“Ves a serveis socials”: la frase miraculosa que ho arregla tot

“Ves a serveis socials, que allà segur que solucionen ‘lo teu’”.
“Ves a ‘l’assistenta’, allà tenen ajudes per pagar el lloguer”.
“Ves a ‘l’assistenta’ a veure si et pot fer ‘lo del lot d’aliments’”.
“Ves a serveis socials per demanar la beca menjador per als teus fills”.
“Ves allà ‘a les monges’ que et donaran dinar i potser diners”.
“Ves a aquell centre, que he sentit que a vegades paguen ajudes econòmiques per habitacions de relloguer”.
“Ves a l’alberg, que m’han dit que hi ha places lliures”.

Ves, ves, ves, ves... (i així em despreocupo).

Oju! (Sí, he escrit “oju”) Oju amb les expectatives que creem!

Els serveis socials no som màgics, no multipliquem els pans i els peixos. Tants pans i peixos ens concedeixen, tants en podem donar. I això que som les millors col·lectivitzant i repartint equitativament, i fent dinàmiques, i apoderant a la gent, i aguditzant la creativitat. Però hi ha llocs (estructura) on no hi podem arribar. On no ens hi deixen arribar.

Per favor, reconegueu-nos com un agent imprescindible, no com “el último de la fila”. Doneu-nos els recursos i ja veureu com no li faltarà res a ningú. Per tant, mentre no es repara el motor de la màquina, volem més peix! I pa si pot ser també.

Que sí, pesats, que el món de l'àmbit social no podem amb tot! Què més voldríem. O creieu que ens agrada negar ajudes a lloguers a persones angoixades? O que ens encanta dir-li a la senyora de 60 anys que aquest mes s'haurà de colar al metro perquè no tenim “pressupost” per targetes de transport? O que gaudim dient-li a algú que ja se li ha acabat el termini per estar a l'alberg i ha de marxar?

I llavors, tot seguit, apareix la frustració i ve la següent sentència: “És que la meva assistenta no m’ajuda en res. Em té mania”. Us sona la frase? A mi m'agradaria més traduir-la com: “És que als serveis socials no se’ls dota de suficient pressupost per a la que està caient actualment, i la meva assistenta és la que dona la cara”. Però malauradament encara no és així. Seguirem fent pedagogia...

Els/les professionals de l'àmbit social som la cara visible d'un sector precari, i on algunes persones (residus del sistema), descarreguen les seves frustracions provocades per un engranatge pervers que els nega drets contínuament. Perquè us feu una petita, petitíssima idea: podeu imaginar què sent aquell funcionari que treballa a la recepció del dipòsit de la grua municipal i rep a la gent que ve a buscar el seu cotxe multat? Doncs és el mateix, amb la “lleugera” diferència que a qui atenem nosaltres l’angoixa és per la seva vida, salut i salut mental, i perquè no té una llar segura i estable on tornar. Els fonaments de la seva vida trontollen, i cada vegada més. Material sensible. I avui en dia encara més.

Per sort, ser tractat així per les persones ateses no és el més comú (però ja se sap, alguns treballadors, de l'anècdota en fan tesi). Durant els meus 15 anys dins el món del sensellarisme he viscut històries precioses d'autosuperació, d'emprenedoria, de resistència i de lluita pel canvi i pels drets. I tots els protagonistes coincideixen que no ho han pogut fer sols. Juntament amb les meves companyes de feina i persones ateses, hem anat creant una xarxa d’enormes dimensions. No li podem dir família, però si qualificar-la com un ampli grup de suport per acompanyar projectes de vida; no pas per reconstruir-ne de passades, sinó per crear-ne de noves.

Per tant, i per no viure posant pegats, anem solucionant el fenomen de soca-rel: renda universal ja, regulació urgent del salvatge i descontrolat mercat de l'habitatge, abolició de la Llei d’Estrangeria, redistribució de la riquesa i polítiques socials de xoc de TOTES les administracions. TOTES. Que cap es faci la despistada. Amb Covid-19, però també sense.

I llavors, quan tot estigui en marxa, tocarà seure i escoltar relaxadament a la Patti Smith:

“Podem capgirar el món
Podem engegar la revolució a la terra
Tenim el poder
La GENT té el poder

People have the power”.