitat que els processos socials moderns segueixen un procés creixent de diferenciació que reclama respostes institucionals més particularitzades.

Una de les causes de l'impuls de la diferenciació és l'evolució i/o la ruptura de marcs conceptuals previs que fixaven la definició de les situacions viscudes. Idees abans clarament definides i delimitades entren en crisi i evolucionen sovint generant conflicte social. És el que actualment està passant, per exemple, respecte de la consideració social de la discapacitat. El canvi de marc es produeix gràcies a accions polítiques que es desenvolupen a través de xarxes d'acció. En el que segueix ho exemplificaré amb un cas paradigmàtic: el que no fa massa anys enrere s'entenia per persona disminuïda ara es concep com a persona amb discapacitat, o encara més clarament, amb diversitat funcional. Aquest canvi conceptual sobre un conjunt de situacions obre un món de possibilitats de vida que impacta en la manera de concebre la política pública.

Anem a pams. Les xarxes d'acció són un tipus d'acció col·lectiva que vincula a diferents organitzacions, col·lectius i persones en processos de mobilització. Arrelen en la consciència d'una necessitat social no satisfeta, en una reivindicació no resolta, en la consideració de problemes socials que reclamen atenció. Funcionen combinant dues dimensions de l'acció. Una, expressiva, construeix comunitat i identitat grupal, planteja crítiques als codis culturals dominants i promou nous marcs d'interpretació de la realitat social. Dues, instrumental, orienta l'activitat cap a les autoritats, s'interessa per la presa de decisions governamentals i pel desenvolupament de les polítiques públiques. Així, les xarxes d'acció que sorgeixen en tant que necessitat col·lectiva de defensa enfront de situacions d'exclusió i vulnerabilitat, cobreixen les funcions d'objectivar el problema al qual es refereixen, reconèixer i donar veu al col·lectiu que el pateix, i polititzar aquest reconeixement com a palanca de pressió cap a les autoritats.

En l'àmbit de les persones amb discapacitat i/o diversitat funcional, el denominat Moviment de Vida Independent il·lustra el valor polític d'un procés de mobilització que: u, identifica i dona veu a un conjunt de persones que comparteixen alguna mena de singularitat funcional (física, sensorial, psíquica, mental); dos, reconceptualitza com a diversitat funcional allò que abans es denominava en tant que disminució o discapacitat en sentit genèric; tres, exerceix pressió política sobre les autoritats perquè implementin canvis en el disseny i les implementacions de les polítiques públiques destinades als diferents col·lectius de persones amb diversitat funcional.

El canvi conceptual és molt important. Si fins a finals del segle XX aquests diferents col·lectius es definien en termes de disminució de capacitats, a cavall del XXI, i a conseqüència de l'organització política d'aquestes persones i els seus entorns, les seves particularitats o diferències passen a ser una part consubstancial de la seva ciutadania i la pressió passa al terreny de les autoritats, per tal que les polítiques públiques en aquest camp es vagin adaptant a aquesta nova realitat i a l'objectiu normatiu que tothom pugui desenvolupar una vida autònoma.

Però aquest canvi progressiu d'orientació de les polítiques públiques sobre les persones amb diversitat funcional està essent possible per la cooperació entre administracions públiques, les associacions representants d'aquests col·lectius i per l'experiència directa en primera persona. La innovació prové de l'experiència personal conjugada amb l'organització política (entenguem per organització política qualsevol entitat que cerqui influir en les decisions polítiques), que mou l'administració cap a l'adaptació al nou escenari. Tinguem en compte que fins fa ben poc les dues grans opcions en tractar amb persones amb discapacitat eren circumscriure-les a les cures pròpies de l'àmbit de la llar o institucionalitzar-les, o bé consistia en una mena d'itinerari que passava de les famílies a les institucions. L'objectiu ara és la vida autònoma i el deure de les administracions públiques és proporcionar l'assistència personal necessària per promoure-la. Aquest és un compromís clarament expressat per l'article 19 de la Convenció Internacional de les Nacions Unides de 2006.

El Moviment de Vida Independent té una important influència a Barcelona i una significativa presència al conjunt d'Europa. Està impactant decididament en les polítiques públiques. Per exemple, des de fa més d'una dècada elements clau d'aquest moviment han treballat fórmules d'ideació conjunta de serveis amb l'Ajuntament de Barcelona. Gràcies a la consideració de plena ciutadania de les persones amb diverses singularitats funcionals, l'Institut Municipal de Persones amb Discapacitat impulsa un Programa de Vida Independent, el qual disposa d'un Servei Municipal d'Assistència Personal (de suport a la vida quotidiana de persones amb diversitat funcional), i un projecte d'Habitatges de Vida Independent (de propietat municipal, resultat de projectes finançats públicament, o en concert amb entitats socials de l'àmbit). I, més enllà dels serveis específics en expansió, des de fa un any evoluciona la Xarxa d'Accessibilitat i Vida Independent de Barcelona, un espai que reuneix l'Ajuntament i una setantena d'entitats per a la coproducció de polítiques públiques i de serveis en matèria d'accessibilitat universal i autonomia de vida.

En resum, un exemple de la capacitat d'innovació en inclusió social que és el resultat de la reformulació conceptual de situacions o problemes socials i la pressió mobilitzadora de xarxes d'acció, així com de la cooperació entre aquestes i l'administració pública.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article