S’han de desplegar mesures urgents per garantir el dret a l'habitatge

El Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya, a través de la Comissió d'Habitatge, ja fa temps que denuncia públicament la greu situació d'emergència habitacional, les dificultats generalitzades de la població per fer front a les despeses d'habitatge i, especialment, la necessitat d'impulsar polítiques socials que garanteixin d'una forma real i compromesa l'accés a l'habitatge.

Entenem l'accés a l'habitatge com una necessitat bàsica. No només el fet de tenir un sostre, sinó per la importància de reivindicar el concepte de llar com un entorn segur i estable des d'on poder construir un projecte vital i una xarxa social.

Moltes persones ja veien vulnerat aquest dret fonamental des de fa temps tot i que, en un context de pandèmia, de crisi sanitària i econòmica, aquesta vulneració s'ha vist agreujada exponencialment. Els col·lectius en situacions més vulnerables, com les persones i famílies sense llar, dones amb càrregues familiars i en situació de risc social, dones víctimes de violència masclista, persones sense papers, persones dependents o infants i adolescents institucionalitzats són aquells que estan patint i patiran més aquesta recessió.

Des de treball social ens estem trobant amb una pràctica assistencialista, amb la urgència de garantir la cobertura de necessitats tan bàsiques com l'alimentació, però tenim clar que una política de renda garantida en ple funcionament i simplificació d'accés seria molt més eficaç, eficient i digna per cobrir aquestes necessitats de forma preventiva i saludable. No podem sobreexposar a riscos innecessaris a les persones que tenen més dificultats.

També cal desplegar mesures i recursos per tal de garantir el dret a l'habitatge en una situació com l'actual. Per exemple, prestacions econòmiques pel pagament del lloguer, reconversió de pisos turístics en habitatge d'emergència per a famílies en situació de vulnerabilitat o el desplegament real, com apuntàvem, de la Renda Garantida de Ciutadania.

Per altra banda, és molt destacable el paper del tercer sector i dels moviments socials i veïnals en aquesta crisi. El valor de la comunitat i el suport mutu, així com la capacitat d'autoorganització que existeix en els nostres barris i ciutats han evidenciat la capacitat de resposta social i comunitària davant les situacions d'emergència. En relació amb l'habitatge, hem vist com milers de persones s'han organitzat reclamant la suspensió total o parcial dels lloguers i les hipoteques, interpel·lant a poders públics i negociant amb propietaris per ajustar la renda a la situació econòmica actual de les famílies.

Des de l'acompanyament que realitzem a les famílies, veiem que algunes de les mesures aprovades per facilitar el pagament de les despeses d'habitatge suposen un perjudici per a la població afectada a mitjà i llarg termini. L'endeutament de les famílies és un clar exemple. En una situació de pèrdua d'ingressos, amb una incertesa econòmica, laboral i de salut, la resposta dels poders públics no pot ser que les famílies s'endeutin.

És el moment en què, definitivament, es tingui en compte per part de tots els sectors de la societat que l'habitatge és una necessitat bàsica i no un bé amb el qual poder especular.