Als mestres

Quan moren les persones que et van acompanyar a l'inici de l'activisme i l'associacionisme, apareix una mena de sentiment d'orfandat, de buit immens. Com si t'arrenquessin un part de tu mateixa. Com si realment allò del que estàs formada, alguna mena de matèria, es construís amb aquelles paraules que et van dir, amb cada mirada còmplice, amb cada somriure compartit. Amb aquells gestos que, subtilment, et van aconsellar. I també, cal dir-ho, amb cada minut de paciència cada cop que, precisament, la impaciència de qui comença al món associatiu s'enfrontava a la perseverança i la saviesa de qui sap d'estratègia. Perquè sí, a les entitats, com arreu, s'aprèn compartint. I s'aprèn també equivocant-se.

Quan et diagnostiquen una malaltia degenerativa amb poc més de 20 anys, sembla que el món s'acaba, que la vida es trenca a bocinets tan petits que serà impossible reconstruir-la. I així, de vegades, arribes a les entitats: amb el teu paquetet sota el braç ple de bocinets de vida, cercant respostes desesperadament a preguntes inconnexes, mentre navegues a la deriva per un mar incert ple de dubtes i pors. És així com vaig conèixer el Jordi Ortiz. Amb poc més de 20 anys i una vida feta bocinets.

Amb el seu somriure amable, la mirada brillant, el parlar pausat i les inseparables crosses. La persona que em va ensenyar que tothom (absolutament tothom) era important, i que les coses s'aconsegueixen amb la suma col·lectiva. Amb qui rèiem cada cop que parlàvem de les pròtesis que ens havien de posar per culpa del deteriorament de l'artritis, fent broma amb si se'ns aguantarien els imants de la nevera a les cames. Perquè, de fet, tot era massa dolorós per suportar-ho. Però a La Lliga, com a altres entitats, ja hi havia espais per riure'ns de la vida -entre llàgrimes si calia- i reinventar-nos totes les vegades que calgués. Perquè si alguna cosa sabem les persones amb malalties reumàtiques és renàixer una vegada i una altra de les cendres en cada brot.

Han passat molts anys, gairebé 20 anys! I ara formo part de la junta directiva de l'entitat que em va acollir quan m'ofegava entre incerteses i discriminacions educatives. El Jordi sempre ens deia a moltes companyes: “La Lliga necessita persones com tu!” I jo avui, si pogués, li diria que el món necessita persones com ell.

Ara que està damunt de la taula de gairebé totes les entitats el tema del relleu generacional, miro enrere i penso com és d'imprescindible aquest acompanyament. Com és de necessari que es tingui en compte, cada dia, que tothom és important. Que hi hagi cafès i dinars després de cada reunió. Que riguem i plorem plegades. Que ens tinguem paciència i ens encomanem la força, el coneixement i l'experiència. Que l'empenta que necessitem per continuar defensant els nostres drets des de les entitats i els moviments socials, sigui amb les mans i els cossos de totes. Fins i tot, les de les persones que ja no hi són, però que hi seran sempre.

He tingut els i les millors mestres. Quan em pregunten per la meva formació, sempre dic que jo no tinc màsters. Ni postgraus, ni doctorats. La meva escola ha estat Torrejussana i he après accessibilitat com ningú mesurant els gaps del metro de Barcelona amb la Maria José Vázquez. I he après a negociar i pensar solucions tècniques que encara no existeixen amb el Benito Duran, amb qui vaig compartir diagnòstic mèdic i la passió pel transport públic, la mobilitat i el dret a la ciutat. Algú que també em va ensenyar que les persones amb malalties reumàtiques podíem transformar carrers, vides, línies de bus i tractaments farmacològics, tot alhora. I que amb aquell paquetet ple de bocinets de vida que jo tenia, podia construir el que jo volgués en cada moment. I així ho vaig fer, dins i fora de les entitats: vaig refer el meu projecte de vida. Diferent, però digne de ser viscut, gaudit, compartit i posat en valor, com totes les vides humanes, amb o sense diversitat funcional.

Avui m'acomiado d'un altre mestre: fins sempre, Jordi. Sense tu, no hagués cregut mai que tot era possible. Sense tu no hagués fet coses que m'havien dit que eren impossibles. Ara sí que ja pots enxampar a Sant Pere: el cel i l'univers és tot teu.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article