Les que sempre perden

La Covid-19 ha obligat a aturar gairebé tot el sistema, exceptuant la sanitat pública, sí, aquella que..., bé, no és moment de passar factures, això ja ho farem quan toqui, i altres serveis essencials. Fins ara, el calendari l'està marcant el virus i tot apunta que ho continuarà fent durant temps indeterminat.

La situació que estem vivint ha posat al descobert la precarietat social preexistent a la quarantena que, ara quan gairebé tothom està confinat, fa que els efectes de la “crisi” de 2008 ens esclati a la cara de la manera més descarnada possible. Famílies que desconeixen quan podran ingressar la propera mensualitat perquè, o bé els hi han suspès la relació laboral o bé han perdut la feina de forma definitiva; la brutal precarietat de l'habitatge que moltes famílies desconeixen si podran mantenir (l'especulació en aquest sector també serà digna de ser revisada); i tantes altres mancances que ens colpeixen en aquests temps tan durs.

El Departament d'Educació, enmig d'aquest escenari, ha pres la decisió de reprendre el curs telemàticament, i que les activitats que es portin a terme durant aquest trimestre siguin avaluables, però ja ha puntualitzat que no es pot garantir que tots disposin de les condicions materials adequades per portar a terme les activitats a distància. En un món ideal, abans de prendre una decisió d'aquestes característiques, el més assenyat hauria estat comprovar si es poden garantir els drets de tot l'alumnat, si tot l'alumnat pot connectar-se a Internet per seguir correctament les matèries. Però com que no podem estar més lluny del que seria un món ideal, això no s'ha fet i un altre cop es fa recaure la pressió sobre el professorat (per quan un debat profund sobre la funció social dels docents?) i sobre les famílies.

Aquesta decisió no ha tingut en compte l'alumnat amb necessitats de mesures complementàries; no ha tingut en compte la problemàtica social que ens envolta i que afecta de ple a l'escola pública; no garanteix els drets de l'alumnat, i redueix l'educació a disposar d'una connexió wifi a casa o als voltants. Es parla de l'escletxa digital, però tant de bo fos una escletxa, perquè ja comença a ser un abisme digital, el que hi ha entre les diverses classes d'alumnat. Aquesta decisió el que fa és empènyer a una major quantitat d'alumnat cap als marges del sistema educatiu.

Evidentment no es tracta de deixar els alumnes sols fins que tornin a obrir-se les portes dels centres, fet que el sentit comú indica que serà posterior a l'obertura de la majoria de centres de treball, es tracta d'acompanyar-los, de donar suport moral en aquests moments tan estranys per a tothom. Aristòtil deia que educar la ment sense educar el cor no és educar en absolut. Doncs ara, el que tocaria, és una educació emocional, una educació que vagi més enllà del contingut curricular establert per la normativa, perquè el lloc on ens trobem ara va més enllà de qualsevol currículum i de qualsevol normativa.

Resumint, tenim una gran incertesa sobre com es podrà desenvolupar normalment aquesta avaluació telemàtica i, pensant que el calendari el marca qui el marca, ens preguntem si és necessari encaixar la tercera avaluació encara que sigui a cops de martell, sense tenir l'absoluta seguretat que no ens deixem ningú enrere. Tanta pressa tenim per acabar el curs i començar-ne un altre, fins i tot en les circumstàncies actuals, que no ens parem ni a contemplar la realitat que ens envolta?

La Covid-19, aquell virus que va sorgir en un lloc que moltes de nosaltres ens costava ubicar al mapa, ens ha posat un mirall al davant perquè veiem quin tipus de societat tenim. Potser el que cal avaluar no és a les nostres filles, el que cal avaluar és el model de societat vigent. Esperem que aquesta avaluació no sigui telemàtica per no invisibilitzar mai més a les que, passi el que passi, sempre perden.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article