Necessitem uns serveis socials potents i d'acció ràpida

L'emergència sanitària persisteix en un context d'emergència social, simbolitzada ara per les llargues cues que arreu mostren persones esperant el seu torn per obtenir menjar de les entitats que el distribueixen. No donen abast. Però des del punt de vista dels problemes socials derivat de l'estructura de desigualtats, la Covid-19 no n'ha posat cap de nou damunt la taula, només ha accelerat i aguditzat les vulnerabilitats preexistents. No cal haver estudiat massa per arribar a la conclusió que a curt termini la nostra societat s'empobrirà més perquè els que ja eren pobres, o gairebé ho eren, patiran més pobresa.

Centrem-nos en el quadre de la precarietat econòmica. La primera corona de la desigualtat social és una vulnerabilitat diversa i ara diàfanament manifestada en forma d'exclusió social, prou coneguda per les estadístiques, la intervenció dels serveis socials i per l'acció comunitària. Durant la pandèmia aquesta corona s'ha anat eixamplant a causa de l'increment de l'atur. Segons la Seguretat Social, en els darrers dos mesos s'han perdut 900.000 llocs de treball, que enfilen fins a 3,8 milions de persones les files de l'atur. Sumem a aquesta xifra 4,2 milions de treballadors i treballadores en situació d'ERTO, segons afirmen els càlculs sindicals. En el futur està per veure quants d'aquests ERTO poden derivar en ERO.

Ningú discutirà ara que en endavant caldrà blindar la sanitat pública. Per què? Doncs perquè ha estat imprescindible en salvar vides a tothom, també la d'aquells components de les classes benestants, satisfets i mutualitzats, que tantes vegades han estat veus despectives respecte de la sanitat pública. De retruc, però, qui més viu en la vulnerabilitat, en sortirà beneficiat si emmalalteix, en la mesura que l'accés a la sanitat és feliçment universal. Però a qui pateix la desigualtat social fins al punt que li estronca la vida, amb una sanitat al punt no en té prou. Requereix un sistema de protecció social que tingui per objectiu promoure la recuperació de l'autonomia a qui l'hagi perduda.

Un sistema de protecció social eficient ha de respondre a quatre puntals definitoris d'una vida digna: la salut, l'educació, l'habitatge i la suficiència econòmica. Els sistemes d'acció que han de procurar aquests béns (que hauríem de concebre com a comuns perquè són d'interès general) són els sistemes públics de salut, educació, serveis socials, les polítiques públiques de promoció d'habitatge i les de suficiència de renda. Aquests sistemes d'acció pública han de restar sota el control normatiu i de producció dels poder públics. Però en la gestió d'aquests serveis hi poden concórrer entitats empresarials, sobretot del sector social, i la implicació de les xarxes d'acció comunitària que detecten necessitats i organitzen les comunitats pobres i/o vulnerables. Perquè pensar que la resposta a l'emergència social equival només a enfortir els dispositius públics de l'administració seria un error de principi que convindria evitar. La clau rau en la capacitat de lideratge públic i en la capacitat de cooperació amb altres organitzacions i la ciutadania comunitàriament empoderada.

Amb tot, ara mateix una qüestió cabdal és el temps de resposta a l'emergència social. En aquest sentit, a curt termini és imprescindible prioritzar el conjunt del sistema de serveis socials a un nivell coherent amb l'esforç realitzat amb el sistema de salut. Perquè és el que ara ja està rebent més pressió d'atenció. Aquest sistema públic d'atenció social és un conjunt comprès per les administracions públiques, pel sector social (associacions, cooperatives, fundacions) i l'acció comunitària de proximitat.

D'entre les administracions públiques, a casa nostra la Generalitat, les diputacions, els consells comarcals i, especialment, els ajuntaments, tenen la responsabilitat de dotar de recursos humans, econòmics i organitzatius els diferents equips i dispositius de serveis socials, i promoure els acords de concertació i cooperació que es requereixin amb el sector social i les xarxes d'acció comunitària. Aquesta mobilització de recursos s'ha de traduir en major capacitat organitzada de resposta a les necessitats socials acumulades per la pandèmia, però també, i especialment, en capacitat d'atenció en termes d'impacte social, és a dir, de resultats en la direcció de protegir i habilitar cap a l'autonomia tothom qui ho necessiti. Tot plegat es tradueix en injectar recursos econòmics als serveis socials, recursos de què han estat històricament bandejats, i transformar-los en un sistema promotor de l'autonomia en comptes de continuar essent un mur de contenció vigilant de la pobresa i d'altres vulnerabilitats.

Els recursos, però, són escassos, i més si, com es preveu, les administracions públiques recaptaran menys durant un períodede temps, per la qual cosa s'ha de remarcar que només hi ha dues maneres de poder assegurar la transferència social de recursos. Una, recaptant impostos, és important dir-ho ara que sembla que està de moda afirmar que no s'haurien de pagar en aquest període d'emergència sanitària; dues, prioritzant en despesa pública, ja que en temps d'emergència convindrà destinar més recursos on sigui més socialment necessari i treure'ls d'allà on ho són menys. Entrem de ple en les decisions polítiques, però és que aquesta és una de les característiques més notòries, complicades i efectives de l'acció política: decidir entre opcions possibles.

Llavors, quines són les decisions polítiques que immediatament són necessàries de prendre a fi de reforçar el sistema de serveis socials i la seva capacitat d'acció? Principalment dues: dotar de recursos el poder local i procedir a la concertació amb el tercer sector social.

Els ajuntaments són bàsicament els responsables dels dispositius de serveis socials d'atenció primària. Els sostenen, sobretot, amb recursos propis, i també amb aquells que provenen de la resta de les administracions supralocals. Doncs bé, aquestes altres administracions (Generalitat, diputacions, consells comarcals) han de treballar en línia per reforçar l'atenció territorial dels serveis socials. Però no n'hi ha prou. Els ajuntaments encara tenen més marge de maniobra si poden invertir el seu superàvit en intervenció social municipal. Perquè això sigui possible és imprescindible que el govern de l'Estat prengui la decisió política de flexibilitzar les directrius de la regla de la despesa i l'estabilitat pressupostària, permetent d'aquesta manera la mobilització de milers de milions d'euros en polítiques socials territorialitzades (s'estima que hi ha uns 27.000 milions d'euros acumulats immobilitzats a la banca d'arreu de l'Estat).

Una segona decisió política que convindria desblocar és desenvolupar una llei de concertació, per la qual el sector social tingués la possibilitat d'acordar amb l'administració pública paquets de gestió d'acció social sense haver de competir amb el sector mercantil en concursos públics. Recordem que és habitual que grans concentracions empresarials guanyin per oferta econòmica concursos públics, amb la qual cosa transformen l'atenció social en un negoci tot instrumentalitzant la gestió externalitzada. Recordem, també, que és evident -ho és especialment en aquestes setmanes- que el sector social ha estat a la primera línia d'atenció en concert amb les administracions (molt especialment amb els ajuntaments), i que el propi sector ha fet un sobreesforç econòmic i organitzatiu sense disposar de la musculatura econòmica necessària, manllevada durant tota la darrera època de retallades en despesa pública. És en conseqüència estratègicament imprescindible reorientar la relació de les administracions públiques amb el sector social, de manera que s'acumulin forces públiques de resposta a l'emergència social explorant normatives de cooperació que encara avui estan a les beceroles.

En resum, fer front a l'emergència social a curt termini depèn en bona part de prendre decisions polítiques concretes capacitadores del potencial d'acció social, afavorir la cooperació interadministrativa que potenciï la capacitat d'intervenció en el territori, i definir un nou marc de cooperació, via normativa de concertació, amb el sector social.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article