Desescalant cap a la Nova Normalitat? Un xoc de plans

Evidència: l’impacte de la pandèmia és brutal i arriba arreu i a tothom. Fins i tot al llenguatge. Fa uns mesos molt poca gent parlava amb naturalitat de virologia, tests serològics, EPIs o de corbes i pics d’extensió d’una infecció. Avui és tema quotidià i apareixen “experts” com a bolets. En aquest neollenguatge voldria fer una breu aturada en alguns termes que avui són omnipresents en qualsevol conversa (trucades telefòniques incloses) o videoconferència.

Una d’aquestes paraules és: “desescalant”. El comú de la gent, des del seu confinament a casa (els qui en tenen), han après a opinar, debatre i, si cal, entrar en polèmiques virulentes (aquí, literalment). En síntesi, es tracta de veure com cal planificar la progressiva sortida del confinament, ara que sembla que ja hem fet el cim, hem plantat la bandera i hem d’esperar el plàcid retorn a la vida social —i laboral.

Una primera constatació és que HI HA PRESSA. Es vol passar pàgina (ara, “pantalla”) com més ràpidament millor i despertar del malson. Malauradament, el “Dia de la marmota” encara és la norma. I tot i que la pretensió és esborrar de sobte tot el viscut en aquest període d’enclaustrament amb nosaltres mateixos —i les circumstàncies— el més cert és que la petjada a la memòria més atàvica-hipotalàmica serà molt fonda.

Anem amb compte, doncs, amb les desescalades! Que les baixades poden ser tant o més perilloses que l’ascens assolit a cop de morts i d’enormes patiments. Baixar les escales, saben els traumatòlegs, és molt més riscós que esbufegar per pujar-les (com saben els cardiòlegs).

Però, a més, la patacada s’anuncia de tals proporcions des del punt de vista biològic, psicològic i social (el que anomenem la SALUT i els seus determinants socials, com l’economia i el model productiu i de vida), que les seqüeles estan cantades i trigaran a cicatritzar. Prudència, doncs, i mesura en el retorn a una vida “habitual”, la que ens ha dut fins aquí, la qual cosa inclou hàbits insalubres, privats o en societat, estils i gustos electorals. Sens dubte, un bon moment per erradicar males conductes, sempre pendents del creu i ratlla.

Perquè, per avançar cap al somni redemptor, ens han aterrat el nou concepte la “Nova Normalitat”, la nova economia. Que ve a dir que, mitjançant un macroacord entre els qui maneguen les macrocireres, han plantejat un nou paradigma on la ciutadania assumeix que, per tornar a una “felicitat-seguretat” com la precedent, caldrà purgar la penitència i que els ajustos (retallades-destralades) són imprescindibles.

Dolorós, però no pas per a aquells que, tot i la crisi han seguit fent calaix (de vegades excepcional), per als qui es mouen en les “oportunitats” de negoci i es postulen com a ajudadors dels serveis públics a cop de factura, en sanitat ara molt especialment. Els receptors dels pagaments d’aquests ajuts ho faran per avançat i al preu alçat (molt alçat!) que el Govern els ha concedit via Decret 12/2020 de 10 d’abril... i, si s’ha excedit, després vindrà un amigable “Ja ho trobarem”. És a dir, el que és normal —la normalitat— de sempre. I no sembla raonable confiar que aquells que ens han dut fins aquí, aquells que han mercantilitzat la sanitat, l'han sagnat, l'han parasitat i l'han depauperat, amb els altres serveis públics, ens portin ara a la solució futura. És necessari i legítim esclatar dient que NO volem la vella “normalitat" (!), perquè ens cal RE-pensar els nostres valors, objectius, models de vida personal i en societat. Cosa que els moviments socials ens posem a fer des de ja mateix. De forma crítica i sincera, però no en forma de carta als reis que ens proposen i acceptem, sinó passant comptes, analitzant, tot esmenant errors i horrors.

Les grans cúpules directives de governs i administracions ens volen entretingudes. Han rumiat que s’escau potser una mica de maquillatge social i uns tocs d’humanitat, que seran molt difosos als media. Amb uns calerons extres que ni apareixen a uns Pressupostos calents, aprovats de forma insòlita en un exercici patètic de culpable contumàcia i fal·làcia (24 d’abril). És allò que se’n diuen “plans de xoc”, el tercer mantra ha arribat i està llest per la reedició!

Aquesta tècnica, ja molt documentada en sanitat, consisteix a actuar davant un desgavell inapel·lable i sobretot vergonyós (Posem per cas, les llistes de des-espera), decretant un PLA DE XOC, és a dir, la dotació d’uns diners (tampoc cal gaires!) destinats a “pal·liar” el problema. Altrament dit: maquillar la calamitat.

I com emprar-los? A plena satisfacció? Aprofitant una comprensiva laxitud contractual donada l’excepcionalitat i gravetat de la situació, es destinen aquests recursos a unes empreses (externes, és clar) perquè actuïn en la resolució de la punta de l’iceberg escandalós. Segur que endevinen que es tracta d’empreses privades i que, per norma, són expertes en aquestes dinàmiques i (re)conegudes amigues del Govern. Negoci rodó.

No hauran resolt el problema, perquè la naturalesa és estructural, però podran presentar-se en societat com a ànimes caritatives, com a gestors generosos, com a governants fiables i novament elegibles.

Doncs NOOOO! No és amb apòsits-pegats puntuals com apedaçarem un sistema públic exhaust i greument malalt de mercantilisme, nepotisme, conxorxes, prepotència i corrupció. L’única forma de redreçar aquest disbarat (anomenat “model català” per alguns desvergonyits) és un canvi de fons, quantitatiu en allò pressupostari i qualitatiu en allò organitzatiu i prioritari.

No es tracta de combatre un PLA DE XOC altre cop inservible. L'única forma és un veritable XOC CONTRA ELS SEUS PLANS!

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article