Anòsmia

Aquests dies he descobert en primera persona una paraula nova: ANÒSMIA.

I m’he adonat també (com moltes i molts) que abans m’ofegava dins de la peixera que la majoria mal anomenàvem “oficina”, i que tampoc no era normal allò que veiem, vivíem i vestíem de normal.

He après a no dur sostenidors, i a caminar amb roba flonja, acceptant-la al cos propi. Amb 42 anys, tornant a encabir-me dins del record d’aquelles malles dels 17 anys!

He descobert aquelles ganes impròpies de mi d’abraçar aquella veïna que just he conegut ara, tot i que ens veiem cada dia, i amb qui no hauria parlat mai abans.

M’he queixat fluixet i per dins, i he agraït la música de la pluja que em privava d’haver de sortir quan no en tenia ganes, i que m’anestesiava momentàniament les contradiccions i el mal de les mans i la ràbia que em provocaven els aplaudiments de les 8 h del vespre.

M’he reconciliat amb casa meva, i m’he adonat que això tan meravellós del teletreball en realitat és una quimera per sobreviure, sense trobar a faltar segons qui, ni segons què, ni avergonyir-me’n.

M’he acostumat a no voler resignar-me, ni a tenir pressa, i a abraçar els meus fills com no havíem tingut temps de fer mai… i ni ho sabíem.

He viscut en carn pròpia el dol distant, fent-lo compartit i proper, malgrat estar reclosos mesos dins de cases allunyades, i a mesurar la distància com a quelcom relatiu.

He après a trobar cert gust a no posar els peus al carrer en més de 30 dies, però a convertir-me en una experta en fer viatges en cercle dins la llar, i també a dintre meu.

Hem beneit els terrats i els balcons, i aquests ocells que van arribar de sobte, com la primavera, mentre ella renaixia i moltes vides que s’apagaven. El cicle de la vida, silenciat i reivindicat en els seus xisclets (tot en una), imparable al nostre voltant.

He tastat el sabor de la culpa en desitjar no voler fer res de res, i el neguit de voler repensar-ho tot, mentre els fonaments de les nostres vides trontollaven i es feien miques.

He viatjat dalt d’una roda, i he acatat la follia dels primers dies i les hores baixes dels dies següents; i he conviscut amb la incertesa com a invitada sorpresa, i la certesa que estem sota les mans d’uns incompetents; i a veure, viure i assenyalar encara més les desigualtats i injustícies.

He treballat (de debò) mes i més i més, sabent que serà per menys, sabent que tot i que mai t’aplaudiran, realment ara sí que te la bufa. Tant li fa. Ja posats, millor que a aquest món li llencessin gasolina. Seria allò de desitjar que peti tot, i saber que no passarà, sense frustrar-se.

Ah sí... els calfreds que et feia sentir la paraula “treballadora essencial”.

M’he enfrontat als policies dels balcons, que airegen arcs de Sant Martí que són ficticis, fets de fel i de neguits mal portats, mal dirigits, i que supuren feixisme. Policies de balcó, sí, sumats als de carrer i els seus excessos.

He plorat veient els llaços blaus en el braç d’alguns infants, quan comproves que creix la malaltia que ens confina i minva la humanitat que hauria d’alliberar-nos ni que fos el pes de l'ànima.

He callat de primeres per no preocupar a ningú davant l’angoixa viscuda en carn pròpia del silenci a l’altre costat de la línia d’una sanitat coixa, cega i manca, sostinguda pels qui no volen ser herois ni heroïnes, però sí que voldrien tenir temps per escriure el que dic jo.

M’he convertit en una fugitiva cada cop que comprava el pa.

He fet xarxa dins les xarxes, i a contracorrent he cridat que "NO TOT ESTÀ ANANT BÉ".

Tantes coses noves he pogut fer i conèixer aquests mesos... Com construir rutines i desmuntar-les emprenyada, o amb un sospir d’alleujament.
A inventar paraules noves, sota el lema d’#HumorOMort (quina ironia) o #Conyfinament.
A teixir fils de solidaritat que onejaven de finestra a finestra.
A cantar-li a l’insomni.

I sí, també hem après a envellir de cop, a encarcarar-nos i a tornar a rejovenir amb l’elixir momentani de l’esport virtual, enmig d’esbufecs i del dolor de les frontisses, amb un somriure sorneguer, perquè no ho hauríem fet mai en la que anomenem ara "la normalitat d’abans", segur del tot que no, i de cap de les maneres.

He navegat contra els corrents de l’enfrontament entre col·lectius, que ara més que mai haurien d’abraçar-se, i surar, i nedar... I he claudicat arrossegada per les masses fins a caure exhausta en la platja del desconcert total. No estava sola.

He sabut el que era embafar-me i desconnectar per primer cop a la vida de les xarxes socials.

I a estimar, i avorrir secretament, al mateix temps a qui tant t’estimes.
A pensar un “No puc més”, com tanta altra gent, mentre somrius, consoles i acompanyes als altres.
A caure al pou i esgarrapant-ne les parets humides, ressorgir tu, amb tota la força de la qual no et creies capaç, malgrat saber que eres una tia forta.
A dir bona nit, esperant que es faci de dia i que no et responguin “Mama, adeu”.
A esperar la nit, mentre pessigues i persegueixes els darrers rajos de sol, tot apujant la persiana, cercant la llum.
A tornar-te pluja, mar i tempesta i huracà.
A no ser res, i alhora sentir que ho tens tot, i de què cony et queixes.
A voler plorar i no trobar enlloc ni les llàgrimes ni a qui abocar-les.
A la sorpresa inesperada d’una rialla que no saps ben bé d’on surt.
A envejar secretament no haver de sortir de casa.
A no centrar-te en res, i a centrar-ho tot en una mirada al buit.

A sobreviure’t a tu mateixa, i als teus morts, en un dol infinit i intens, que potser per enganyar-te, vas dient que ens renovarà del tot, que no serà en va, que alguna cosa en traurem, segur que sí, dona!

I mentrestant, l’ansietat et rosega el pit, com si d’un nou virus més es tractés: s’hi va fent lloc i s’hi referma. I enmig del caos i del malestar, vas rumiant com t’ho faràs (com ho has pogut fer i a qui cony li importa), amb la feina, la canalla i la gent de qui tens cura (tu sovint no recordes que també hi ets); lidiant entre les cures, el neguit i el cansament (i negant el concepte de col·locar-ho tot plegat en un pàrquing o en el calaix dels malendreços, quina barbaritat); els mesos que vindran, ahir, avui i demà... Però, qui pogués... només una mica, un momentet...

I ets conscient que tot plegat potser ens passarà factura, però sense estar-ne segura de si ni ens n’adonarem, quan tornem a tenir temps i ens traiem de sobre aquesta ANÒSMIA emocional i del cos i de la ment, si és que mai marxa.