Qui pensa en la infància?

És cert que la gestió de la pandèmia i les mesures que s’han hagut d’aplicar per erradicar-la, s’han anat pensant i mesurant dia a dia. Deu haver estat exageradament complicat pensar en tot i en tothom, sobretot tenint en compte que no hi ha una experiència similar molt recent per emmirallar-nos.

Un fet evident és que els infants s’han vist afectats per la condició de confinament: pobresa, amuntegament, habitatges petits i sense sortida, violència masclista, deures sense internet ni ordinador, etc. Les conseqüències i les desigualtats generades pel capitalisme s’han augmentat i mostrat nítidament sense filtres. Ja veurem quines seqüeles ha deixat tot això...

Però ara que estem en fases de desescalada i comencem a sortir, s’han ideat les normatives per tornar allò que en diuen “la nova normalitat”. En aquestes circumstàncies, les persones ja podem entrar als bars/restaurants, podem fer trobades de 15 persones, començarà la lliga masculina de futbol, ens podem desplaçar per la regió sanitària... Però que passa amb les escoles? Ens diuen les mestres que els infants hauran de portar el material de casa, no podran compartir res amb ningú, hauran de respectar les distàncies de seguretat, no es poden quedar a dinar, hauran d’habilitar espais per atendre els grups reduïts i ningú sap com podran assumir tot això. Les professionals de l’educació formal estan esparverades. I no és per menys.

Amb aquest panorama em pregunto per què s’apliquen mesures tan dràstiques amb la infància i es van relaxant amb la població adulta? Malauradament, crec que la resposta recau de nou en la mirada productiva. L’escola aquests dies es convertirà en un pàrquing d’infants perquè els seus pares i mares puguin anar a produir. Perquè no podem parar el cercle viciós d’aquest sistema que extenua les vides fins a ofegar-les. Si cal tenir els infants en condicions bàrbares, doncs es tenen. Perquè ja no és una qüestió pedagògica, de seguretat o inclús de caritat. És un fet purament econòmic i mercantil. Com passa massa vegades, la infància queda reduïda a objectes inactius i passius, sempre disponibles i mal·leables per cobrir les necessitats dels adults.