La importància d'adaptar els plans d'estudis per a nens amb necessitats especials

Una cosa que em crida l'atenció quan sento parlar sobre l'educació dels infants amb necessitats especials és que, més enllà de l'opinió d'experts i professionals de l'ensenyament, moltes persones creuen que aquest àmbit és una mena d'apèndix d'una cosa anomenada “educació normal”. Com si la tasca dels educadors davant d'aquesta minoria de nens i nenes formés una petita ramificació esquifida que brota de la resta d'activitats rutinàries d'una escola.

Això ja denota que alguna cosa falla. I no, no és simplement una qüestió moral basada en el fet que fa lleig dir-li “educació no-normal” a la que han de rebre aquests petits. Aquesta distinció, en cas de ser posada en pràctica, té implicacions objectives molt negatives. En realitat, l'educació dels infants amb necessitats especials, és totalment normal, fonamentalment es tracta de la mateixa que reben la resta dels joves. No es tracta de substituir-la, sinó d'adaptar-la.

Del què al com al procés educatiu

Està clar que, a mesura que les societats del benestar han anat madurant, també ha augmentat la importància que li donem a l'eficàcia del sistema educatiu. Avui dia són freqüents els debats sobre si el model d'escola actual funciona millor o pitjor, si caldria introduir-hi més o menys canvis, etc.

Tot i això, malauradament aquesta mena de discussions sovint queden limitades als continguts, allò que com a ciutadans creiem que són coneixements importants i que han de ser transmesos a les noves generacions de forma prioritària. És a dir, es parla molt sobre el tema de què s'ensenya, i no tant sobre un altre encara més important que l'anterior: com s'ensenya.

A què es deu això? En part, al fet que avui dia encara hi ha molta gent que té una visió molt simplista sobre què ha de ser una institució educativa i què significa aprendre en general. Com a societat, a vegades oblidem que el procés d'aprenentatge no és la simple transmissió d'informació de la persona que té certs coneixements cap a la persona que no en té. Aquesta concepció simplista d’allò que passa a les escoles, que malauradament encara està força arrelada al nostre imaginari col·lectiu, amaga una realitat força més complexa.

En realitat, aprendre a partir de l'educació formal implica una interacció bidireccional entre tres elements fonamentals: els docents, l’alumnat, i els continguts a impartir. Aquesta manera d'entendre el procés educatiu propi de les aules es coneix com a tríada didàctica, i nega radicalment l'idea segons la qual és un fenomen purament comunicatiu i pràcticament unilateral, com el que té lloc a certs dispositius electrònics (cosa que ocorre, per exemple, en descarregar dades a un llapis de memòria).

En definitiva, aprendre no és adquirir paquets d'informació, és desenvolupar aptituds i saber adaptar-les a les nostres vides i als reptes que intentem superar al llarg de les nostres vides. Si l'educació té com a objectiu formar persones que gaudeixen d'autonomia gràcies a una sèrie de coneixements i habilitats que han anat desenvolupant, aquesta ha d'afavorir la participació activa dels qui aprenen.

Així doncs, com que l'aprenentatge es demostra a partir de la nostra capacitat per adaptar-nos a problemes i a situacions noves, el procés educatiu també ha de ser dinàmic. Seria absurd esperar que un nen sotmès a una tasca de memorització de textos millori significativament a l'hora d'entendre el que llegeix, per exemple, i el motiu d'això és que d'un aprenentatge caracteritzat per la seva naturalesa estàtica no en pot sorgir fluïdesa, capacitat per adaptar-se.

Fer esforços per adaptar-se als continguts a ensenyar i al procés d'aprenentatge dels estudiants forma part de la feina normal dels educadors, amb o sense nens amb necessitats especials. Qui pot aprendre a un seguit de classes d'escola, normalment ho fa perquè el personal docent ha estat dedicant esforços a ajustar la seva manera d'educar a la manera d'aprendre de l'estudiant, i a la complexitat d'allò que vol transmetre.

Aquesta és la clau de l'aprenentatge significatiu a classe, i és un procés que està present independentment de les capacitats cognitives de cada un dels alumnes. Entre altres coses, perquè tant els nens i nenes amb necessitats especials com la resta dels joves tenen la mateixa capacitat per fer servir la curiositat com a motor del seu propi desenvolupament psicològic.

Adaptar-se als estudiants per alimentar la curiositat

Normalment, els continguts que s'espera que els alumnes arribin a aprendre durant el curs queden especificats al que es coneix com a programa educatiu. El que coneixem com pla d'estudis inclou aquesta informació, i a més,  incorpora un aspecte fonamental a qualsevol institució educativa: la forma en la qual els continguts seran impartits pel personal docent.

Aquesta és la clau: per ajustar-se a les característiques dels infants amb capacitats especials, els professionals de l'educació no es limiten a adaptar el programa educatiu. En comptes d'això, adapten el pla d'estudis en general, preocupant-se no només pel “què” sinó també pel “com”.

Només d'aquesta manera es pot establir un procés educatiu consistent, adaptat tant per la banda dels continguts com per la de la feina dels educadors, i també a partir de la motivació i la participació activa dels alumnes. Si aquests tres components s'adapten els uns als altres, es reforcen entre ells, i es reforçarà allò que el psicòleg suís Jean Piaget considerava el motor de l'aprenentatge infantil: la curiositat.

Al cap i a la fi, no són versions incompletes de la resta d'infants de la seva edat: es dediquen a aprendre impulsats per la seva curiositat i per la seva capacitat de recolzar-se en explicacions transitòries i que només són veritat parcialment, com tots els infants en general, i fins i tot com tots els adults, vist amb perspectiva. Com a individus, són tan complets com qualsevol ésser humà, caracteritzats pel seu potencial per aprendre i a la vegada pel caràcter imperfecte de què poden arribar a saber. Del que es tracta és de no donar per suposat que han de conformar-se amb l'esquelet d'un model educatiu real i eficaç; és tan fàcil com no alienar-los.

Referències bibliogràfiques:

Ruiz Mitjana, Laura (2019). Los tipos de educación que existen (y características).
Marina, José Antonio (2016). Objetivo: generar talento. Editorial Conecta.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article