La dualitat d’aquests dies

Ni en els pitjors dels presagis ens hauríem pogut imaginar viure una crisi d’aquestes característiques. El cert és que no és la primera que fa trontollar les nostres estructures. A la memòria tenim la crisi financera de fa més d’una dècada, que encara ara en veiem els estralls amb una societat cada dia més desigual. La principal diferència és que aquella crisi que van originar els bancs va ser de liquiditat i la que vivim ara ha estat provocada per l’aparició d’un virus a escala mundial que està col·lapsant i paralitzant l’activitat econòmica. Però més enllà de les semblances i les diferències, la situació actual és un canvi forçat en les nostres vides, en les nostres relacions. Sense previ avís, tota la nostra realitat s’ha alterat sobtadament.

D’una banda, aquesta crisi ens ha fet tocar fons i ha portat al límit l’Estat del Benestar deixant a la superfície una realitat que fins ara ens negàvem a veure: famílies en situació d’extrema vulnerabilitat, moltes d’elles vivint en habitatges insalubres que no compleixen cap regla d’habitabilitat; dones que conviuen 24 hores els set dies de la setmana amb el seu agressor; nens i nenes que pateixen violència verbal i física a casa seva i que no tenen cap altre refugi on emparar-se. Situacions que passen en el mateix instant d’escriure aquestes línies, a l’edifici on vivim o al bloc del costat, i que ens haurien de fer replantejar en quina societat vivim, què és el que estem fent malament i quin tipus de polítiques són les que han de prevaldre.

D’altra banda, alguns es pregunten si sortirem millors o més solidaris després d’aquest confinament. Des de mitjans de març, milers de persones han tret tot el seu potencial solidari i creatiu per posar-lo a disposició de qui més ho necessita. Hem vist nombroses iniciatives i propostes culturals, formatives i solidàries. Però no està de més aturar-nos un moment i recordar el significat de la paraula solidaritat. El filòsof alemany Jürgen Habermas parla de la universalitat de la solidaritat, convertint-la en una propietat humana de base antropològica. En aquest sentit, la solidaritat és una virtut i un deure social, adquirint un caràcter necessari, superant el subjectivisme i la voluntarietat que tenen la caritat o la benevolència. Que la solidaritat perdi el caràcter de favor, de sacrifici subjectiu, voluntari i casual és quelcom que estem veient aquests dies, perquè aquestes iniciatives van més enllà.

I la pregunta de nou: en sortirem més solidaris? Hi ha hagut un canvi de consciència? Com serà el món després de la quarantena? Som una societat heterogènia i, com a tal, no totes les persones reaccionem de la mateixa manera. El desbordament emocional ha estat palpable durant aquestes setmanes de confinament, tant per qui es troba en situació de vulnerabilitat, com per qui viu sol o fins i tot en família. I segurament hi ha dies de tot, dies que pensem que això ens deixarà molt tocats, d’altres que ens farà més forts. La dualitat és constant i diària.

Aquesta situació, però, ens ha obligat a fer un exercici d’introspecció, a mirar-nos-ho tot des d’una altra perspectiva, lluny de les presses, les urgències i el consum superflu. La quotidianitat de les petites coses ha tornat. Ens ha donat la possibilitat de buscar la serenitat dins el domicili malgrat les circumstàncies en les quals viu cadascú. Tot i l’emergència sanitària, la vida ha seguit fins i tot en les coses més mundanes.

A Save the Children també hem pogut palpar-ho en les famílies que acompanyem. El programa d’emergència Al teu costat, que té com a objectiu que els infants tinguin accés a una alimentació bàsica, reforç escolar i atenció psicològica, ens ha demostrat la capacitat de resiliència de les persones i, sobretot, dels nens i les nenes. A distància, hem seguit el dia a dia de les famílies. Nens a qui els ha caigut una dent, que han celebrat els seus aniversaris confinats, que han seguit amb les seves classes en línia. Pares amb qui ens costava molt relacionar-nos i que ara, a través d’internet, hem aconseguit que es vinculin en la cura dels seus fills. Mai havíem estat tan a prop tot i estar tan lluny.

Malgrat el drama, s’entreveu una nova realitat que pot canviar d’arrel el nostre sistema de valors i de relacions. Som més conscients de la fragilitat de la vida humana i de la condició de la mort com a igualadora de classes socials. S’està obrint una nova consciència col·lectiva més enllà de l’individual, respecte de la manera que tenim de relacionar-nos, de conviure més harmoniosament. Potser simplement és una utopia, però el que és cert és que difícilment tornarem a la situació anterior a la pandèmia i cada un de nosaltres serem part activa d’aquest canvi. Segurament ara és moment de preguntar-nos: quin és el canvi que volem veure?