El coronavirus i el problema del ‘free rider’

La pandèmia del coronaviurs, que va començar el passat 1 de desembre a la ciutat de Wuhan, ja s'ha estès per tot el nostre món globalitzat. De moment, a Espanya, s'han detectat uns 29.800 contagis i més de 1.700 morts causats pel virus. A Catalunya, les xifres són d'uns 5.900 casos diagnosticats i de més 245 morts. I les xifres augmenten cada dia. Avui en dia el coronaviurs és un problema global que només es pot resoldre a través de l'acció col·lectiva. Tanmateix, l'acció col·lectiva sempre ocasiona nous problemes, com el del free rider, que ja va aparèixer durant el primer dia laboral de confinament. La teoria del free rider, o del polissó, va ser dissenyada per l'economista i sociòleg noruec, Mancur Olson. Bàsicament la teoria explica que el free rider gaudeix dels beneficis d'un bé comú o d'un bé públic -aquell que tothom pot beneficiar-se'n i que si una persona l'utilitza no afecta que l'utilitzin els altres- sense participar de l'acció col·lectiva que ha generat aquest bé.

El polissó actua de manera egoistament racional abstenint-se de l'acció col·lectiva, en la mesura que pensa que els altres faran el que els toca i així tots aconseguiran el bé que els beneficia mútuament. L'exemple més clàssic d'aquest teorema és el del viatger que no paga el bitllet. Sense considerar la seva situació econòmica i personal, la teoria diu que el polissó no paga el bitllet de tren però, gràcies al fet que tots els altres viatgers el paguen, el sistema ferroviari funciona perfectament per a tothom. El problema del free rider aporta llum a les teories de l'acció racional i ens pot ajudar a comprendre algunes conductes que veurem al llarg d'aquests dies de confinament.

Tot i que el ritme social s'ha reduït força a casa nostra, el primer dia del confinament vam veure com hi havia a aglomeracions de gent en algunes zones de les grans ciutats i com circulaven cotxes sortint de l'àrea metropolitana. Tothom tenia els seus motius per moure's. A més, la informació de les autoritats no era clara ni precisa, i donava joc a interpretacions. En aquest context d'incertesa, molta gent va passar del confinament. Tanmateix, aquí parlaré d'aquells casos d'individus que es van mobilitzar quan no era imprescindible fer-ho i tenien la informació necessària per entendre les noves regles de la partida. En aquest estat d'alarma, les normes són simples (tot i que poc clares): no es pot sortir de casa sense una causa justificada, com anar a comprar o anar al metge. Els motius principals del confinament són tres: perquè no s'escampi més el virus, per evitar que mori la població més vulnerable al virus, i per no col·lapsar els hospitals del país. Són tres raons de pes que qualsevol persona amb un mínim de responsabilitat social pot compartir i acceptar.

Doncs bé, ja hem vist i seguirem veient casos de free riders, ciutadans que no cooperen per aconseguir el bé públic de mantenir els hospitals operatius i el bé ètic de no escampar un virus que pot ser letal per a la població més gran o amb problemes de respiració. Posem tres exemples d'aquest perfil d'individus. Un exemple, són els corredors que volien airejar-se; un altre, els urbanites que anaven a confinar-se a les segones residencies i, finalment, els propietaris d'un bar que van obrir d'amagatotis. Cada cas té la seva argumentació lògica per no cooperar.

El càlcul de cost-benefici dels corredors podria ser, A) Necessito anar a córrer per airejar-me i poder aguantar uns dies de confinament B) Aquesta zona de darrere de casa no hi passa gaire gent i corro poc risc d'encomanar i que m'encomanin. C) Si hi vaig de nit, la policia no em veurà i no em multarà. Conclusió: aquesta nit sortiré a córrer per aquests camins. El raonament dels urbanites per anar a les segones residències és semblant. A) Necessitem marxar de les aglomeracions de la ciutat per córrer menys risc d'encomanar-nos i també per estar més a prop de la naturalesa. B) Si marxo aquest migdia amb el meu cotxe i la meva dona marxa d'aquí a dues hores, podem dir que anem sols i que anem a treballar, per tant la policia no ens pot aturar. Conclusió: Anem a la segona residència cadascú amb el seu cotxe. Per la seva banda, les possibles premisses dels propietaris podrien formular-se de la següent manera: A) Si no treballo acumularé un deute que sol no podré resoldre B) No confio que el govern ajudi als petits empresaris una vegada hagi passat la crisi. C) Sé que no puc obrir el bar, però puc treballar a porta tancada i que els clients habituals passin un per un de manera dissimulada. Conclusió: obro el bar.

L'elecció dels tres és racional, ja que obtindran el seu benefici individual i, al mateix temps, el col·lectiu, el de no saturar el sistema sanitari. Però el benefici col·lectiu només l'obtindran si la resta de la població coopera i es queda a casa. Els corredors es quedaran relaxats després de córrer i el propietari del bar farà uns calerons que l'ajudaran a aguantar la crisi. Si els altres s'encarreguen que no s'escampi el virus, el guany individual de no col·laborar implica un benefici individual més gran que la pèrdua en l'àmbit col·lectiu.

El problema el tindrem quan no siguin tres els polissons que no cooperin, sinó que siguin molts més. I això pot passar si la lògica del free rider augmenta entre la població o també per enveges. Si un individu se salta la norma de quedar-se a casa i l'enganxa un veí, aquest pot argumentar que si l'altra pot sortir, ell també ho pot fer. Davant del problema del polissó, les autoritats poden reaccionar de dues maneres. O bé castigant a tots aquells que no compleixin les normes, o bé donant incentius per complir-les. Es tracta d'un dilema habitual per mantenir la societat amb un mínim de cohesió. Normalment, les dretes tendeixen a castigar i les esquerres a incentivar, però avui hem vist com el Macron, que es pot considerar de centre-dretes, ha decidit apostar per una política d'incentius, com és el de no haver de pagar la llum ni l'electricitat mentre dura aquesta crisi.

La via del càstig, com posar un multa per sortir al carrer sense justificació, aconsegueix que la població segueixi les normes a través de la coacció i la por, que és un mecanisme de control social eficaç i ràpid. El problema és que si es castiga massa a la població, aquesta es pot revoltar. Els incentius, com per exemple recompensar econòmicament als bars que tanquin, aporten beneficis als ciutadans, però són més costosos i més difícils de gestionar. A més, és córrer el risc que algú no cooperi perquè no el convenç l'incentiu.

En aquest moment excepcional, els ciutadans hem perdut la llibertat de moviment per tal d'aconseguir un objectiu comú. Ara venen temps difícils i, entre molts d'altres problemes, viurem el problema del free rider i el de com el govern intenta solucionar-lo. També ens trobarem davant la incertesa de saber quant de temps estem disposats a aguantar tancats a casa. Quina capacitat de resiliència i de cooperació tenim els humans? Les respostes les anirem tenint aquests dies.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article