Acord vital amb alguns silencis

Normalment escric un article pensant que la lectora o el lector compartirà alguna de les idees, facilitarà el debat. En el cas d’escriure pensant en els i les col·legues del treball socioeducatiu, a més, tracto d’aportar idees que ajudin a la coherència i la bondat de les intervencions. Avui, però, no és aquesta la meva intenció. Transcric un desig que espera trobar-se amb un desig similar i que, junts, construeixin alguna calma.

Pensava escriure sobre l’Ingrés Mínim Vital, desitjant que tingui millor vida real que la Renda Garantida de Ciutadania i recordant la necessitat de sentir-se persona útil a la societat que ha d’acompanyar tota prestació per no esdevenir inhabilitant. Però, ja tindrem temps. Pensava escriure sobre un nou llibre adolescent que acabo de publicar, recordant que caldrà educar al setembre i, en mig del caos escolar, tornem a no tenir-ho clar. Però, també, ho deixo per més endavant.

Avui sento que he d’escriure sobre un acord vital que necessito com a persona i com a professional. Sense ser cap analista aventurat és obvi que ja vivim entre més pobresa i que en tindrem molta més. També, que les vides d’infants i adolescents en entorns familiars empobrits són ja, seran, moltes més. Igualment, que les existències regulades per un treball digne són i seran poques. També, que les desesperances i els malestars entre fragilitats i complexitats són molt significatives. També..., si alguna cosa tinc clara, és que necessitarem les millors idees, totes les energies, totes les implicacions professionals i moltes més per mantenir actives les atencions que fan possible la dosi bàsica d’humanització que tota societat necessita i desapareix quan és sacsejada per una crisi profunda.

Però, no podem fer-ho si sobre els nostres caps tenim una tempesta política i social permanent. És impossible estar activament al costat d’una persona que necessita ajuda si, contínuament, has d’estar pensant en quina categoria l’has de classificar, si no està clar de quin bàndol haurà de formar part. No pots dedicar-te a aportar serenor si el teu dipòsit d’afectes i equilibris està sotmès a una contínua tempesta.

No, no vull invocar la necessitat de fer grans pactes polítics. La paraula “pacte”, aplicada a la política, fa temps que està buida de sentit. Tinc molt clares les visions contradictòries de la societat que tenen les forces polítiques conservadores i les que aspiren a construir societats més igualitàries. Tenen poc sobre el que pactar. Ara bé, els professionals de la intervenció socioeducativa, que tractem de pal·liar els efectes de les societats injustes, sabem que ens hem de conformar (no és poc) amb reivindicar la igualtat en drets de totes les persones, en aconseguir que l’ajuda no sigui beneficència, en què es prioritzi qui menys té, en què no es faci negoci de les necessitats, en què no es destrueixin els béns comuns, les respostes públiques.

Però aquí i ara, a Catalunya, sí que necessito un acord petit i temporal. Necessito demanar una mica de pau, una treva temporal, per no buidar-me més. Portem ja anys de ruptura, de fractures personals i socials. He anat perdent amics professionals. Amb molts, fa temps que les àrees de relació estan acotades. Amb força hem aconseguit trobar-nos en allò que ens uneix, mentre no vingui algú a fer surar el que ens desuneix. Hem hagut de batallar per evitar que les entitats de les quals formo part no es trenquessin i, en molts casos, estem en reconstrucció. No seguiré amb el que passava entre les persones, els territoris...

I va venir l’epidèmia a posar en totes les vides malestars, dificultats, noves experiències, incerteses, desconcerts, assaig i error permanent. No semblaven temps per pensar en allò que provocava divisió. Però, tancat, acabaves deixant de veure els telenotícies perquè sempre començaven destacant allò en el que els d’aquí no estaven d’acord amb els d’allà. T’ho prenies com a joc, com a comportament d’una societat d’adolescents que s’enfaden si els poses normes i també si no els en poses, perquè no tenen normes per saltar-se. Després, va arribar el moment de les comparacions, el nosaltres i els altres, enmig del mateix virus. Les afirmacions sobre el que fèiem aquí i allà no, seguides de l’afirmació que som millors i de la bestiesa d’afirmar que allà tot és negatiu. El dipòsit afectiu anava buidant-se encara més.

I, comencem a sortir de la pandèmia i hem de pensar com farem front al que ja ve. L’estiu necessitarà oferir oportunitats educatives que no siguin la família i les quatre parets de casa. El setembre necessitarà una altra escola i unes noves relacions entre professionals. Els adolescents que han tingut infàncies de recessió ara tindran adolescències postpandèmiques. La fractura digital ja sabem que no és tan sols tenir o no tenir wifi potent sinó saber viure sense ser enganyat dins d’aquest univers. La petita infància necessitarà noves “mares” o “pares” per compensar l’educció familiar impossible. La mascareta anirà caient i quedarà la por a l’altre, la por als altres, els diferents d’un “nosaltres” cada vegada més tribalitzat...

Tenim tanta feina al davant que necessitem totes les energies. Jo no puc perdre energies amb altres discussions. No puc perdre més relacions personals i professionals. És molt demanar deixar en stand by (millor en stand by me [Queda't al meu costat]), en pause, el debat sobre la independència de Catalunya? La sortida, que jo no veuré, passarà inevitablement per trobar una forma d’organitzar-nos que agrupi a aquest 60-70% de ciutadania que volem una societat millor. De moment, no esquincem més. Ara no. Per uns mesos necessitem organitzar-nos amb una altra música de fons. Ara, el soroll sectari incrementa la nostra impotència, dificulta ocupar-nos dels dolors de les persones. Ara, jo necessito, un acord vital que tingui alguns silencis.