Ens sabrem transformar després del coronavirus?

Estem vivint dies intensos i estranys, valgui com a prova la diada de Sant Jordi tan desconcertant que ens ha portat aquest 2020 convuls. Tenim el pensament a ple rendiment i les emocions en garbuix continuat. És un temps per mostrar el millor i el pitjor de nosaltres mateixos. Aquestes setmanes hem vist mostres de solidaritat, de generositat, de valentia i també hem vist com la por ens fa amagar, protegir, desconnectar-nos. Totes les actituds són legítimes, i totes les emocions les hem de poder acceptar.

I la nostra experiència com a entitat social del tercer sector també ha estat representativa de tota aquesta realitat. A Intress, i a totes les entitats, ens hem reorganitzat. Hem canviat els nostres models relacionals. Ara ens trobem a través de vídeo-trucades, vídeo-conferències, grups de whatsapp. Trobem a faltar les mirades de complicitat, el cop de mà literal, el gest d'aprovació, de tendresa i de suport.

Però una vegada més les entitats hem fet servei públic, hem desenvolupat la capacitat, la plasticitat per trobar altres formes de relacionar-nos, de fer feina, de fer equip i respondre a l'exigència de la nostra tasca: donar suport als serveis d'atenció directa a les persones, facilitar-los i possibilitar la gestió de cada projecte.

Els nostres serveis s'han confinat. Serveis anomenats essencials que necessiten dels i les professionals d'atenció directa acompanyant les persones. Ho estan fent professionals valents, compromesos, que escullen la seva professió, l'atenció i acompanyament a les persones per sobre de la seva por, la necessitat de protegir-se, de salvaguardar les seves famílies.

S'han compromès amb la infància, els joves, les dones que han viscut violència i els seus fills i filles, les persones amb malaltia mental que viuen en residències per la seva situació de vulnerabilitat, les persones grans amb dependència, fins a les persones sense llar, que viuen en albergs per poder recuperar la mínima autonomia per a poder viure i circular socialment.

Cadascun d'aquests col·lectius ha fet un esforç enorme. Han adaptat la seva quotidianitat, les seves activitats, les seves sortides. I de tota aquesta situació, de nou la resiliència, la capacitat de fer front a l'adversitat, de ser solidari i solidària per afavorir la salut pública. Persones que ja han viscut situacions de dolor, de mancances greus, i que troben formes per a respondre en generositat pel bé comú, per tal que la comunitat sigui més protegida.

El nostre reconeixement i el nostre agraïment als i les professionals que lideren cada dia aquesta quotidianitat amb un somriure, amb un gest, aquest sí, de proximitat. I una mirada especial a la infància. Els nens i nenes que han desaparegut de les escoles, dels carrers, dels establiments, i dels parcs. La ciutat i els pobles són més tristos sense ells i elles al carrer. I tenim una exigència envers ells: com els expliquem que hi ha un virus que ens fa mal, un virus que no ens deixa apropar-nos a les persones grans amb naturalitat, sense barreres de protecció. A les persones que han assumit la seva cura i els han explicat contes i històries amb el temps i la paciència que requereix un infant.

I els explicarem que aquest esforç té recompensa? Estan vivint moltes hores amb mares i pares. Molts d'ells i elles compartint la cura dels infants amb el teletreball. Tot un repte i també una experiència de tolerància, d'amorositat, de confiança, d'exigència per poder respondre a necessitats individuals i familiars.

Però pensem també en els infants del nostre sistema d'atenció a la infància amb mesures de protecció. Infants i joves valents i valentes que han afegit a la seva motxilla de dany, l'extraordinària adaptació que representa el confinament i la limitació de les seves activitats diàries, també les visites amb els seus referents familiars. A totes elles i ells, hem de dir-los que són persones amb molta força, amb molts recursos per entendre que la vida individual té molt valor però que la comunitària l'hem de cuidar per poder viure la individual amb més plenitud.

I per ells, per elles, per tots i totes, per nosaltres mateixos tenim un deure. El deure de la reflexió: què ens ha ensenyat aquesta aturada, què volem canviar, què volem incorporar.

Jo vull aportar alguns titulars per repensar. El primer, agrair les nostres estructures de serveis d'atenció a les persones. El nostre servei públic. Un servei públic construït des de l'administració i de la mà del tercer sector. Com he dit, un servei públic amb professionals que estan sostenint la vida de moltes persones.

En segon lloc, el valor, la importància de la inversió en l'àmbit de la salut i en l'àmbit social. Estan sostenint la vida. I són promotors de la vida. Justament per això, són els nostres serveis essencials. Serveis per a les persones. Els professionals que més mereixen reconeixement social i de retribució salarial.

Podem incorporar en les nostres formes laborals el teletreball com a eina per facilitar la conciliació de la vida familiar i laboral. I tant que podem. I justament enmig d'aquestes reflexions, nosaltres ens posem la tasca de revisar i aportar tot allò que puguem al respecte, amb una eina participativa que desplegarem ben aviat a Intress: n'hem de parlar i hem d'obtenir-ne un aprenentatge, unes lliçons de vida que ens facin socialment més fortes, més justes.

Com deia al principi, tenim el pensament a ple rendiment i les emocions en garbuix continuat. Però ens caldrà una descompressió, i que ens porti a l'equilibri entre què cal fer i allò que necessitem, la cura de la comunitat i la cura de l'activitat econòmica, i treballar per aconseguir una major igualtat d'oportunitats. Deixem ara espai a la reflexió que ens cal per a les pròximes setmanes i mesos.