El desconfinament del “Nosaltres”


Cada matí, em llevo amb el somni que aquesta situació hagi passat. Els nostres avis diuen que aquesta guerra és pitjor que les que molts d’ells van viure. Quan penso en la societat en general, m'adono que som tan socials, és a dir, necessitem tant els altres, de la relació amb els que comparteixen la vida amb nosaltres... Vivim en un món social, on les coses que em passen tenen també sentit perquè tenen efecte en els altres, i a la inversa. Aquesta situació, aquesta guerra sanitària, però també psicològica, social, inclús cultural, comporta molts canvis. Ens llevem i tenim la premissa que no podem relacionar-nos, entenent relació com la possibilitat de poder apropar-nos, tocar-nos i poder parlar a menys d’un metre de distància sense aquesta por que l’altre tingui aquest maleït virus i em pugui contagiar o, fins i tot, que nosaltres puguem contagiar.

Canvi de paradigma: “Tu guanyes, jo guanyo”

Moltes coses canviaran a partir d’això. Arribarà el dia que aquest malson hagi passat, però aquell dia de llum hem de reflexionar vers moltes coses. Vivíem en una societat liquida (Bauman), on semblaven morir-se certs valors socials i comunitaris, revoltats sota els valors individuals d’autodesenvolupament personal, de reconeixements a la individualitat i la competitivitat. Ens hem adonat que no som més que un raïm dins de molts raïms. No podem construir res nosaltres mateixos, necessitem els altres. Hem de recuperar tot allò que molts enteníem que estàvem perdent. Hem de construir xarxa, perquè la xarxa és el recurs quan falta tota la resta. L’altre dia vaig sentir que tots som sanitaris, perquè tots som agents de prevenció d’aquesta malaltia. Hem d’agafar el “Jo” i acompanyar-lo del “Nosaltres”. El paradigma de “Jo guanyo, tu perds” hem de canviar-lo pel paradigma tan conegut a la mediació i resolució de conflictes: “Tu guanyes, jo guanyo”. La cultura del “Nosaltres” té un efecte sanador i recuperador. Tots som responsables de nosaltres, però hem de cercar com de necessaris i responsables som dels altres.

Un dia, ens aixecarem i aquest malson haurà passat. En aquell moment, tindrem dues opcions: continuar en el món del “Jo guanyo, tu perds” o prendre aquest gran conflicte que vivim com l’impuls cap a una consciència social, que entengui que només tenim possibilitats quan apostem per la construcció de xarxa, quan construïm comunitat, entesa com a capa protectora de riscos, la qual hem de protegir sent-hi responsables dels nostres drets i deures com a membres que som.

Economia dels béns, economia de la cura. Teletreball i l’agudització dels sentits

Molts autors —com Elson (1995)— parlen de dos tipus d’economies: l'economia dels béns (productius) i l'economia de la cura, conceptes dels quals n’hem sentit molt a parlar, sobretot els que treballem en les professions de la cura —on el tema de gènere que l’acompanya ha portat a la consideració de les professions feminitzades, que reflecteix la situació de discriminació que pateixen els i les professionals que hi treballen, i que no és sinó el reflex d’una societat patriarcal. No vull entrar en profunditat en aquest tema, del qual ja se n’ha escrit molt, però faré un apunt al final, en forma de conclusió.

La pretensió d’aquest apartat és utilitzar el terme “teletreball”, que tan present està a la nostra vida i en aquest moment històric. Podem cercar mil inconvenients a aquesta feina que ara ens toca utilitzar, però vull ser positiu i parlar d’aquells aspectes que considero que hem d’extreure com a aprenentatges i que, units al canvi de paradigma que explicava en l’apartat anterior, poden funcionar com a motor de reflexió més profund del nostre dia a dia. Em centraré en els serveis socials, però podria extrapolar-se a molts sectors. 

Des d’aquesta pretensió, podem començar dient que el teletreball, en conseqüència de la pandèmia, ocupa una part de la feina que molts fem aquests dies als serveis socials. Aquest “encàrrec” es basa en gran part en les “entrevistes telefòniques”, tant de recollida de demandes com de seguiments, tractaments, etc. Podem començar dient que trucar ens obliga a aguditzar els sentits. És molt clar que una visita a domicili aclareix molt un cas, fins al punt que molts professionals consideren que estalvia moltes entrevistes al despatx. Una entrevista telefònica no té aquest efecte tan clar “d’estalvi en el cost" (cost entès com a nombre de pràctiques professionals per tal d’arribar a una o diverses hipòtesis del cas), però sí que comporta una acció a la qual acompanyem per contrarestar la dificultat que se’ns presenta, basada en el fet principal de no tenir “el cara a cara”.

Aquesta acció és la de l’agudització dels sentits, en la forma d’“obligació” de la utilització de l’escolta, si més no més activa, la utilització d’eines que reforcin l’acompanyament sota circumstàncies molt més difícils, en el sentit que la distància és evident que dificulta el vincle. Tot això, quan tens la situació que l’únic que hi ha entre tu i la persona usuària és la teva veu i les teves orelles, aquestes eines s’aguditzen. Aquesta reformulació positiva vers els canvis en la metodologia d’atenció a la ciutadania, a la qual ens veiem forçats a adaptar-nos davant aquesta situació, implica —des de la meva opinió— el reflex que l’atenció va més enllà dels encàrrecs institucionals ancorats en la idea que atendre és seure davant l’altre, en un espai on quedi clar que un és qui demana i l’altre qui dona resposta. El teletreball és l’avís a les administracions per asseure’ns tots els agents socials i consensuar què entenem per atenció i, sobretot, com ens adaptem als canvis socials, a les noves tecnologies i/o a les situacions d’emergència social o sanitària que poden tornar a tocar la nostra porta.

Abans parlàvem de l’economia de la cura i no vull acabar aquest article sense defensar que, en una societat on la producció de béns i de saber produït per certes professions anomenades "productives”, aquesta pandèmia ha deixat clar que l’economia de la cura —integrada per totes aquelles professions que històricament han patit una situació de desavantatge i poc reconeixement, l’objecte de treball de les quals, en aquest moment, no és sinó la cura biopsicosocial dels altres—, està en el focus de l’interès de l’opinió pública. Esperem i desitgem que, quan tot això s’acabi, la societat no oblidi que la cura és tan important com la producció, i que ja toca el reconeixement de totes les professions que la integren com a professions productives, doncs “produeixen” benestar cap a la ciutadania. És el moment històric de desconstruir el què entenem per producció.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Isabel Carbonell Barcelona
1.
Aquest article resumeix el camí que hem fet en el "fins ara" i la reflexió que s,ha d,extreure en el "després d,aquest parèntesi mundial". El canvi de paradigma cap a la societat del "jo amb el nosaltres" i de visió de vida " guanyo- guanyes" ha estat un "modus vivendi" i una filosofia de vida per a molts, però no els suficients. Cal donar un pas gran, endavant, valent, aprofitant la possibilitat de canvi que ens ofereix un maleït virus. Felicitats per aquest article, Joan. Dóna per parlar i actuar molt. Endavant!
  • 1
  • 0

Comenta aquest article