Mitjans de comunicació: ètica periodística o manipulació mediàtica?

El paper fonamental del periodisme és informar, això ho sabem tots, però què és informar correctament i de manera ètica? Tots els mitjans ho fan realment? La deontologia professional periodística està basada en dos principis bàsics: la responsabilitat social i la veracitat informativa. Amb l’actual crisi que estem vivint, hi ha una sobrecàrrega d’informació, alhora que no hi ha veracitat, i molt menys, respecte i empatia per part dels qui ens han de mantenir informats.

Sembla que tot el que es mostra hagi de tenir elements com la dramatització dels fets, situacions extremes, generar por i escàndol... per així fer que compleixin amb el seu únic objectiu: que estiguem tot el dia davant d’una pantalla, amb doble malestar inclòs, com si la mateixa situació no fos suficient. L'espectacularizació sempre obeeix al mateix: consum i entreteniment, sense deixar-nos temps per pensar per nosaltres mateixos i qüestionar-nos sobre el que està ocorrent. Tot això produeix entreteniment, però no crea consciència, igual que produeix escenaris de ficció, però no una realitat. 

El lingüista Noam Chomsky va elaborar la llista de les “deu estratègies de manipulació” que es donen pràcticament sempre en els mitjans, i em sembla interessant explicar-les. La primera té a veure amb l’estratègia de la distracció, que és la més primordial a l’hora d’exercir el control social, i que consisteix a desviar l’atenció dels ciutadans dels problemes importants i dels canvis que decideixen les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d’informacions insignificants. 

La segona estratègia és crear problemes per, després, oferir solucions. També conegut com el mètode problema-reacció-solució, molt vist en les crisis econòmiques per fer acceptar com un mal necessari la reculada dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics. La tercera s’anomena estratègia de la gradualitat, que no és una altra que acceptar les mesures imposades i, sobretot, aplicar-les de manera gradual, a comptagotes, ja que molts canvis alhora provoquen una “revolució”, i en això tenim d’exemple les privatitzacions, la precarietat, flexibilitat, desocupació, salaris amb ingressos indecents... 

La quarta estratègia és diferir, perquè els ciutadans sempre tenen la tendència a esperar ingènuament que “Tot anirà bé” i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dona més temps a les persones per acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-la amb resignació quan arribi el moment. En la cinquena ens trobem amb el to infantil: com més s’intenti buscar enganyar a l’espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilizant per estar desproveït d’un sentit crític. D’altra banda, utilitzar un registre emocional molt més que la reflexió permet obrir la porta d’accés per implantar idees, pors, temors... Aquesta por seria la sisena estratègia. 

En setè lloc, veiem que mantenir a les masses en la ignorància i la mediocritat funciona. Per això és tan important l’educació i el coneixement, per no caure en l’esclavitud i el conformisme. La següent va relacionada amb l’anterior: estimular al públic a ser complaent amb aquesta mediocritat i que formi part d’ella. La novena estratègia és reforçar la culpabilitat: l’individu, en lloc de rebel·lar-se, es culpa, generant així un estat depressiu, perquè no pugui actuar ni fer res. 

L’última és que el sistema ha aconseguit conèixer millor l’individu del que es coneix a si mateix, exercint així un major control i poder. Per acabar, vull mencionar una frase del periodista Rodolfo Walsh, que espero que serveixi de reflexió, i que diu així: “La por es basa en la incomunicació. Torna a sentir la satisfacció moral d’un acte de llibertat, derrota la por, perquè milions de persones, volen ser informades, però amb la veritat”.