El valor en les polítiques d’envelliment

Una de les moltes habilitats que tenim les persones professionals de l'àmbit social és optimitzar recursos i treure oportunitats de situacions, sovint, surrealistes. Començant amb aquesta premissa, i sumant-me a altres professionals, també veurem la situació actual com una oportunitat per reflexionar, ressituar-nos i reinventar-nos, en l'àmbit social i específicament en l'àmbit de la vellesa. Però quan em refereixo a “vellesa” ho vull fer des de la vessant més àmplia possible.

Segons l’IDESCAT, a 1 de gener de 2020, les persones grans formaven el 24,61% de la població total de Catalunya, superant el 20,61% dels infants i joves. Segons diferents pronòstics, aquest canvi en la piràmide poblacional anirà augmentant en els pròxims anys. A més a més, també sabem per aquesta mateixa font, que el 71,2 % de les persones de 65 anys no tenen cap dependència. Per tant, aquí vull trencar la relació directa i estereotipada “vellesa-dependència”.

Hi ha un tema que segons la meva opinió ha estat poc debatut i reflexionat fins ara, com és la importància de promoure polítiques d'envelliment actiu. I no, no em refereixo simplement als dinars o excursions que se'ls pugui oferir a les persones grans per commemorar certes dates; si més no, no només a aquestes accions populistes.

Des del món local, de forma generalitzada i subjectiva, s'aposta per accions més o menys pensades estratègicament per poder fer front a la diversitat de formes d'envellir que tenen les seves persones grans. Alguns ajuntaments aposten per polítiques més paternalistes com és l'organització d'excursions i trobades gastronòmiques, altres contracten a una persona que dinamitzi les persones grans realitzant tallers i cursos, i d'altres realitzen plans territorials de la gent gran per desenvolupar accions segons les línies i objectius consensuats amb els diferents agents socials del territori. Per tant, la disparitat de la mirada per dur a terme aquestes polítiques d'envelliment actiu són del tot subjectives segons els antecedents històrics, la mirada política i el dinamisme social. La manca de consens segurament no ve generat per la falta d'interès sinó per la manca de sensibilitat, informació i estructura.

Els Consells de la Gent Gran són òrgans que pertanyen a ens locals o supramunicipals i són els encarregats de recordar constantment la importància de vetllar pel benestar de les persones grans del territori. Tenen la tasca de ser nexes entre el que viu el seu col·lectiu, amb l'ens local o supramunicipal i amb l'administració central, és a dir, la Generalitat de Catalunya. Gràcies a la seva labor, l'administració pot dibuixar un full de ruta per atendre les necessitats de la ciutadania gran, segons necessitats i preferències. A més a més, no són mers òrgans consultius si no actius que promouen campanyes de sensibilització i atenció actuant directament sobre la població.

De fet, el seu dinamisme rau en el fet que l'administració competent hi destini una persona tècnica per poder acompanyar a aquest òrgan. Per tant, ens movem amb un model d'interrelació persona-administració dinàmica basada en la participació de la pròpia persona per decidir (o intentar decidir) els canvis necessaris per adaptar-se a les necessitats emergents de la societat. No obstant això, malauradament, aquesta participació no és vinculant a les decisions de les administracions.

Malgrat tot, aquest òrgan proposat per l'administració central, és just això, una proposta, com també ho és el fet de realitzar polítiques d'envelliment actiu que promoguin els valors com la participació, la inclusió o la solidaritat intergeneracional. Aquesta opcionalitat provoca una discriminació territorial evident, és a dir, podrem viure un tipus de vellesa o altra segons les oportunitats que es donin en un municipi o un altre, subjecte a la pròpia decisió local.

L'única manera d'homogeneïtzar polítiques d'envelliment actiu fora a través d'una estructura organitzacional que vetllés pel compliment de les directrius i amb una dotació econòmica que donés suport a el desenvolupament local d'aquestes. Per tant, és coherent pensar que l'existència d'una Secretaria de Vellesa donaria visibilització a aquest gairebé 25% actual de la societat, facilitant professionals especialitzats en l'àmbit i atenent les seves necessitats i preocupacions.

El canvi de paradigma vindrà donat quan la societat passi de pensar en la persona gran com un simple espectador i li doni el paper protagonista de la seva pròpia vida. Les persones grans no poden esperar que se'ls hi ofereixi els serveis o activitats, sinó que són elles mateixes les que han d'opinar, demanar i participar en les decisions que els afecten. I aquest discurs tan estès actualment en els centres residencials i conegut com Atenció Centrada en la Persona, cal extrapolar-lo també en les persones que viuen al domicili.

L'edatisme, la discriminació per raó d'edat, és la tercera discriminació més estesa en el món segons l'OMS. Potser seria hora de poder plantar cara a aquest tipus de discriminacions i ser conscients que els microedatismes ens envolten dia a dia. Només essent conscients d'aquests estereotips socials podrem canviar maneres de mirar, maneres d'entendre i atendre. Quan una societat no vol mirar a les necessitats reals de la quarta part de la seva ciutadania, alguna cosa més profunda està passant. Només a través de la transformació social serem capaços de revolucionar-ho i canviar cap a una societat més madura, respectuosa i inclusiva.

No es cerca la gerontocràcia però hem de ser contundents per no caure en un gerontocidi. Una quantitat incalculable de persones grans mor cada any per diferents motius per no posar suficientment la mirada en les persones grans: suïcidis (per solitud no desitjada, aïllament, depressió, manca d'atenció...,), manca de professionals en els serveis que se'ls atén, decisions ètiques davant la malaltia, etc. Per tant, ens trobem davant d'unes conseqüències vitals.

Crec en una societat que està en constant evolució i estic segura que la situació actual serà un detonant no només per valorar i revalorar l'atenció en els centres residencials (tenint en compte el 28,8% de les persones majors de 65 anys amb dependència, i, per tant, en situació de vulnerabilitat) sinó que també pot ser un molt bon moment per donar una estructura més sòlida a l'atenció en l'àmbit de la vellesa, entesa en la seva globalitat per abordar temes com són: el fenomen del maltractament a les persones grans, la soledat no desitjada, l'aposta pel coneixement i la reinversió del seu saber, la investigació i la recerca, l'alternativa de reallotjament, etc.

Està clar, doncs, que si volem una societat més madura, justa i solidària, cal que avancem en les polítiques socials d'envelliment amb la participació activa, real i vinculant de les pròpies persones grans.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Assumpta Clopas Martorell
1.

Molt ben enfocat l article. Fora paternalismes i mes protagonisme i capacitat de decisio. Cal que el llegeixin els que planifiquen politiques per la gent gran.

  • 1
  • 0

Comenta aquest article