La dècada injustament perduda d’uns serveis que són essencials

Les entitats del tercer sector i les professionals que hi treballem sabem que la tasca d'acompanyar les persones en situació de desprotecció o vulnerabilitat és essencial. I m'atreveixo a dir que el personal professional de l'administració que ens deriven els casos i ens acompanyen en la nostra tasca també ho saben. Però ja sigui per l'excusa de la crisi, o dels pressupostos, o per la no priorització política d'aquests serveis, fa més de deu anys que no s'han modificat les tarifes que des de l'administració proveeix els serveis d'atenció a la infància, d'atenció a persones amb discapacitat i d'atenció a col·lectius vulnerables en general.

Alguns diuen: si aguanten i no tanquen és que tenen recursos. Però la realitat és que les entitats ja fa temps que ens estem menjant les nostres reserves, que tanquem amb resultats negatius i que estem contínuament retallant d'on ja no es pot, reduint la nostra capacitat tant de manteniment i millora dels serveis, com d'innovació i suport als serveis i professionals. En definitiva, el que en algun moment era un referent de qualitat i innovació, s'ha anat quedant ancorat en el temps i sense l'evolució que defineix Europa, decidida a models centrats en la persona des d'una perspectiva veritablement comunitària, ni l'avenç que caldria cap a l'Agenda 2030 de Desenvolupament Sostenible.

Crec que com a país, cal que ens responsabilitzem dels nostres serveis, i cal reconèixer les mancances estructurals i financeres amb què s'estan produint. Fa massa temps que ens escudem en la necessitat de definir un nou model que permeti recalcular costos i tarifes. Les entitats hi estem disposades i alineades, però en aquest mentrestant, que ja dura més de deu anys, no podem deixar d'atendre les persones amb els requeriments que progressivament s'han anat incrementant i que provoquen un desajust entre el que l'administració paga i el que veritablement costa el servei prestat. I sense oblidar el que costaria si es reconegués la pèrdua de poder adquisitiu tant dels i les professionals com de les entitats que en tot moment atenen les persones derivades.

Totes les organitzacions i administracions hauríem d'estar preocupades pel deteriorament del sistema de serveis socials i exigir una aposta clara i decidida per aconseguir tenir un sistema on el lideratge públic, polític i tècnic, la prevenció, l'atenció comunitària centrada en les voluntats i necessitats de la persona, el reconeixement i la qualitat competencial dels i les professionals, la implantació dels objectius de desenvolupament sostenible de l'agenda 2030 i la concertació i complementarietat amb el teixit d'organitzacions sense afany de lucre implantades en el territori català siguin el paradigma del nostre model.

Perquè cal recordar que tant els serveis d'atenció a la infància com d'atenció a les persones amb discapacitat, com en general totes les persones que atenen a persones amb situació de vulnerabilitat, són responsabilitat de l'administració, establint una aliança amb les entitats del tercer sector. Tot i que cal preguntar-nos com les entitats hem pogut passar de promoure serveis essencials pels governs per crear un estat del benestar innovador, corresponsable i enfocat a donar la millor resposta a la ciutadania que més ho necessita a tendir a limitar la col·laboració amb les administracions a una empresa proveïdora mal pagada, segurament per la seva vocació i missions i per no reconèixer unes tarifes ajustades a la despesa real dels serveis que presten. Cal, amb urgència, l'aprovació d'una llei de concertació que doni resposta a les directrius europees i garanteixi la complementarietat real entre el tercer sector sense afany de lucre i els serveis públics de Catalunya.

En la llei d'acompanyament dels pressupostos aprovada el 24 d'abril de 2010, s'han aprovat dues esmenes importants i amb ampli consens que ens dóna un bri d'esperança política. La primera és que en màxim dos anys s'ha d'aprovar la llei de concertació social i la concertació sanitària amb formes no contractuals. I la segona, que modifica per catorzena vegada la Llei 12/2007, que és la de Serveis Socials, i que hi afegeix una disposició addicional, amb el text següent:

“Disposició addicional catorzena. Equiparació laboral dels professionals de la xarxa concertada de serveis socials d'atenció a la dependència. El Govern ha d'aprovar, en el termini de quatre anys, un escenari de recursos plurianual que permeti tendir progressivament a l'equiparació de les condicions laborals dels professionals de la xarxa concertada de serveis socials d'atenció a la dependència amb les de la resta de personal de la xarxa de serveis socials de gestió directa”.

D'aquí, i de l'ampli consens en l'aprovació d'aquestes mocions, es podria deduir que es reconeix que la bretxa salarial i de condicions laborals que hi ha entre serveis idèntics, uns prestats directament per personal de l'administració pública i uns altres de públics, però concertats amb entitats del tercer sector, ambdós amb els mateixos requisits tècnics i professionals, és una injustícia que cal reparar i que això passarà a ser una prioritat pels i les responsables del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. Gràcies per endavant per un lideratge decidit que tenim seguretat emprendreu.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article