Autorització amb data d'expiració

Ara sí, el Govern central ha decidit flexibilitzar la contractació de joves emigrats sols arribats a Espanya. Un any abans, els mateixos joves, juntament amb el col·lectiu manter, omplien portades de diaris que exaltaven la inseguretat viscuda a la ciutat de Barcelona. Ara, aquests joves es presenten necessaris per evitar pèrdues econòmiques, socials i ecològiques. El motiu? La falta de mà d'obra en les campanyes de recollida de la fruita i verdures, un bé que, si no es pren, caduca, de la mateixa manera que, aparentment, ho farà l'autorització de treball de qui la recollirà. En aquest període de confinament, on allò que busquem és estar segures i sentir-nos cuidades, són aquells col·lectius als marges de la societat els que es troben, massa sovint, més exposats a la inseguretat socioeconòmica, sanitària i laboral.

L'any 2019, amb un augment sense precedents de les arribades d'infants i joves emigrats sols a la península, la Generalitat anunciava, a les portes del col·lapse en l'acollida, l'estat “d'emergència de país”. Malgrat l'esforç d'administracions, entitats, professionals i joves, l'emergència va permetre identificar, al mateix temps que catalitzar, les deficiències i reptes del sistema d'acollida català. Entre molts altres, la precarització laboral dels professionals del sistema i la desconeixença dels mateixos sobre aquest col·lectiu.

L'establiment de macrocentres que tendien a estar atorgats a entitats concretes. Les condicions d'amuntegament en espais no dissenyats per dur a terme una acció educativa de qualitat. Els problemes sobrevinguts per la falta de comunicació entre l’administració central, autonòmica i municipal o la manca d'agilitat i eficàcia burocràtica en la tramitació d'autoritzacions de residència. L'esforç per garantir el dret d'accés al lleure i d'alfabetització d'aquests joves a través de voluntaris i equipaments esportius de molts municipis —fet que constatava, una vegada més, que el pes final dels processos d'integració recauen en l'àmbit local. També, la falta de famílies acollidores, de pisos d'emancipació i projectes destinats a joves majors d'edat. Finalment, la inexistència d'un circuit d'integració sociolaboral assumible pel jove, per l'entitat d'acollida i per l'empresa contractant. Aquesta era, a grans trets, l'obscura nebulosa en la qual ens trobàvem immerses. Avui dia, tres mesures s'han dut a terme per a flexibilitzar l'entrada d'aquests joves al mercat laboral. Cada una d'elles amb condicions, implicacions i aplicacions diferenciades. Veiem-les.

La primera, un mes enrere anunciada per part de l'executiu, és la destinada només als joves emigrats d'entre 16 i 18 anys. Aquesta instrucció concedeix, per primera vegada, un cop assolits els 16 anys, l'autorització de treball de la mà de l'autorització de residència. L'objectiu principal recau en garantir la igualtat d'accés al mercat laboral entre joves més enllà del lloc de naixença. De fet, les lleis i reglamentacions ja establien aquesta suposada igualtat. Com és sabut, la condició de menor hauria de prevaldre sempre per sobre la condició d'estranger. El problema, però, era que difícilment s'aplicava. A part de les diferències sobrevingudes pel seu procés migratori en solitud, el desconeixement de l'idioma o la vida en centres, els joves estrangers, a diferència dels nacionals, havien de demanar una exempció per a poder treballar. Ja fos per desconeixença, per falta d'ofertes o per excessiva burocràcia, aquesta exempció difícilment es tramitava.

D'aquesta manera, tal com denunciaven diverses entitats del tercer sector, aquesta llei, a efectes pràctics, no s'aplicava. Tant és així, que segons la Secretaria d'Estat i Migracions, l'any 2018 tan sols 218 joves dels 12.437 comptabilitzats a tot l'Estat van rebre una autorització de treball. Les dades però, s'agreujaven a l'assolir la majoria d'edat: van ser 54 els joves autoritzats al treball remunerat de forma legal. Ara, amb aquesta nova instrucció -que no representa un canvi en la llei ni el reglament-, els joves emigrats sols tenen garantit l'accés al mercat de treball fins a la majoria d'edat. Aquells que el contracte laboral perduri més enllà de la majoria, se'ls garantirà l'autorització fins a la fi del contracte. En ambdós casos després, l'autorització que romandrà, serà tan sols la de residència.

Les altres dues modificacions, una ja aprovada i l'altre encara en esborrany, afecten majoritàriament als joves que han assolit la majoria d'edat. La més recent, aquella encara pendent a tràmit i aplicació, s'ha assolit a través de les demandes d'institucions d'atenció al col·lectiu al Defensor del Pueblo. L'altre, anunciada una setmana enrere, ha estat aprovada sota condicions de confinament, fronteres tancades i falta de mà d'obra en la recollida de fruita i verdura. Segons afirmava la Secretaria d'Organitzacions d'Agricultors i Ramaders d'Espanya, es calcula que poden ser necessàries fins a 150.000 temporeres a tot l'Estat en funció dels mesos i l'evolució dels cultius. De fet, l'any 2019, de les 285.000 persones que van ser contractades per a les campanyes d'abril a juny, un 40% venien de fora de la delimitació del territori nacional. A Catalunya, la Direcció general d'Alimentació, Qualitat i Indústries Agroalimentàries del Govern, establia entre 7.000 i 30.000 persones necessàries, en funció dels mesos i la producció, per a la recollida de fruita. És així com, sota condicions d'emergència, els joves emigrats sols d'entre 18 i 21 anys es presenten com a una de les oportunitats per atendre al sector hortofructícola. Amb la perspectiva que aquesta sigui una collita productiva, falten cossos i forces per recollir-la.

Aquesta possible contractació d'emergència, tot i poder ser un bri de llum dins la fosca nebulosa, catalitza les deficiències latents dins l'estructura social i permet entreveure els seus preceptes. Es constata en primer lloc el gran pes de la mà d'obra estrangera en la recol·lecció de l'alimentació local. Es constaten també que els requisits d'accés al mercat laboral sota emergència parteixen de la desigualtat entre nacionals i estrangers. Una desigualtat en els temps, ja que l'autorització de treball és finita; i en els tràmits d'accés, ja que és necessari tenir autoritzada d'avant-ma la residència. Segons les dades oficials, tan sols el 20% dels infants i joves emigrats sols a Espanya tenen aquesta autorització. Per aquesta raó, tal com reclamen entitats d'atenció al col·lectiu, es fa necessari no només atorgar una autorització de treball més enllà de l'emergència, sinó també ampliar l'oferta d'accés a aquells joves majors d'edat que surten del sistema de protecció en situació irregular.” “

Segons les dades de la Direcció General d'Infància i Adolescència, el principal objectiu dels infants i joves emigrats és la millora del seu futur i el de les seves famílies a través de l'adquisició d'un lloc de feina. Segons la mateixa Direcció, tres quartes parts dels mateixos ja treballaven en origen i molts, en més d'un sector laboral. Segons els joves i professionals, l'adquisició d'una maduresa i una major autonomia personal es genera a través de la tinença d'un treball remunerat i estable.

Per aquest motiu, fa anys que joves, entitats, professionals, empreses i cooperatives contractants s'esforcen a dissenyar un circuit d'integració sociolaboral per als joves acollits. S'esforcen perquè després d'arribat i ser acollit, el jove pugui integrar-se al mercat laboral legal en la seva màxima potència. Saben però, que massa vegades l'obsolescència programada també existeix dins l'àmbit social i que massa sovint el jove entra dins un sistema que de forma intrínseca, l'acaba expulsant. Però s'esforcen perquè és una lluita que té lloc en un terreny entre l'exercici dels drets de l'infant i les obligacions de la llei d'estrangeria. S'esforcen per aquest mateix motiu, per aconseguir una flexibilització d'entrada al mercat de treball que no comporti una pèrdua de drets laborals. I és aquí on queda palès un altre precepte que forma part de la maquinària social: que la flexibilització d'accés és possible. El que roman impossible però, és l'adquisició a llarg termini dels mateixos drets i obligacions que els joves nascuts dins la demarcació del territori nacional. Allò que interessa per tant, avui dia, no és cuidar les persones a través de la seguretat d'accés al mercat laboral, sinó tan sols emprar en un lapsus de temps els seus cossos i les seves forces de treball. Faltarà veure però, les implicacions finals de la resolució del Defensor del Pueblo a les diverses queixes i demandes d'entitats.

Sovint, els problemes de seguretat local impliquen, en menor o major mesura, una falta de cura en l'àmbit global. Potser aquesta emergència i l'exposició a la vulnerabilitat en col·lectivitat permetrà entreveure que la seguretat i la cura formen part de la mateixa equació. I que separar la cura de la seguretat com si fossin alienes l'una de l'altra és part del problema. Perquè és difícil donar o rebre seguretat sense cura o donar o rebre cura sense seguretat. Ja des de l'inici, en l'àmbit etimològic, troben el seu vincle: se-curitas. La inseguretat comportà, per se, una falta de cura. Si d'aquesta emergència volem sortir-ne reforçades, més resilients i menys vulnerables, ni la cura ni la seguretat de les persones poden tenir data d'expiració.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Jose M. Salgado Barcelona
1.

Bon dia
M'ha semblat un article excel·lent, l'estat continua al servei dels interessos econòmics i no en la defensa del bé comú. La manca de coordinació entre les diferents administració i un sistema d'atenció al menor que no està pensat per acollir als menors que arriben d'altres d'altres cultures.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article