Espanya no és país per a les TIC


Segons un informe de la Unió General de Treballadors (UGT), l'any 2015 la bretxa digital a Espanya aconseguia proporcions inconcebibles: gairebé set milions i mig d'espanyols i espanyoles mai havien entrat a Internet i 4,1 milions d'habitatges no disposaven d'accés a la xarxa. Cinc anys més tard aquesta bretxa s'ha reduït d'una forma extraordinària: avui, segons l’'Encuesta de Equipamiento y Uso de TIC de los Hogares’ que realitza l’Institut Nacional de Estadística (INE), l'accés a la banda ampla i la telefonia mòbil permet que gairebé tots els espanyols i espanyoles utilitzem la xarxa diàriament.

Però si bé l'accés a Internet és un requisit indispensable per garantir la igualtat en l'ús de les noves tecnologies, no és una condició suficient per disminuir la bretxa digital a la qual haurem de fer front durant la crisi econòmica derivada de la Covid-19.

En aquest sentit, tot i les bones dades d'accessibilitat a Internet, la realitat és que més de la meitat de la ciutadania espanyola declara no tenir habilitats digitals bàsiques o tenir-ne de baixes. En col·lectius com el de les persones aturades, la falta de competències digitals afecta el 50%. Aquestes dades són certament preocupants tant pel que fa a la inserció laboral com a la competitivitat de les empreses.

Pel que fa a les empreses espanyoles, també l'accés a la banda ampla és gairebé total. Però només el 27% de les persones empleades utilitzen Internet a la feina, una majúscula bretxa digital en comparació amb els països del nostre entorn.

La situació anterior a la pandèmia resultava molt preocupant si considerem que organitzacions com la UGT estimaven que el 95% de les empreses requeririen, a curt termini, personal amb competències digitals. Doncs bé, la crisi sanitària generada per la Covid-19 i tot el que ha comportat (les mesures de confinament, la necessitat d'implementar el teletreball, l'atenció al client de forma no presencial, les noves formes de relació laboral, la necessitat d'adaptació de la producció i del mercat, etc. ) ha convertit precipitadament la indefinida expressió “a curt termini” en un molt concret “ara”.

Les baixes competències digitals dels treballadors i treballadores espanyoles s'expliquen, segons els sindicats de persones treballadores (UGT), pels escassos esforços que les empreses espanyoles han dedicat a la formació dels seus empleats i empleades en competències tecnològiques. En l'àmbit de la inversió en formació i desenvolupament que les empreses fan en TIC, Espanya ocupa el lloc 105 d'un llistat de 144 països, per sota de nacions com Uganda, Líban, Bolivia i Veneçuela.

Segons aquests mateixos informes, només una quarta part dels treballadors i treballadores han rebut formació en noves tecnologies d'informació i comunicació (TIC). Així, més de la meitat de de les persones empleades no creuen que els seus coneixements informàtics siguin suficients ni per a la seva feina ni per a buscar o canviar de lloc de feina.

Un segon element preocupant és que, fins fa molt poc, gran part de la població espanyola no percebia com una necessitat l'adquisició de competències tecnològiques. Aquesta situació, que ja limitava abans la competitivitat de les empreses espanyoles, compromet ara la capacitat per superar la crisi a què s'enfronta l'economia del nostre país.

Una situació semblant l'hem pogut veure també durant les últimes setmanes de confinament en àmbits com l'educatiu, que han hagut d'accelerar la transició tecnològica per poder garantir l'accés a l'educació dels infants i joves. L'esforç està essent ingent, perquè encara que gran part de les llars espanyoles tenen accés a la xarxa, les competències digitals són molt desiguals entre els infants i joves.

En aquest sentit, s'ha de considerar que la situació prèvia al confinament en l'àmbit educatiu era també la severa manca d'accés a Internet a les aules espanyoles: un 30% de l'alumnat espanyol de 16 anys mai o gairebé mai utilitzava l'ordinador a l'aula, i per tant, les adquisicions de competències tecnològiques s'han adquirit sobre tot en l'àmbit familiar, depenent dels recursos econòmics i culturals de les famílies.

Com en tants d'altres camps de la política social espanyola i catalana, la Covid-19 ens ha posat davant dels ulls les limitacions i les misèries del nostre sistema de benestar social. L'escassa formació empresarial en competències tecnològiques i la baixa inversió educativa en la dotació de recursos tecnològics a les aules ha generat un escenari de precarietat que augmenta les desigualtats en l'educació i en el món laboral i minva la competitivitat i la innovació empresarial en un moment tan crucial per a la nostra història.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article