La feminització de la pobresa en temps de Covid-19

Fa dies que penso en la necessitat de reflexionar i posar el focus de manera crítica a la situació d'emergència sanitària que estem vivint actualment. Una emergència que també, malauradament, és social i que, desgraciadament, ens està afectant de manera més considerable a les dones d'aquest país.

La desigualtat de gènere a casa nostra és un fet ja constatat que es va anar agreujant a partir de la darrera crisi econòmica del 2008. L'Institut Català de les Dones al seu darrer dossier estadístic ‘Dones en el treball’ evidencia com la bretxa salarial es cronifica i té una relació directa amb el desigual repartiment de les feines de cura. Si a més li sumem que el 73% de la població ocupada a temps parcial som dones tenim la combinació perfecta per a la cronificació de les desigualtats d'oportunitats entre dones i homes.

Malauradament, en l'actual situació que estem vivint, la vulnerabilitat de les dones s'accentua fent que el risc d'exclusió social derivat del present estat d'alarma augmenti i tingui rostre femení. Si observem les dades de diferents investigacions realitzades a partir de la darrera crisi econòmica podrem veure com hi ha “més incidència de la pobresa en el col·lectiu femení”, segons apunta l’informe Pobresa femenina, pobresa amagada? Una anàlisi del risc de pobresa per raó de gènere en diferents períodes del cicle vital. Per posar un exemple del dossier estadístic veiem com “La taxa de risc de pobresa de les dones a Catalunya és del 24,1%, sis punts percentuals per sobre de la dels homes”.  Així doncs podem extrapolar com a resultat del sumatori entre l'actual emergència sanitària i el risc d'exclusió social per raons de gènere una nova realitat emergent: la feminització de la pobresa en temps de Covid-19.

Dones dedicades a feines de neteja i cura de persones grans sense contracte laboral, treballadores sexuals, moltes d'elles dones migrades que viuen de manera irregular al país. Dones doblement excloses i, per tant, doblement candidates a formar part de la borsa de pobresa. D'altres, companyes del món de l'acció social, que veuen com la precarietat en els seus contractes i salaris fa que no puguin mantenir-se en el mercat laboral de manera regular i continuada. I un llarg etcètera de dones de diferents sectors que s'hauran d'enfrontar a la propera crisi econòmica com a treballadores pobres, formant part d'una emergència social derivada d'aquesta pandèmia global.

Així doncs, veiem com la crisi de la Covid-19 colpeja una societat ja de per si precaritzada, on les dones som més vulnerables a patir-ne les conseqüències, fet que pot desembocar en la cronificació de la pobresa de moltes dones, i on els seus drets acabin cada cop més afeblits i minvats.

Parlem molt de paritat i fem poc al respecte. Se'ns omple la boca de discursos feministes però, a l'hora de la veritat, la realitat resta invariable amb petites alteracions insubstancials que res tenen a veure amb una veritable transformació social. Sí, parlo en primera persona del plural i en faig autocrítica. Som la societat civil organitzada la que hem de reivindicar la societat que volem, de manera que vertebrem la nostra lluita vers els objectius que volem dissenyar conjuntament com a país.

L'altre dia sentia algú preguntant: quines seran les mesures que prendrà l'administració per abordar la crisi econòmica que està per venir? La meva resposta va ser: les que nosaltres com a ciutadania deixem que ens apliquin.

Si realment volem posar l'esforç en la construcció d'una societat equitativa i sostenible pel que fa a salaris, feines i cures, així com en la visibilitat i el reconeixement de les tasques invisibles que moltes dones realitzen a costa de la seva promoció professional, necessitem polítiques públiques derivades de la nostra participació ciutadana. El disseny d'aquestes polítiques exigeix incloure la perspectiva de gènere i això, ens agradi o no, implica coresponsabilitzar-nos com a ciutadania mitjançant la participació activa de cadascun/a de nosaltres per tal de trencar, entre altres desigualtats, amb aquesta feminització de la pobresa.

Unes polítiques públiques que posin la vida al centre. En aquest sentit, les dones, com a part de la ciutadania, tenim molt a dir, molt a fer i molt a aportar. Deixar-nos a un costat seria un doble error que com a societat no ens podem permetre.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article