Desinstitucionalització en salut mental i suport comunitari: ara sí!


Aquests mesos estem vivint una situació excepcional que mai pensàvem que viuríem. L'afectació de la pandèmia de la Covid-19 ha causat moltes pèrdues, la més gran la de moltes vides humanes i el dolor que ha comportat per als seus familiars i persones estimades, així com per a tota la societat, greument afectada i trasbalsada per tot el que passa.

A més, la situació de confinament a la que ens hem vist obligats per preservar la nostra vida i la de tots, ha tingut greus conseqüències econòmiques però, sobretot, socials. Pèrdues que han afectat molt el nostre model de vida, les relacions socials, l'economia i l'accés a béns bàsics que causa tristesa, por, angoixes, incerteses, patiment i molt malestar. En definitiva, s'ha posat en joc la nostra salut mental.

En aquest moment en què es veu amenaçada la salut mental de la població i que ha empitjorat la salut de moltes persones que ja presentaven un trastorn mental, des de l'àmbit de la salut s'han habilitat mecanismes de suport i acompanyament a la població excel·lents com l'aplicació GestióEmocional.cat, que ajuda la ciutadania en la gestió i la millora de la seva salut emocional, amb el suport a les persones que ho necessitin per part d'un equip de psicòlegs.

Hem de dir que la resposta a aquesta situació per part de les persones que ja patien un trastorn mental sever ha estat admirable, les quals han fet un gran esforç de solidaritat per complir amb el confinament i l'aïllament amb totes les dificultats que els comportava.

Així mateix, les famílies i les entitats de persones afectades per problemàtica de salut mental i familiars han estat atenent, i donant suport a les persones que ja patien un trastorn mental, i han contribuït de forma important a reduir el cop, readaptant la seva activitat, ampliant els mecanismes d'atenció i posant-se a disposició de la comunitat. Tot i la manca de recursos, s'han fet molt evidents aquests suports a la comunitat i els seus bons resultats en un moment de dificultat com l'actual.

Però volem posar el focus en un dret bàsic: totes les persones tenen el dret a viure en una llar, també les que necessiten un suport més intensiu per fer-ho i que porten anys institucionalitzades. Moltes d'elles ho han anhelat sempre, i amb la posada en marxa dels suports necessaris a la comunitat es podria fer realitat.

Persones que, tot i estar estables, es veuen obligades a viure en unitats de mitja i llarga estada psiquiàtrica per una manca de suports intensius a la comunitat per normalitzar la seva vida. Ara, amb la Covid-19, és encara més dur, ja que no és el mateix haver-se de confinar a la pròpia llar o amb la família, que en una unitat hospitalària. Moltes famílies se senten impotents perquè soles no poden donar aquest suport necessari i viuen amb molta tristesa que el seu familiar hagi de fer una vida aïllada de la societat en un entorn hospitalari.

En aquests moments s'ha visualitzat clarament que tots podem patir un problema de salut mental i que una situació dura i traumàtica pot causar la seva aparició. Les persones que ja presentaven un trastorn mental abans de la pandèmia també varen patir el seu propi moment dur a la seva vida que va propiciar l'aparició del trastorn. En aquell moment, probablement, no van comptar amb suports com els que s'han posat en marxa actualment. Moltes d'elles han viscut situacions dures de tractament i institucionalització de molts anys per manca de suports psicològics i socials preventius adequats en entorns comunitaris i també al seu entorn familiar.

A Catalunya hi ha actualment unes 2.000 persones que viuen institucionalitzades, en un estat permanent de confinament, amb el patiment que això comporta, en el que poden sortir molt de tant en tant i en el que la comunicació amb la família és, en alguns casos, molt limitada.

No es reconeix aquest patiment emocional ni s'hi destinen els recursos necessaris per canviar-ho. L'única resposta en cas de no voler o no poder adaptar-se a aquesta forma de vida ha estat, en molts casos, més aïllament, tractes vexatoris com les contencions mecàniques o més tractament farmacològic, accions que enterren tota possibilitat de poder-ne sortir. I la Covid-19 ha tret a relluir aquestes deficiències del sistema que es venen denunciant fa temps.

Cal, doncs, creure en un canvi de model que sacsegi el sistema actual, que aposti per la recuperació de les persones i pels suports comunitaris, que es basi en la premissa del respecte als drets de les persones i que denunciï qualsevol vulneració dels drets humans, amb la convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat com a teló de fons. Tenim un deute pendent com a societat.

És urgent accelerar el procés de creació de recursos comunitaris, perquè com ja ha quedat demostrat, els entorns residencials grans no són la millor solució. El risc de contagi és molt superior al d'una llar amb pocs membres, són entorns on els drets de les persones queden supeditats a les necessitats del recurs o institució, molt minvats en pro d'una millor seguretat física però no emocional. Cal trobar l'equilibri entre la seguretat física i el benestar emocional i mental.

Així com en les residències de gent gran s'ha evidenciat la necessitat d'incorporar personal sanitari, en l'àmbit de la salut mental hi ha hagut un excés de tractament hospitalari i manquen atencions més psicosocials en entorns més comunitaris, a la pròpia llar o en llars amb suport.

Cal que tots, persones afectades, famílies, professionals, administracions i entitats socials expertes en atenció comunitària, lluitem per canviar el model i possibilitar una atenció de la salut mental propera, integral, centrada en la persona, respectuosa amb els seus drets i en un entorn comunitari. Ara és el moment!

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article