Acompanyament mínim garantit (escola inclosa)

Aquests dies durs, diversos, desconcertants, apassionants, esgotadors per a tothom (en graus i components molt desiguals) també ho estan sent pels professionals del treball socioeducatiu. A més, com a professionals de la relació, hem comprovat la realitat de les noves maneres de relacionar-se en una societat digital, hem hagut d’imaginar cada dia què vol dir estar al costat d’una persona. Si, a més, treballem entre infants i adolescents, a tots els desconcerts s’ha sumat el neguit per les noves solituds, la preocupació per tractar d’evitar nous abandonaments.

S’han tancat les escoles i, de passada, totes les atencions i acompanyaments de professionals que actuaven a partir de l’escola. S’han quedat sense escola i, de passada, sense la multiplicitat de recursos que educaven des de la vida i podien compensar una escola insuportable, una família impotent o inexistent. Les escoles miren de reorganitzar-se, sovint a partir del vell model, del programa, els deures i les avaluacions. Les entitats que feien acompanyament, ara sense escola per “prestar serveis”, comencen a fer crisi, a desaparèixer.

És ben curiós descobrir aquests dies com algunes escoles sabien tan poc de les seves famílies, sobre les quals desconeixien si tenien o no internet (algunes han enviat correus a totes per descobrir, perquè no han contestat, qui vivia al marge de la vida escolar). També ha estat curiós veure com una part del discurs educatiu dominant parla, ara, de les desigualtats vitals i familiars, i ho fa a partir dels impediments per no poder continuar el curs en línia, mentre no sigui possible l’escola presencial. Les escoles sabien que l’alumnat vivia vides molt desiguals, però no calia observar-ho si no es notava. Ni tan sols es volia reconèixer massa que els resultats d’anar cada dia a escola depenen de la realitat socioeconòmica i vital de les famílies. La crisi de tots sembla que ha permès il·luminar les dificultats i mancances ignorades de molts.

Pensar el confinament en clau d’infant, amb perspectiva d’infants i adolescents, significa, com a mínim, considerar què està suposant per a les seves vides viure tot el dia en permanent relació amb els adults del seu grup familiar. Per a molts infants està suposant tenir la vivència intensa i permanent que existeixen persones que donen seguretat i afecte i els demostren que les seves vides van juntes. Per a uns altres, també ha estat la constatació de les dificultats de relació, de les tensions i malestars que intuïen, però dels que abans podien fugir. No rebien especial atenció, però si més no a l’escola trobaven espais i relacions adultes que aportaven serenor. Alguns, tenien famílies impotents, que feien el que podien i, per això, miràvem de facilitar el suport dels professionals socioeducatius. Alguns més no tenien gaire quelcom que s’assemblés a una família i, ara, sobreviuen com poden entre mancances i tensions. Eren els que tenien espais d’activitats i suports que suplien bona part del que a casa no podien tenir.

No sé quan ni com tornaran a l’escola. No sé quan ni com tornaran a tenir al seu costat, presencialment, professionals i recursos pensats per poder ser infants i adolescents sense el llast permanent de les dificultats dels grups familiars. Però, ni podem esperar a veure com serà el retorn, ni podem tornar a començar de zero, construir noves relacions i suports quan això arribi a un cert final. Proposo que, de la mateixa manera que per les persones adultes reclamem una Renda Garantida de Ciutadania, reivindiquem i posem en marxa per als infants i adolescents un ACOMPANYAMENT MÍNIM GARANTIT. Miraré de fer unes primeres concrecions.

1. Ara, mentre continuem confinats, hem d’aconseguir que tot infant i adolescent ha pogut contactar amb la seva tutora, el seu mestre, el professional que —fins que tot es tanqués— tenia cura de la seva educació. No podem dedicar-nos a pensar en problemes futurs, sinó a garantir, ara, que cap infant està, només, en relació amb els adults del grup familiar. Posar en practica real la relació entre els professionals de dins de l’escola i els de fora, de manera que quedi clar qui és per a cada infant la seva persona de confiança i referència i qui està disponible, si cal, per a l’ajuda. Trigarem molt a esdevenir referències significatives, fiables, si ara s’han sentit sols, sense poder comprovar que importaven a algú més que els seus pares.
2. Ara i especialment per al futur, hem de pensar com fer possible un coneixement personalitzat de cada alumne, de cada infant i adolescent a càrrec nostre. Això vol dir l’observació sistemàtica personalitzada, voler saber permanentment de tot allò que importa a les seves vides i entra amb elles i elles cada dia a l’aula (també quina és la pantalla dominant de la llar i amb quin univers connecta per poder fer-la servir). Això vol dir que, en el treball socioeducatiu, no ens dediquem a aplicar protocols ni a descobrir indicadors de risc, sinó a construir disponibilitats i acompanyaments flexibles, a demanda, garantint que coneixen, que tenen al seu abast, adults amb qui confiar, en temps de calma i en temps de crisi.
3. Voldrà dir que, quan els tornem a tenir físicament davant, compartirem les motxilles que portaran carregades de la intensa experiència de setmanes a casa. Ens deixarem explicar, al seu aire, forma i moment, les seves experiències i vivències, els seus descobriments. Facilitarem que sigui possible buidar allò que ha estat malestars i patiments, farem possible que ho gestionin (pensarem toleràncies i formes viables per descarregar ràbies acumulades).
4. A no ser que no vulguem veure la realitat, aquests dies hem descobert que la pobresa i la marginació sempre han tingut cares a les quals no volíem prestar atenció. Per culpa de no poder anar a escola hem descobert que no poder estar el món digital és ser obligat a viure al marge. Algun dia posarem al costat de les beques menjador l'accés a wifi potent gratis. La primera necessitat de tot adolescent no és menjar bé sinó poder estar activament en connexió amb el món. Potser, pensarem seriosament què cal garantir, de manera personalitzada.
5. No esperem. No tanquem res. Recomponem de manera seriosa les atencions, els recursos, i mirem de fer possible la principal prestació social: l’acompanyament personalitzat de tot infant i adolescent en situació de dificultat, de mancances, de patiment, a partir dels seus entorns normalitzats com l’escola o el lleure.

No vull parlar, encara, del futur que vindrà ni de com el patiran, com sempre, els infants i adolescents. Ja recuperaré els vells textos sobre “la pobresa amb ulls d’infant”. Només un avís: tenim una generació (la de la recessió) que ha viscut tota la seva infantesa en pobresa i, ara, viurà en la pobresa de la post pandèmia la seva adolescència i joventut.